Cercador
Dos móns
Un relat de: iong txon- Compartir:
.
"Four hands on planet." Imatge de Fran Hogan
DOS MÓNS
Dues cares d’un mateix món, dues cares d’un món polièdric
HVA VIL FOLK SI (El Viaje de Nisha) Noruega 2017. 107min.
“Si segueixes els costums d’aquests idiotes et tornaràs boja. La solitud et matarà.”
Difícil trobar l’equilibri i la imparcialitat entre els dos móns, les dues cosmovisions que es reflecteixen en aquesta història. Suposo que Hiram Haq, la guionista i directora de la pel·lícula, ho ha intentat de bona fe. Amb tot, aquest advertiment que li fa el seu pare és una de les escadusseres ajudes que rebem durant la projecció per comprendre el punt de vista de la família i la tribu de Nisha (Maria Mozdah), com a representants de la tradició de l’Islam, en aquest cas la d’una família d’origen pakistanès. No sé si a algú li sabrà greu, però jo diria que en un sentit més ampli es pot considerar una història sobre l’antagonisme entre el liberalisme agnòstic d’Occident i els valors familiars tradicionals que propugnen, amb lleugeres variacions de forma, totes les religions.
S’ens mostra algun drap brut de la relació entre Mirza (Adil Hussain) i la seva esposa, les murmuracions, la importància que donen a la reputació familiar, als béns materials, la doble moral d’uns policies corruptes a Islamabad, la fredor amb què se li assigna un desconegut per casar-la i enviar-la a un altre país... He llegit que Hiram Haq va viure una història molt semblant durant la seva joventut. Pel que sembla doncs, l’argument té un fort component autobiogràfic. Llavors, es pot considerar una crítica de la seva cultura d’origen, la de la seva família, ja que va patir tots aquests inconvenients en carn pròpia.
En un cert sentit es pot dir també que aquest relat de les peripècies de Nisha mostra les dificultats per educar els adolescents en els valors de la puresa sexual, la castedat i la fidelitat conjugal, potser a tot arreu, però especialment a Occident.
NELYUBOV (Loveless) Rússia 2017. 127min.
La meva enhorabona a tot l’equip i a Andrei Zvyagintsev, director i coguionista de la pel·lícula. Després d’haver-se fet aquest llargmetratge penso que no hauria de caldre afegir res més per explicar quin és el problema d’aquesta societat malalta. Es podria discutir sobre quin ha de ser el tractament, però aquesta obra del setè art ja n’ha fet la radiografia i el diagnòstic, amb tota precisió.
La trama es situa a la ciutat de Sant Petersburg, en aquesta Rússia postperestroika del 2010, amb el rerefons del conflicte a Ucraïna que anecdòticament ens ubica en el temps a través dels butlletins de notícies als mitjans. Penso que és una història traslladable a qualsevol altre indret del món occidental.
L’inici ens presenta la sortida d’escola d’un grup de preadolescents, entre els qual Alyosha (Matvei Novikov), que s’acomiada dels seus companys i torna a casa pel camí habitual. Després veurem que es tracta d'una família en plena crisi per la separació dels pares, Boris (Aleksey Rozin) i Zhenya (Maryana T. Spikav). Una família que es trenca. De seguida es repassa la situació de tots dos: En Boris té una relació extramatrimonial i ja espera una criatura amb la seva nova parella. Més endavant veiem que la Zhenya també té un affair. Les discussions i les acusacions recíproques. Dramàtica l’escena en la qual n’Alyosha escolta amagat a la cuina una baralla entre els pares sense que ells se n’arribin a adonar. La relació entre els pares, la del noi amb sa mare, la relació d'ells amb els respectius amants, l’àvia materna... tot es fotografia amb detall.
En aquest món que s’esfondra tampoc l’Estat no hi surt gaire afavorit. Només l’associació de voluntaris amb els seu líder Ivan (Alexei Fateev) al capdavant, uns àngels que duen a terme la seva tasca amb diligència, posen una pinzellada d’esperança en aquest panorama desolador.
.
