Didac

Un relat de: 22neus

I.

En Didac va neixer argenti, a Buenos Aires, l'any 71-- de pares nascuts a Argentina, pero fills, al seu torn, de gallecs emigrats per la forca d'un pais que la pobresa, la manca de recursos i la guerra havien convertit en terra erma.

La seva infancia no va ser de les mes dures que un es pugui imaginar... tenia practicament tot el que un nen pugui necessitar: el seu pare treballava i la seva mare es quedava a casa amb les tres criatures que el marit, i Deu, havien proveit.

Va anar a escola com la resta de nens del seu barri, va estudiar fins que les notes van comencar a fer-li enrogir les natges cada vegada que el seu pare rebia l'informe, i va decidir que la seva vida no seria com la dels seus germans. La viuria com voldria, no com s'esperava que l'havia de viure.

I aixi va ser com va decidir marxar de casa als 16 anys.

En un perible de supervivencia personal, fisica i emocional, va comencar a treballar com a aprenent de tot el que se li creuava per la vida, convivint amb gent que ni tan sols coneixia i treient-se les castanyes del foc a base de tossuderia i tenacitat.

Amb la practicitat que la necessitat mes colpidora organitza les idees, en Didac va aprendre de la vida que havia d'agafar les oportunitats que se li brindaven sense deixar-les escapar, va viure la bona epoca argentina en que la seva moneda s'equiparava al dolar america i tot era bonanca, i va aprofitar per estudiar el que li agradava: astronomia.

Va treure's els estudis que no havia fet abans, en nomes un any, i va entrar a la universitat tot cofoi i orgullos de si mateix, amb la confianca que li otorgava el fet d'haver arribat fins alla pels seus propis medis.

Es va treure el primer cicle d'astronom amb unes notes envejables, i la vida li somreia de la mateixa manera que li somreia a tot el pais. Les coses anaven prou be com per pensar que li seria facil acabar la carrera i dedicar-se al que realment volia: espiar l'univers i contemplar el passat mes remot tatuat als estels.

Pero el cicle de la vida seguia el seu curs, i el temps de tranquilitat va donar pas a la crisi social, politica i economica del pais dels "che". I a arrel de la crisi del pais, va arribar la crisi familiar i personal.

En Didac va haver d'aparcar els estudis, va agafar la motxilla que sempre l'acompanyava amb el mes imprescindible, i va fugir de la confusio i la barbarie social que impregnava l'ambient, per anar al desert de sal de la zona mes remota del con sudamerica.

Ell i el seu amic de l'anima van recorrer el desert en les condicions mes extremes que un esser huma pot resistir, arrossegant els estris i el menjar sobre uns carros de metall i rodes dures de pneumatic (del carissim) que ells mateixos havien construit.

El temps no enregistrat d'aquells dos homes al desert els va curtir la pell i l'anima. En Didac va aprendre a confiar en l'ajuda dels altres per sobreviure, va entendre que l'amistat te un valor incalculable, va aprendre mes d'astronomia que en els tres anys d'universitat, i va decidir que potser ja era hora d'arrelar la seva vida en algun lloc del planeta.

Va somniar en tenir una casa propia, on poder viure amb tranquil.litat, un refugi on tornar sempre que vulgues, una llar des d'on poder observar l'espai en tota la seva inmensitat intemporal.

I va convertir aquell desig en l'objectiu de la seva vida: quan tornes a Buenos Aires demanaria un tros de terra per plantar la seva bandera com ho havien fet abans els colons puritans en arribar al "far west".

A partir de llavors va volcar tots els seus esforcos en aconseguir l'objectiu que s'havia proposat, fer-se la seva propia casa, amb les seves mans.

Primer havia d'escollir un lloc "ideal" on arrelar, i despres havia d'aconseguir els diners necessaris per poder comencar a construir les parets que haurien de donar forma al seu niu. Aixi que es va concentrar en escollir un "on" i un "com".

Decidir "on" podia semblar dificil, pero encara ho era mes decidir el "com". Una vegada decidit l'"on" (prop de la familia, en un lloc amb el clima que li agradava, i una mica solitari) havia de procedir al "com". Va comencar per demanar-se una parcela de terreny en un poble de la Patagonia, d'aquells que el govern fins i tot pagaria perque algu hi anes a viure, i va esperar que li toques el torn de l'adjudicacio.

Ell ja sabia que aixo li portaria molt de temps i segurament algun maldecap que altre, i va pensar que aprofitaria el temps d'espera treballant per aconseguir els diners per fer-se la casa, i alhora apredre a com construir-la.

Aixi que va intentar deduir d'on podria treure diners, facils i rapids...

