Directament des del seu sexe erecte el càlid esperma

Tots apostàvem que Nicolau sobreviuria, ens aferràvem a la seva figura, a les seva imatge, com si fóra un Déu, un Sant, la nostra fita, el nostre deure.
Res no podia afectar-li, res no aconseguia enutjar-lo, Nicolau, Nicolau; res no podia capgirar la nostra devoció, la seva pell torrada, el seu to harmoniós de veu, les seves galanteries, el seu pensament moderat, apassionat però quan era necessari defensar els nostres drets i les nostres llars... i qui podria mai, quin home agosarat mai no aconseguís ni que fos el més mínim qüestionar -li el seu lideratge, el seu tro.
Jo , degut al meu llinatge, havia fruït de la seva companyia en privat, havia sadollat i satisfet el seu pit bru, havia begut directament des del seu sexe erecte el càlid esperma, havia ungit el seu cos amb l`oli daurat que lluïa amb les llums tènues de les espelmes.
Un núvol ple de ocellets sentenciats va abatre la vila i les dones més joves s`hi van espargir des del punt de la comunió. Com un mal auguri. Com la sentència d´un poble. Com l`udol de la bèstia ferida.
L´estranya malaltia, el virus espantós, guanyava terreny pel cos d`en Nicolau, els seus ulls enrogien, la seva veu davallava, el seu alè protestava... com fóra possible?
Aviat els enemics ens envoltarien i caurien sense pietat sobre nosaltres. Maledicció mai no prevista, assot i crim, catàstrofe... tot el que preveiem n`era poc.
Ara damunt la terra calcigada gaires infants remenen, gaires nois abatuts, alguns amb amputacions espantoses, el sòl ultratjat. A cops planeja el voltor rapinyaire.