"Four hands on planet." Imatge de Fran Hogan
DOS MÓNS
Dues cares d’un mateix món, dues cares d’un món polièdric
HVA VIL FOLK SI (El Viaje de Nisha) Noruega 2017. 107min.
“Si segueixes els costums d’aquests idiotes et tornaràs boja. La solitud et matarà.”
Difícil trobar l’equilibri i la imparcialitat entre els dos móns, les dues cosmovisions que es reflecteixen en aquesta història. Suposo que Hiram Haq, la guionista i directora de la pel·lícula, ho ha intentat de bona fe. Amb tot, aquest advertiment que li fa el seu pare és una de les escadusseres ajudes que rebem durant la projecció per comprendre el punt de vista de la família i la tribu de Nisha (Maria Mozdah), com a representants de la tradició de l’Islam, en aquest cas la d’una família d’origen pakistanès. No sé si a algú li sabrà greu, però jo diria que en un sentit més ampli es pot considerar una història sobre l’antagonisme entre el liberalisme agnòstic d’Occident i els valors familiars tradicionals que propugnen, amb lleugeres variacions de forma, totes les religions.
S’ens mostra algun drap brut de la relació entre Mirza (Adil Hussain) i la seva esposa, les murmuracions, la importància que donen a la reputació familiar, als béns materials, la doble moral d’uns policies corruptes a Islamabad, la fredor amb què se li assigna un desconegut per casar-la i enviar-la a un altre país... He llegit que Hiram Haq va viure una història molt semblant durant la seva joventut. Pel que sembla doncs, l’argument té un fort component autobiogràfic. Llavors, es pot considerar una crítica de la seva cultura d’origen, la de la seva família, ja que va patir tots aquests inconvenients en carn pròpia.
En un cert sentit es pot dir també que aquest relat de les peripècies de Nisha mostra les dificultats per educar els adolescents en els valors de la puresa sexual, la castedat i la fidelitat conjugal, potser a tot arreu, però especialment a Occident.
La meva enhorabona a tot l’equip i a Andrei Zvyagintsev, director i coguionista de la pel·lícula. Després d’haver-se fet aquest llargmetratge penso que no hauria de caldre afegir res més per explicar quin és el problema d’aquesta societat malalta. Es podria discutir sobre quin ha de ser el tractament, però aquesta obra del setè art ja n’ha fet la radiografia i el diagnòstic, amb tota precisió.
La trama es situa a la ciutat de Sant Petersburg, en aquesta Rússia postperestroika del 2010, amb el rerefons del conflicte a Ucraïna que anecdòticament ens ubica en el temps a través dels butlletins de notícies als mitjans. Penso que és una història traslladable a qualsevol altre indret del món occidental.
L’inici ens presenta la sortida d’escola d’un grup de preadolescents, entre els qual Alyosha (Matvei Novikov), que s’acomiada dels seus companys i torna a casa pel camí habitual. Després veurem que es tracta d'una família en plena crisi per la separació dels pares, Boris (Aleksey Rozin) i Zhenya (Maryana T. Spikav). Una família que es trenca. De seguida es repassa la situació de tots dos: En Boris té una relació extramatrimonial i ja espera una criatura amb la seva nova parella. Més endavant veiem que la Zhenya també té un affair. Les discussions i les acusacions recíproques. Dramàtica l’escena en la qual n’Alyosha escolta amagat a la cuina una baralla entre els pares sense que ells se n’arribin a adonar. La relació entre els pares, la del noi amb sa mare, la relació d'ells amb els respectius amants, l’àvia materna... tot es fotografia amb detall.
En aquest món que s’esfondra tampoc l’Estat no hi surt gaire afavorit. Només l’associació de voluntaris amb els seu líder Ivan (Alexei Fateev) al capdavant, uns àngels que duen a terme la seva tasca amb diligència, posen una pinzellada d’esperança en aquest panorama desolador.
.
l´Autor
130 Relats
269 Comentaris
108474 Lectures
Valoració de l'autor: 9.64
Biografia:
EL DIAQuan arribarà el dia que esperem
-forjat en la nit llarga de la boca cosida-
al nostre crit de joia s'alçaran les muntanyes
i les aigües del mar ballaran la sardana.
