El calendari

Abaltit en la vella butaca, gairebé tan decrèpita
com ell, contempla amb la mirada perduda,
el rostre groguenc del calendari
penjat en la badallada paret.

Com cada dia, agafarà aquell llapis,
mutilat de tant rosegar-lo,
per tatxar el numero següent
tot i que avui, tot serà diferent.

Entre apàtic i sorprès, sotja fixament l'últim
dia de l'any, la rutina s'ha trencat,
aquest cop no hi resta nou full, al darrera
tan sols s'hi troba una profunda escletxa.

Sense pensar en la transcendència de la data,
s'aixeca de la seva vetusta poltrona
arrencant amb despit l'ànima del darrer mes,
condemnant-la, tot seguit, a morir cremada en el foc.

Observa encisat el resplendor de les flames
sentint crepitar la fermesa de velles branques,
mentre escalfa, esmaperdut, les tremoloses mans
endinsant-se en tèrbols i llunyans pensaments.

A poc a poc, furgant en el passat,
va desfullant el seu propi calendari,
aquell que porta emmarcat entre cor i ment,
sense data de caducitat.

Per aquest no necessita llapis,
la memòria és la única encarregada
de marcar el que cada dia pertoca,
ja sigui benèvol o maliciós.

Impressionats castells de somnis,
el frec d'antics enamoraments
camins sadollats de comiats
que es confonent amb nous retrobaments.

Tossudament, s'esforça per anar recordant,
però una espessa teranyina,
va envaint, inexorablement,
la minsa lucidesa que li va restant.

Fins que, arriba a la conclusió
de que, tot el que la ment ja no recorda
o dins el cor no ha deixat prou petjada,
inútil és que en un tros de paper vagi senyalat.

Ja mai més penjarà nou calendari,
prefereix mantenir calmós diàleg amb la seva ment,
foragitant d'unes a unes el record de mals indrets,
donant tan sols cabuda a viaranys farcits de flors i mel.