La Remei

Al lavabo hi havia la Remei depilant-se el cos sencer. La Remei és la germana petita de la Lourdes. Quan va endevinar que les meves passes hi arribaven es va aixecar i accelerada va començar a demanar disculpes per no haver finalitzat encara. Entre plorant i cridant que gairebé acabava, que mirés, que no li quedava ni un pèl que no fos els de la zona del crani on s'estava passant ara la fulla d'afaitar, que estaria llesta en un no-res, que la perdonés, que s'havia endarrerit perquè havia tingut problemes amb la cera que no acabava d'escalfar-se, que ja sabia que semblava una excusa, que ho sentia molt, que no li ho fes, sisplau i sisplau que no li ho fes. Era veritat: a part de les celles (per a ella innegociables), un escàs manyoc de cabells mal retallats i empastifats d'escuma d'afaitar era l'únic reducte de pèl visible. Ara el sexe li excel·lia rosat i lluent, en contrast amb la pal·lidesa del seu cos encara jove. Els seus ulls semblaven deu vegades més grans, cent vegades més porucs. No vaig arribar a fer-li allò que li havia jurat. Tanmateix no va deixar de plorar. I tant plorava que va començar a retrunyir-me el plor dintre el cap, i la vaig treure a dormir al jardí. De lluny, la sentia gairebé udolar