El vent i la meva ànima, abraçats en la llum,
faran un sol ocell d'ales noves i immenses
que, volant amb el xiscle de tot el nostre poble,
obrirà l'avantguarda del cel sense tempesta.
Oh, quan arribarà el dia que esperem
-de tiges federades dessota un sol unànime-
arriarem les ombres dels anys i de la lluita
i el so de les campanes rodolarà per l'herba!
I no hi haurà repòs en les tasques diürnes
d'assegurar el futur i el pes de la collita.
Posaré el meu taló sobre la cançó antiga
i adreçaré més dolls devers l'home auroral.
Enterrarem la pedra del malastre i del dol.
Soleia teixirà potser el seu vel de núvia,
i les albes seran cabellera i espiga,
i, dempeus, els camins aplaudiran les branques.
Oh, quan arribarà el dia que esperem,
si cal m'obriré el pit i m'arrencaré el cor
per fer-ne un verd timbal i convocar les ales,
el silenci granat, les precursores marxes
Agustí Bartra
LES TOMBES FLAMEJANTS
Fou una pàtria, va morir tan bella
que mai ningú no la gosà enterrar
damunt de cada tomba un raig d'estrella
dessota de cada estrella un català.
Tan a la vora de la mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit oïa
com li anaven desvetllant el cor.
Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:
"Foc nou, baixa del cel i torna a prendre
ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra
Oh pàtria de les tombes flamejants!"
Ventura Gassol
EL COMTE ARNAU
Ai, muntanyoles, degotants rieres,
arbres menuts, caminalets de pau,
tant que conec tesqueres i dreceres
i em costa tant de dir l'adéu-siau!…
És ben trist de girar sempre l'esquena
i ser bèstia de cau o de pendís!
És ben trist no mirar! Val tant la pena
d'estimar tot això del meu país!…
(…)
Jo quan vivia mai t'anomenava,
perquè jo creia que aquest nom que tens
o que m'havia d'escaldar la bava
o que m'havia d'esmussar les dents;
i ara no el dic, perquè si el cor s'aboca
a contemplar-te, em fa pensar la por
que en posar-me el teu nom aquí a la boca,
l'alè ha d'ennegrir-lo de carbó.
(…)
Arri, cavall, encesa companyia!
Tu, Comte Arnau, enceta la cançó,
sense parar, sense dormir ni un dia,
amb el nas dins del rastre del dolor!
I atabalant planures i muntanyes,
mort i viu, més voltant eternament,
amb la tenebra al fons de les entranyes,
amb la tenebra al moll del pensament!
Josep Mª de Sagarra
LE COLIBRI
Le vert colibri, le roi des colines
voyant la rosée et le soleil clair
luire dans son nid tisé d'herbes fines
comme un frais rayon s'échappe dans l'air
il se hâte et vole aux sources voisines
où les bambous font le bruit de la mer
où l'açoka rouge aux odeurs divines
s'ouvre et porte au coeur un humide éclair
Vers la fleur dorée, il descend, se pose
et boit tant d'amour dans la coupe rose
qu'il meurt, ne sachant s'il l'a pu tarir !
Sur ta lèvre pure, ô ma bien aimée
telle aussi mon âme eut voulu mourir
du premier baiser, qui l'a parfumée.
Charles Leconte de Lisle
Els Principis Divins, en català
Des que era nen, sento un gran desig de comprendre la realitat de les coses. Això era perquè havia de trobar la Paraula per recobrar la vida. Però no em sentia satisfet amb missatges pedagògics de paràboles i símbols, adaptats a la mentalitat de la gent de temps ja llunyans. Pas a pas, a través d'un curs difícil, el Cel em va guiar fins trobar el llibre dels Principis Divins. No sabeu la sort que teniu de poder accedir a una explicació ordenada i sistemàtica dels Principis Divins, la revelació donada per Déu pare i mare al nostre Pare, amb la facilitat d'un "click".
El meu primer poemari en paper:
Foc Nou - Reflexions del Tercer Mil·lenni
.