... no era una cosa senzilla. Tal i com estava el pais, les coses anaven maldades. Els seus amics havien marxat a l'estranger a guanyar-se millor la vida, pero ell no volia deixar el pais on hi tenia la seva mare, ja gran, una parella que creia fixa, i un somni que volia dur a terme fos com fos.

Llavors va decidir fer-se guia turistic a la Patagonia i aixi matava dos ocells d'un tret: d'una banda es quedava al pais fent diners "rapids" amb el turisme amb una capacitat economica molt superior a la dels argentins, i d'altra banda podia explorar el terreny en el que havia decidit plantar arrels, acostumar-s'hi, enamorar-s'hi, viure-hi.

Va passar aixi un any. Va fer de guia pels glaciars ensenyant pinguins i balenes a les grannys que li donaven molt bones propines en dolars americans, es va enamorar, va explorar la zona i va idear el planol de la casa dels seus somnis.

El fet de comptar amb una mica mes de diners, i que la relacio que havia iniciat no l'acavaba de convencer del tot perque no era el que s'havia esperat, el va fer decidir a marxar a Espanya, on hi tenia la familia dels pares, que feia milers d'anys que no veia, i un amic de la universitat que s'havia llicenciat com a arquitecte i que ara exercia alla despres d'emigrar com la majoria de joves argentins havia fet recentment.

Va pensar que anar a Espanya doncs, era una bona manera de passar unes bones vacances, i alhora, fer els planols de la construccio de la seva il.lusio.

Aixi que va recollir els dolars que creia necessaris per gaudir de les vacances a Europa i es va embarcar rumb a Orense, amb tota la intensitat del mon, i un sentiment de projeccio de futur que li animava l'esperit i li donava emocio al vol.

II

Mai hagues imaginat que la seva estada a Espanya fos el principi d'un canvi drastic en la seva vida. Esperava que nomes fos una estada de plaer, de vacances, de desconnexio de la Patagonia i de la seva vida a l'Argentina, pero va resultar ser molt mes que aixo.

Va retrobar la seva familia despres de molts anys, cosins, cosines, tietes, avis, amics de la infancia, i de la no-tanta-infacia...en fi, una munio de gent que estaven encantadissims/es de tornar-lo a veure i li oferien la seva casa, i una bona xerrupada d'orujo de tant en tant.

S'hi va passar un temps prudencial, ni poc ni massa, per no fer-se pesat ni aprofitar-se en exces de l'amabilitat familiar, i despres va decidir volar a Barcelona a veure el seu amic arquitecte, quedar-s'hi uns dies, i potser despres, continuar el viatge pel Marroc, o aixi...

Esperava un senyal del desti, que , com deia, "sempre li arribava, i mai li fallava".

I s'embarca rumb a Barcelona, amb tota la il.lusio recuperada, en part gracies a la seva familia gallega, amable, cordial i encantadora, i aterra a l'aeroport del Prat el divendres 22 d'Octubre del 2004.

(Sempre mes recordaria aquella data: 22 d'Octubre del 2004, 22 d'Octubre del 2004, 22 d'Octubre del 2004,.....una data imborrable)

Es va quedar una mica sobtat, d'entrada, perque tot i no sortir d'Espanya encara, ja no entenia res del que la gent li deia. Els retols estaven en catala (gracies a Deu, tambe en castella), i la gent parlava en catala gairebe a tot arreu... tot i que canviava rapidament d'idioma i li parlava en castella quan se n'adonaven del seu accent argenti.

Aquell dia feia molta calor per ser la tardor, va inspirar l'aire d'aquella ciutat que l'acollia amb les mans obertes, es va fer seu el cami, va demanar un taxi, i li va donar l'adreca del seu amic -a Hostafrancs.

Va decidir apuntar-s'ho tot a la seva vella llibreta de notes, frisava per anotar-ho, retenir-ho per sempre en el temps. Aquella sensacio en arribar a Barcelona no la voldria oblidar mai. Feia temps que no sentia que una ciutat l'acomodava com a casa. No s'havia esperat una sensacio com aquella, i ara que la tenia, no volia oblidar-la ni obviar-la, volia recordar-la, gravar-la, conservar-la, per sempre.

El seu amic el va rebre a casa amb els seus companys de pis -un argenti, un holandes i un catala-, i li va deixar un reco de l'habitacio per instal.lar-hi el matalas inflable, i escampar totes les seves coses en nomes mig metre quadrat de rajola freda. Be, doncs, va descarregar-se la motxilla i va estirar-se com va poder per descansar una estona, i situar-se.

Encara no es creia el que havia sentit a Barcelona. Les sensacions que li havien recorregut el cos. Les olors que havia notat. Les pessigolles que li havien fet reviure l'anim despres de l'espessor gallega... el futur s'obria davant seu...Potser el senyal que tant esperava havia arribat, per fi!!

