Dolor

La meva vida s'havia convertit en un autèntic desastre. Ja sempre havia tingut mala sort… però cada dia les coses anaven pitjor.
Uns anys enrere havia trobat tot allò que necessitava; una persona que em cuidava, em feia feliç, em somreia, em feia costat, em feia sentir jo mateixa, em deixava plorar a les seves espatlles i el més important...una persona que jo estimava amb totes les meves forces. Però amb el temps tot allò que al principi eren flors i violes es va anar convertint en una mena d'obsessió estranya que era cada dia més fosca; i no pas per la meva part. A mi m'agradava la relació que havíem tingut fins aleshores...però alguna cosa que jo no coneixia me l'havia robat. Alguna cosa més estava passant..no sabia què era ni perquè. Però sabia que tot allò que un temps enrere havia aconseguit a poc a poc s'aniria destrossant, fins només quedar els fonaments. Intentava lluitar perquè això no passés però no sabia com. No podia confiar en ningú perquè m'hi ajudés perquè estava sola. I precisament això era el que em feia més por de tot; quedar-me completament sola. Ser pobre, no tenir diners, tenir la cama trencada, no anar de vacances, no treure bones notes...m'era igual tot això. L'únic que m'importava era tenir algú al costat que em donés tot allò que tothom necessita, tot allò que busquem sense adonar-nos: amor. No trobava la solució per tots els meus problemes que es concentraven en un de sol; la por de quedar-me més sola del que ja estava. A vegades pensava que el millor que podia fer era marxar. No volia malgastar la meva vida d'aquesta manera i potser si començava de nou en un altre lloc tot seria diferent; però continuaria estant sola. Cada cop que hi pensava plorava i plorava i no podia evitar cridar, humiliar-me i fins i tot picar-me a mi mateixa. Alguna vegada m'havia dedicat a escriure'm per tot el cos que era una merda, que ningú em volia, que estava sola i que el millor que podia fer era morir-me. Per sort, això ningú ho havia vist mai. D'altres vegades, simplement començava a picar-me amb la mà contra la cara fins a fer-me mal de veritat. Era conscient que necessitava ajuda de veritat; ajuda d'un especialista. Ajuda d'algú que m'ensenyés a perdre aquesta por que tenia, que m'ensenyés a ser feliç i a deixar de plorar. Però no sabia com trobar-lo. Potser és que estava destinada a la soledat però jo no hi creia en el destí. Per tant, volia lluitar per aconseguir la felicitat una altra vegada. Perquè en algun temps vaig ser feliç; feliç de veritat. Sempre em refugiava dient que devia passar per una "mala època" però la veritat és que ni jo mateixa m'ho creia, tot i que ho intentava. Durava massa temps. Tot i així, no perdia pas l'esperança i cada dia m'intentava aixecar amb un somriure als llavis i intentava buscar solucions als meus problemes; encara que només fos plorant...així, ja descarregava part de la meva ràbia.