El braó de qui perd la pell

Branques tortes amb plagues
testimoni de l'arbre
que fou recer.

Pintat amb la calç
que els anys donen,
arrugat amb roses mortes
sense cançons de pollets,
ni concerts als nius ni danses.

Ningú li dirà mare
ni el pit donarà nèctar,
com piga que taca la pell
al seu poble estrangera.

Ningú taxa
la seua vida, queden sense sabor
les seues mans, queden amb gust
les seues faltes, de mala sort.

Benevolència clame
sense importar
ritus, normes i lleis.

Memòria de l'arbre faig,
estimada blanca empremta
d’ales verdes.

Va portar la vida,
sí, malmesa.
Va preferir afligir-se després
de l'experiència,
que no haver plorat
la inacció
la torpor seua.