Va tancar els ulls i es va imaginar que deuria estar passant ara, a l'Argentina, com ho passaven els de casa. Li va entrar certa nostalgia. Certa sensacio d'angoixa. De descol.locacio. De ser on potser no tocava... i potser era aixo el que l'excitava, el que l'havia fet sentir les pessigolles en baixar de l'avio...

En aquell pis compartit, de solters, no hi havia gaires normes a seguir. Tot era especialment desorganitzat, pero el que si solien fer eren festes. D'aquelles en les que tothom portava gent d'arreu i s'hi feien contactes, de tot tipus.

I justament l'endema d'arribar en Didac, tocava fer-ne una per celebrar els aniversaris de dos dels co-habitants del pis. Tota una festassa !!! Gent d'arreu, parlant en tot
s els idiomes, moltes noies boniques, molta sangria, musica descontrolada, tota la nit per ballar i un munt de gent nova per coneixer.

Estava clar que faria noves amistats amb tota aquella gent. I en va fer. Especialment una, que el va copsar. D'entrada el va sorprendre que ni tan sols s'hi hagues fixat amb ella quan va arribar, tota vestida de negre i sense massa ganes de destacar entre la multitud, pero despres hi va comencar a parlar... era una dona interessant, de les que no nomes no es deixen entrar i ho posen dificil, sino tot el contrari, una dona directa, honesta, amb sentit de l'humor. Potser no era la millor presa que hagues volgut, perque n'hi havia de bastant mes boniques, pero no sabia encara perque, s'hi sentia atret. Irremeiablement. S'hi va enganxar sense saber ben be com, i va canviar els plans que havia fet... es va quedar a Barcelona un mes sencer, oblidant el Marroc i aprofitant tot el temps que podia amb ella, amb aquella dona que l'havia seduit amb les seves paraules i les seves ganes d'estimar.

Sabia, pero, que no podria quedar-s'hi massa temps perque hauria de tornar a l'Argentina. I aixo el feia dubtar de fins on podria arribar. De totes maneres li calia aconseguir mes diners per la casa, i fer els planols amb el seu amic. I, parlant amb altres argentins a la ciutat, va saber que a Suissa hi havia bons llocs de treball i els pagaven be. Aixi que va signar un contracte per marxar-hi en poques setmanes.

Mentrestant, va gaudir de la seva relacio com mai. Es va deixar fer, organitzar la vida, descobrir la ciutat, elevar l'esperit fins a l'infinit... Es va deixar. Fins que va haver de marxar.

I se'n va anar.


III.

A Suissa tot era fred quan va arribar.

La casa de l'amic on s'havia de quedar tenia calefaccio, pero estava buida. L'Esteve no arribaria fins a mig mes, i es trobava sol. Per sort hi havia l'ordinador conectat, i es podia comunicar amb Barcelona a diari. Necessitava sentir-se escoltat, ates, recomfortat, estimat... i les connexions diaries li cobrien les necessitats mes basiques, excepte les fisiques.

Aquestes no van trigar gaire a trobar qui les cobris. Es va deixar fer de nou. Havia d'aprendre l'idioma per poder traballar en el que volia, i aquella era la millor manera, i la mes practica, d'aprendre l'idioma i tenir el calor que li mancava cada vegada mes.

Aixi que les connexions amb Barcelona van anar minvant. No nomes es van espaiar en el temps, sino tambe en la intensitat. Ara ja no li calia. Ara ja rutllava tot. Ara ja estava be.

I va treballar a Suissa un any sencer, i despres va tornar a Espanya a treballar de nou i a veure la familia.

I va pensar que potser podria tornar a Barcelona. Pero va decidir que no... de moment. Tornaria a esperar el senyal que li marques el cami a seguir.

I va esperar.

I esperar.

Seguiria l'objetiu que s'havia marcat, volia tenir prous diners per fer-se la casa. Pero el desti l'havia fet sortir del seu cami. Ara ja nomes volia saber com continuar.

Nomes li calia esperar.

Comentaris

  • EN DIDAC[Ofensiu]
    EULALIA MOLINS ARAGALL | 01-05-2007 | Valoració: 8

    UNA PERSONA MOLT INQUIETA, UN CUL DE MAL SEIENT, QUAN UNA PERSONA NO ESTA BÉ EN CAP LLOC, MAI ACABA DE FER-SE LA CASA PER A TOTA LA VIDA, NI HAN QUE HAN NASCUT PER A VOLTAR, PER A SER CIUTADANS DEL MON, EN DIDAC ES UN D'ELLS. MOLT MACA TOTA L'HISTORIA.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

22neus

7 Relats

10 Comentaris

7849 Lectures

Valoració de l'autor: 8.80