Eclipse...

Com diria una persona que jo sé: És curiós, és curiós que precisament avui hi hagui un eclipse después de tot el que ha passat aquest cap de setmana.

Es suposava que açò era un viatge per comprar roba, veure na Glòria i més amics que estàn estudiant a Barcelona i, també, celebrar s'aniversari d'en Jaume. Tot va anar molt bé fins que jo, com sempre, la vaig cagar... no sabria dir exactament que ma va passar però vaig ser a nes lloc menys oportú a nes moment més inoportú i va passar... derrepent ma vaig quedar blanca, com una paret, ma vaig quedar empanada completament. Vaig anar a nes lavabo, vaig tornar a sa taula i... una pomada!! ma vaig quedar mirant l'infnit, sense fer res... només donant voltes a nes cap. Vaig sortir d'es local no per res, només per desconectar un moment i tornar a entrar i acabar sa festa com Déu mana. Però no vaig poder. Allà afora encara li vaig donar més voltes a ses coses fins que unes patites llagrimetes van surtir d'es meus ulls i tampoc ho vaig sebre aturar. Ma vaig seure a nes portal, vaig mirar cap a dins i vaig veure sa cara d'incomprensió d'en David. Es tiu estava que no sabia que fer, mesquinet... Después va venir na Glòria. Vam xerrar però jo no estava per xarreres només tenia ganes de plorar i estar sola, li vaig dir que s'en anés i ho va fer. Però quan ja estava més calmada i disposada a tornar a entrar i fer com si no hagués passar res, va venir ell...

Jo estava mirant enterra i vaig veure unes sabates negres davant es meus ulls... es va seure devora jo i lo primer que ma va dir va ser: "trop que aquí hi ha hagut un problema de confiança...". Potser si, potser si va ser un problema de confiança perquè aquesta persona sap tot de jo, o almenos més del que sap sa majoria de sa gent. Perquè? Molt fàcil, perquè m'ha donat confiança i quan li cont coses not que m'escolta. Però ell no és com jo, és molt més timid, li costa moltissím contar es seus pensaments, es seus sentiments, ses seves idees... a n'es altres però jo pensava que, després de sa darrera vegada que haviem quedar tot era diferent, que s'havia creat un vincle molt guapo d'amistat verdadera. Per açò em va fer mal tot el que va passar. Però... ell no té perquè dir-me coses que troba que no m'ha de dir, està en tot es seu dret!! Jo no soc ningú per fer-li fer coses que ell no vol, no?

Després d'es missatges d'ahir vespre sembla que tot torna a estar com abans però jo no estic gens segura. A partir d'ara què? Feim veure que no va passar res i seguim endevant amb ses dificultats que açò comporta, ja que tots dos estrem "raros" i no sabrem com actuar? O deixam que es tema estigui sempre present i permetre que ses coses es vaguin refredant i al final no saguem ni miques d'el que algún dia van ser amics (per jo, bons amics)? Sa veritat és que estic bén perduda. Vull fer ses coses bé, que tot torni a estar com estava dijous... Ma sap greu, moltissím greu tot el que va passar dissabte perquè tot va ser culpa meva. Culpa d'una "niñata" de 17 anys que no va assimilar sa realitat quan era es moment, una adolescent "gilipolles" que va seguir mantenguen una esperança (petitíiiiiiiiiisima, però esperança)...

No vull passar-ho malament, no vull que ell ho passi malament en veure que jo no estic bé, perquè si ell no està bé jo estic pitjor i entram en un cercle viciós que no acaba mai!!! Ara hem fet una promesa: ell no passa pena si jo perdon es mal que m'hagui pogut fer... jo estic cumplint sa meva part però... estarà ell fent lo mateix?? sa veritat és que ho dubt... el conec! i sé que, com jo, és una persona que li dona 50.000 voltes a ses coses!! Uff... mai m'havia sentit com ma sent ara, ni havia estat com estic ara... Ni menj, ni dorm, ni escolt a classe... estic tot es dia mirant a l'infinit esperant que algú em doni sa solució i així sebre que he de fer...

Na Glòria, n'Aida... ses poquetes persones que saben açò (per tant, de confiança) diuen que he de deixar que es temps passi, que ses coses s'aniràn posant a nes puesto a mesura que passi es temps! Però no puc... no puc deixar que es temps passi sense sebre que passarà amb sa nostra amistat, no puc esperar... esperar a què???? Déu meu, estic feta un embolic!!

Però com deia... és curiós, és curiós que precisament un dia com avui, en que tothom xerra de s'eclipse anular de sol, sa nostra amistat estigui també eclipsada...

P.D.: Deu haver-hi moltes paraules que jo no sé encara; si en sabés més, podría comprendre-ho tot molt millor... (Novalis)