El calendari

Fa un temps que no sortim junts, però el trobo molt a faltar. El número tres, amb les seves dues panxes i el seu somriure habitual, arriba cada matí al calendari saludant a la resta de companys i, fins i tot, fent pinya amb alguns d’ells, però no amb mi. Vam decidir fa aproximadament un mes que ens havíem de donar més espai, que la nostra relació no era bona, però no sé si vam prendre la decisió correcta.

Ens vam deixar influenciar per la gent, que no ens veu amb bons ulls quan estem junts, perquè associen el número tretze amb certa malastrugança. De fet, en alguns edificis passen del pis dotze al catorze, i fan el mateix amb les portes dels habitatges; o al metro de Madrid, per exemple, hi ha dotze línies, i la propera serà la catorze; tothom ens culpa dels problemes que va tenir la nau Apollo tretze; i fugen de nosaltres si ens posicionem sobre el divendres, perquè els hi recorda una pel·lícula de terror.

He decidit que ja n’hi ha prou. Hem d’aprendre a viure la nostra vida i a que no ens importi el que pensin els altres. Soc el número u i haig d’aprendre a exercir el meu lideratge.

Decideixo apropar-m´hi, em somriu i ens fonem en una llarga abraçada.
Avui passem junts la plana del calendari davant l’atemorida mirada dels humans que esperen el canvi de dia. Aquest mes de maig, com a revenja, ens posicionem a la casella del dimarts...!!!