El campaner

Un relat de: Robert Bavastell
La costeruda escala es recargolava sense fi i es feia més feixuga a cada graó. En la foscor fresca del llarg cargol que s'enfilava els pensaments de l'home s'enfonsaven insistents i com en un teatret de paper se succeïen tots els personatges de la seva obra, l'un rere l'altre, encadenant la seva vida com en un vodevil esperpèntic i surreal. Formava escenes conegudes, mig oblidades, que prenien forma i li il·luminaven els records, aquells que, de tan endins, quasi no existien. Però ell veia la representació davant dels seus ulls mentre, graó a graó, lentament pujava a la torre per darrera vegada. En arribar a l'últim replà, tota la seva vida havia passat pel seu cap. S'aturà a descansar i recolzà la mà a la pedra freda i vella i això el recuperà. Quedaven quatre voltes senceres d'aquella, ara, més clara escala, ja que la porta de dalt restava oberta. Ja feia temps que no la tancava i alguns coloms havien fet el niu entre les pedres més fresques. L'escalfor de la tarda començava afer-se notar i l'Emili esbufegà i prengué aire fortament, com si volgués mantenir l'ultim alè. La llum de fora l'encegà i la calor li provocà un lleuger mareig, de fet, ja feia hores que es notava fluix i estrany. Quan sortí al campanar quedà de nou meravellat pel paisatge, aquell que havia vist tantes vegades, tota la seva vida, cada dia. Sempre l'havia impressionat i cada vegada que havia pujat allà dalt, s'havia quedat absort, contemplant les muntanyes, al fons i les teulades vermelles, ara enceses pel sol, a l'hivern soterrades sota el fum de les xemeneies. Als seus vuitanta-dos anys, havia tingut molt de temps per contemplar la vida, la seva i la dels seus veïns. I n'havia vist acabar moltes de vides. Dels seus coetanis ja només en quedava un, a part d'ell. La seva dona havia mort ja feia vint anys tot i que era més jove que ell. I la trobava a faltar, més que a ningú. Havien tingut una vida tranquil·la, dura, si, però assossegada i sense estridències perquè l'amor que sentien l'un per l'altre era de debò, autèntic.
S'havien conegut de molt joves, als divuit anys, quan ell treballava al mas dels pares d'ella fent de mosso. Com que era molt trempat, se l'estimaren i el convertiren de seguida en un més de la família, fins que es van casar, als vint. Tota la vida van estar junts, van compartir tots els moments amb tota la intensitat i calladament, perquè abans es feia així, discretament. S'estimaren sincerament. I és clar que la trobava a faltar. Casa seva era ara una freda llar farcida de records i sensacions. Les estones que passava vora la llar de foc eren curtes, ja no es delia per estar-hi. Abans, l'un al costat de l'altre, a l'escó, parlant, poc, desgranant faves o pèsols s'hi estaven tan com podien. Després, sobretot les fredes nits d'hivern, que aleshores eren francament fredes, pujaven junts un braser que desaven sota el llit, mentre es despullaven de pressa i es contemplaven els cossos nus, bells en l'inici, pansits i arrugats amb el pas del temps. Aleshores, dins el llit, s'abraçaven fort, com si fos l'únic lloc secret i íntim que els pertanyia només a ells. De fet era així. S'acaronaven i es besaven, qui els hagués vist no s'ho hauria cregut, deixaven anar els seus instints i feien l'amor sorollosament, com bèsties, com si d'aquesta manera fos més fàcil concebre el fill que, malgrat tot, mai van tenir. Després, en el repòs del desig, cansats, pensaven, abans d'adormir-se en la feina de l'endemà.
Fins aquell agost. La dona va tenir un mal lleig que se l'anà menjant, ràpidament i en dos dies perdé el seny i la vida deixant-lo sol i ferit d'aquell mal terrible que ens queda als vius quan perdem el nostre puntal, la tristesa. Mai més tornà a casar-se ni dormí amb cap altra dona. Es quedà només amb el record intents i viu del seu somriure clar i la seva pell bruna.
Ara se sentia sol, no entenia el món que l'envoltava. Tot plegat anava massa de pressa i no tenia punts de referència. Sense fills ni parents havia dedicat la vida a fer la seva feina, tocar les campanes, ajudar el mossèn algunes vegades, a fer algunes feines per a qui no podia pagar-s'ho. La parròquia li donava un sou, petit, però que cobria totalment les seves necessitats. Ell sol, de fet, no gastava gaire. Només els diumenges, a ben dinat, anava fins al cafè a fer la botifarra i prenia alguna copeta. De menjar, menjava poc i amb l'hort i el galliner ja feia.
Ara, als vuitanta-dos anys li havien notificat que haurien de prescindir dels seus serveis com a campaner, que li donarien la paga igualment però que ja no feia falta que pugés cada dia al campanar a tocar les hores. Ara posaven un campaner electrònic i aquesta feina, la de tocar les campanes ja no caldria fer-la manualment.
Per això, aquell dia, quan va arribar al capdamunt del campanar, sabia que no hi tornaria mai més. Només li queda una repicada, la de les cinc de la tarda. Per això contemplava la vall amb els seus ulls cansats i vells i per això s'assegué, com havia fet tantes vegades a esperar l'hora en punt. Entreveien la faç dolça de la seva esposa, s'adormí.
Aquella tarda d'agost, les campanes no van tocar les cinc, però un estol de coloms s'envolà del campanar en direcció al sol.

Comentaris

  • Plàcid i intens[Ofensiu]
    Carles Ferran | 23-07-2012

    M’ha emocionat aquest relat aparentment senzill sobre una vida aparentment senzilla, però ambdues farcides de matisos i sentiments. Un relat plàcid i intens. Hauré de llegir-te a partir d’ara (encara no t’havia descobert); el teu darrer relat penjat tenia més de dos anys.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: