Dubtes existencials, laberíntics.

Un relat de: Nefertitis

Em pregunto qui sóc, on vaig, què sóc capaç d'aportar a la gent...
Em qüestiono constantment, analitzo cadascuna de les meves situacions viscudes. Ho faig amb la màxima precisió, intentant no obviar-ne cap detall. I potser ja he perdut el mínim de coeficient intel·lectual que em pertocava, però sóc incapaç de veure que és allò que faig, que hi ha dins meu que em fa sentir així; perduda en la meva persona. Em miro el mirall i intento repetir-me aquelles paraules que algú m'ha dit alguna vegada i m'han fet sentir especial. També em recordo tot el que lluitat, les vegades que he caigut i he aconseguit aixecar-me, els fruits que vaig sembrar un dia, que vaig cuidar amb delicadesa, i que a dia d'avui han donat vida a un fruit excel·lent, suculent, exquisit i també l'anhel de molts.
He vist passar molt trens, n'he deixat escapar masses per por, pel meu persistent sentiment de culpa, per la meva necessitat de complaure als altres.
He buscat respostes en tots els móns possibles: en la música, la poesia, en les meves passejades a la platja... He escrit, he plorat, m'he qüestionat una i altre vegada, però sobretot he empassat llàgrimes de ràbia, de dolor, de melangia, de soledat.
Professionalment, em sento altament valorada; m'han repetit més de tres vegades que si m'haguessin de qualificar la meva nota seria mínim un 12... Però una vegada més em miro el mirall i em pregunto de què em serveix ser un 12 a la feina si realment com a persona em sento un 0?
Em dóna la sensació que la immensa majoria de persones, quan em coneixen més profundament marxen corrents. Vull dir, aquella sensació de no saber perquè avui aquella persona a qui semblaves importa-li, que et valorava, amb qui havies compartit sentiments, paraules, alegries, tristeses... Desapareix de la teva vida. Com si fos l'aigua que s'evapora d'una olla que quan l'obres t'adones que no hi ha res, està buida. Et preguntes que has fet malament, què vas poder fer per ferir-la de tal manera que ara no vulgui saber res de tu... I la resposta és nul·la, i una vegada més et trobes donant-te cops de cap contra aquell mur impenetrable que dur escrit amb lletres grans: SOLEDAT.
Reconec que no compleixo amb els cànons que compleixen la majoria de joves de la meva edat. Que jo, a diferencia de la majoria, prefereixo un llibre, una passejada, una conversa, una obra de teatre... A una discoteca o un cubata. Que mentre jo parlo de sentiments, d'empatia, de donar valor aquestes coses, em trobo amb persones que ploren per no haver pogut comprar aquell vestit de marca, aquell ordinador o mòbil que tothom té i ningú sap fer funcionar...
I... Estic cansada de ser com sóc, de donar cinquanta mil voltes a les coses, de dibuixar somriures quan realment per dins estic desfent-me en milers bocins que queden en el no res. Lluito una vegada més per no deixar-me vèncer, per no caure de nou. Perquè ja són masses les vegades que he hagut de guarir-me les ferides sense disposar del material o accessoris mínims.
Però... Vull creure i crec en el demà. Doncs malgrat el meu cervell comenci a treballar a velocitats desorbitades, s'oblidi de nou de posar el "pause", seguiré buscant-me amb l'objectiu de trobar qui sóc, on vaig i què sóc capaç d'aportar a la gent.

Comentaris

  • Els dubtes ens fan ser més grans[Ofensiu]
    Fada del bosc | 27-07-2010 | Valoració: 10

    He començat a llegir el teu escrit i no he pogut parar. En ell descrius el que ens passa a molts, aquell autoanàlisi que ens fem contínuament, que ens fa dubtar del que hem fet ( si estar bé o no ) del que volem fer ( si l'encertarem a no ) desprès ens castiguem desapiadadament per suposats errors a vegades imaginaris.
    També he trobat molt interessant la referencia que fas a la bona qualificació en el món laboral en contraposició del personal i és que en el terreny de la vida i les relacions humanes no hi ha normes o una guia com en el món laboral soms nosaltres que hem d'aprendre a relacionar-nos amb la gent.
    Els dubtes ens fan créixer com a persones, si soms capaços de deixar-los enrere per millorar.

    La Fada

  • Daniel N. | 27-07-2010

    Tots vivim una mica sols en aquest món a on la gent té tendència a sobrevalorar-se massa a si mateixa. El que passa és que hi ha gent que n'és conscient i d'altres que no tant. I quan ets conscient de la soledat davant de Déu i dels altres et tornes una mica trist, però segueixes endavant perquè almenys et tens a tu mateix (o mateixa) i saps una mica el que vols de veritat i com aconseguir-ho.

    Una abraçada
    Daniel

  • Molt ben escrita aquesta[Ofensiu]
    Romy Ros | 27-07-2010 | Valoració: 10

    autocrítica...però no deixis mai que aquesta sigui destructiva: viu, riu, observa i racionalitza fins que al final arribis a la conclusió que ets única i intransferible. Recorda sempre aquesta dita anònima: "Tot el món veu el que tu sembles, però, només alguns saben qui ets".
    Seguiré llegin-te

l´Autor

Foto de perfil de Nefertitis

Nefertitis

105 Relats

126 Comentaris

85831 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Nascuda en un vell paratge de muntanyes he buscat afligida un món on cercar la calma, la llibertat... Però en el fons, sempre he estat una persona híbrida, distinta a tot i a tothom. I davant d'aquesta nostàlgia, únicament he vessat llàgrimes amargues i m'he autoavdicat una condemna per ésser invisible davant d'un món perfecte, per la meva manera de concebre aquest. Però he perdut milers de trens, he viatjat al més enllà; però algú m'ha donat una embranzida... No sé qui sóc, on vaig... Únicament escric, perquè és en la poesia, en cada mot on puc ser tot allò que sempre he anhelat. L'únic port que aporta calma al meu cor.