la Núria / la Mònica / el cafè

La Núria

No m'ho ha dit mai, però a la Núria li encanta que la pentini mentre em satisfà. Abandona el cap entre les meves cames i jo la pentino com si fos la meva nina, passant-li una i altra vegada, pausadament, el raspall de pues toves. Somriu quan li trec algun cabell rebel dels ulls o d'entre els llavis, i la torno a pentinar com si l'acaronés per primer cop a la vida. Ja cap al final, decideixo de fer-li una cua de cavall, o dues trenetes. Depèn del dia. M'encanta que li encanti, i més quan fan futbol.

________________________________________________

la Mònica

Si m'agrada excitar la Mònica no és per imaginar com se li humitegen les calcetes. Quan la truco i li xiuxiuejo tot el que l'obligaria a fer mentre escapça i serveix el peix a la parada, se li talla una mica la respiració, i em demana, com de mentida, que calli, que no pot, que hi ha gent i té feina. Però un cop seques altra vegada, les calces es rebreguen i s'endureixen. Així, després, sense adonar-se'n, d'un gest involuntari, mentre escama sardines o prepara un rap, amagarà la mà sota el davantal i es gratarà, gairebé com jo li demanava que fes.

________________________________________________


el cafè

Vaig trobar-me la Laura. Sí, ahir. Tots dos teníem cinc minuts i vam anar a prendre un cafè. Ella ho va fer amb una cullereta. També vam parlar de tu, que estaves bé. Vam riure -ella molt més que jo-. Bé, i va posar la seva mà sobre la meva mà, però perquè em tremolava, em va dir. I va jugar amb el meu anell. Va agafar-me el dit i se'l va endur a la boca. I li va passar la llengua. Jo volia queixar-me, però va asseure's al costat i em va tapar la boca amb un petó d'aquells, sí, dels de saliva. Quan en va treure els llavis m'hi va posar les seves calcetes. Sí, no sé com se les va treure, però el cas és que vaig quedar mut. La resta, ja t'ho pots imaginar. Ho sento, no ploris. Sí, allí al davant, però només amb la mà. Però ja està. Ho sento molt, de veritat. No, tranquil·la, va pagar ella.