Cercador
El botxí de Sant Bartomeu. [text no creat amb IA]
Un relat de: Juan Palomo- Compartir:
Si algun dia visiteu la Catedral de Milà, no deixeu d'admirar l'estàtua de Sant Bartomeu escorxat, obra de 1562 de l'escultor Marco D'Agrate. A primera vista sembla un home dret, musculat i vestit amb una toga, però si sabíeu que l'Apòstol Sant Bartomeu va morir escorxat viu i decapitat, i us fixeu bé en l'escultura, us adonareu que al cos li han llevat la pell i que la "toga" és precisament la pell llevada.
No fa molts anys, en aquesta mateixa ciutat van començar a aparèixer cadàvers de persones, homes i dones, degollats. El més curiós és que tots havien estat víctimes d'escorxament parcial en alguna part del cos, preferentment en braços i cames, però encara era més desconcertant que les àrees de pell llevades no eren arbitràries ni seguien el contorn dels músculs, sinó que responien a formes geomètriques i, fent abstracció del caràcter criminal de l'actuació, es podia afirmar que algunes tenien certa qualitat artística. Podia ser que el psicòpata fos un artista frustrat, com ho havia estat Hitler, amb les conseqüències de tots conegudes?
Els metges forenses van determinar que les víctimes havien estat anestesiades amb cloroform, dutes a algun lloc on les havien llevat trossos de pell seguint formes capricioses, les havien degollat amb el mateix escalpel i els cossos havien estat abandonats en indrets solitaris, probablement on foren abordats. No hi havia proves fefaents, però els investigadors creien que l'assassí havia esperat que les víctimes recuperessin el coneixement, abans de procedir a aquesta pràctica.
La hipòtesi de l'artista frustrat seguí sent la més versemblant durant un temps, fins que en el mòbil d'una de les víctimes aparegué una selfie amb el cos ple de tatuatges... que es corresponien exactament amb els bocins de pell escorxada. Així que el responsable era algú que sentia aversió als tatuatges, no a dur-ne sinó a què la gent en dugués, considerant-ho un signe d'incultura i de poca maduresa: així que era un criminal, però entenimentat fins a cert punt. Mai no el trobaren, però transcendí a l'opinió pública que per Milà corria un sàdic que torturava i matava persones tatuades, i acabaren anomenant-lo "el botxí de Sant Bartomeu".
Molts negocis de "tatoos" hagueren de plegar, perquè cada cop més gent tenia por de fer-se'n, no por al dolor o a contraure una infecció, sinó a ser víctima del botxí de Sant Bartomeu. D'alguna manera, el botxí estava assolint el seu propòsit: netejar la ciutat de tanoques amb tatuatges. Ep, que no vull incórrer en la mateixa incorrecció que va cometre Joan Colom el 23/08/2025, en la nanoocurrència "Quocient intel·lectual" ("Vint nanoocurrències extra sobre TATUATGES, amb motiu dels 1111 comentaris"): això de tanoca no ho dic jo, sinó l'assassí.
No fa molts anys, en aquesta mateixa ciutat van començar a aparèixer cadàvers de persones, homes i dones, degollats. El més curiós és que tots havien estat víctimes d'escorxament parcial en alguna part del cos, preferentment en braços i cames, però encara era més desconcertant que les àrees de pell llevades no eren arbitràries ni seguien el contorn dels músculs, sinó que responien a formes geomètriques i, fent abstracció del caràcter criminal de l'actuació, es podia afirmar que algunes tenien certa qualitat artística. Podia ser que el psicòpata fos un artista frustrat, com ho havia estat Hitler, amb les conseqüències de tots conegudes?
Els metges forenses van determinar que les víctimes havien estat anestesiades amb cloroform, dutes a algun lloc on les havien llevat trossos de pell seguint formes capricioses, les havien degollat amb el mateix escalpel i els cossos havien estat abandonats en indrets solitaris, probablement on foren abordats. No hi havia proves fefaents, però els investigadors creien que l'assassí havia esperat que les víctimes recuperessin el coneixement, abans de procedir a aquesta pràctica.
La hipòtesi de l'artista frustrat seguí sent la més versemblant durant un temps, fins que en el mòbil d'una de les víctimes aparegué una selfie amb el cos ple de tatuatges... que es corresponien exactament amb els bocins de pell escorxada. Així que el responsable era algú que sentia aversió als tatuatges, no a dur-ne sinó a què la gent en dugués, considerant-ho un signe d'incultura i de poca maduresa: així que era un criminal, però entenimentat fins a cert punt. Mai no el trobaren, però transcendí a l'opinió pública que per Milà corria un sàdic que torturava i matava persones tatuades, i acabaren anomenant-lo "el botxí de Sant Bartomeu".
Molts negocis de "tatoos" hagueren de plegar, perquè cada cop més gent tenia por de fer-se'n, no por al dolor o a contraure una infecció, sinó a ser víctima del botxí de Sant Bartomeu. D'alguna manera, el botxí estava assolint el seu propòsit: netejar la ciutat de tanoques amb tatuatges. Ep, que no vull incórrer en la mateixa incorrecció que va cometre Joan Colom el 23/08/2025, en la nanoocurrència "Quocient intel·lectual" ("Vint nanoocurrències extra sobre TATUATGES, amb motiu dels 1111 comentaris"): això de tanoca no ho dic jo, sinó l'assassí.
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Vint nanoocurrències sobre GATS. [text no creat amb IA]
- Resar o renegar? [text no creat amb IA]
- Novel·les episòdiques de temàtica matemàtica. [text no creat amb IA]
- Confessions inconfessables. [text no creat amb IA]
- De n a n+1 i tiro perquè em toca. [text no creat amb IA]
- Els misteris de la creació literària. [text no creat amb IA]
- Vint nanoocurrències sobre GOSSOS. [text no creat amb IA]
- Un trist full de paper. [text no creat amb IA]
- El botxí de Sant Bartomeu. [text no creat amb IA]
- L'emigrant. [text no creat amb IA]
- El segon volum. [text no creat amb IA]
- Simetries. [text no creat amb IA]
- Cine de terror i crispetes. [text no creat amb IA]
- El laberint. [text no creat amb IA]
- Memento. [text no creat amb IA]