Diari d'un nen iraquià

Ara plou, i de moment, puc refugiar-me a casa meva, però no per gaire temps. Els meus pares diuen que a l'altra punta del món hi ha un senyor que es diu Bush i que mana molt, que vol fer una guerra contra el meu país. Jo no ho entenc, suposo que perquè sóc petit, però el meu pare diu que no és normal que aquest senyor que mana tant, vulgui una guerra només perquè diu que tenim "armes nuclears que se surten del protocol". Jo no sé què vol dir, però el meu pare diu que això és mentida, que aquest senyor tant important només vol el petroli. El meu germà gran diu que el que no entén és perquè aquest senyor, si té tant poder, demana que l'ajudin el altres països. Jo tampoc ho entenc. És per això que m'agradaria que aquest senyor i d'altres que l'ajuden entenguessin que mai res justifica una guerra, ni aquesta ni cap altra. També m'agradaria que vinguessin al meu país, però no a visitar els homes poderosos d'aquí, si no a veure la gent, el poble, qui pateix les conseqüències. Si veiessin la meva mare plorar cada nit abraçada al meu pare i dient que no vol que se l'enduguin a lluitar, que segur que morirà, ell i el meu germà; si entenguessin el dolor d'una mare davant del temor de perdre la família, potser s'ho pensarien dues vegades abans d'enviar els homes a la mort.

He sentit dir que Saddam Hussein, el senyor que mana al meu país, és un assassí, un criminal, i potser tenen raó, però no és igual d'assassí i criminal el senyor americà? No és inhumà intentar justificar els motius per fer una guerra? No sé què entenen ells per fer una guerra, però jo sé que una guerra només porta gana, la gent es torna pobre perquè els soldats els hi han destrossat les cases i els hi han pres tot. També mor molta gent, gent que no té res a veure amb la guerra i el mal que aquesta fa. Però no només moren persones, també desapareixen il·lusions, somnis i perspectives de futur. Quin futur pot tenir un ne com jo en un país en crisi on tot son runes i plors? Com podem anar a l'escola si l'única part que en queda dempeus són els pilars i tot està destrossat? Com podem sortir a jugar al carrer si a cada moment se senten trets i bombes esclatar?
Durant la nit gairebé no puc dormir perquè tinc molta por. Por que els soldats entrin a casa i s'enduguin el meu pare i el meu germà i no els torn a veure més. Por que esclati una bomba i la meva casa s'ensorri com totes. I quan aconsegueixo adormir-me, la guerra esclata, però dins del meu cap. Veig nens mutilats, dones plorant i homes morts abandonats al mig del carrer. Llavors em desperto sobresaltat i ja no puc dormir més. I ploro. Ploro durant hores, fins que comença a sortir el sol. Llavors ve a despertar-me la meva mare, i m'he d'eixugar les llàgrimes ràpidament perquè ella no las vegi. I és que no vull que pateixi per mi. Sé que s'ho està passant molt malament, i no vull que per culpa meva estigui trista.

Una vegada, la meva àvia, em va explicar un conte. Era en un país llunyà, un país màgic, on tos els nens i nenes anaven a l'escola i els pares els anaven a buscar amb cotxe i els portaven el brenar. Era un país on tothom era feliç, i es parlava de la guerra com si fos una cosa llunyana, que mar arribaria al seu estima país. Era una terra plena d'alegria i calor, on ningú coneixia el temor ni l'odi, on tots s'ajudaven entre tots, i mai hi havia conflictes. També em va explicar que en aquell país, de diners, n'hi havia a cabassos, i els habitants podien comprar el que volguessin. A mi em va agradar molt aquell conte, i li vaig preguntar quin país era, i que de gran, volia anar-hi a viure. La meva àvia em va dir que aquell país perfecte no existia. Que n'hi havia alguns que s'hi acostaven, o que pretenien acostar-s'hi, però que, com sempre, hi havia un grup de persones que eren pobres i no tenien res per menjar ni per beure. També em va dir que aquell grup cada vegada era més gran, i que els senyors que manen en aquests països no feien res per evitar-ho, només ho tapaven fent creure als ciutadans que tot anava molt bé i que eren el model a seguir per als altres països. Va ser llavors qu3 vaig comprendre que aquest món és injust i cruel. Per què hi ha d'haver rics i pobres? Per què els rics cada vegada són més rics i els pobres més pobres? Per què els senyors que manen estan a favor de qui té més diners? Per què molts nens no poden anar a l'escola i han d'anar a treballar vint hores seguides per no morir-se de gana? Per què la gent no fa res per ajudar-los?

Avui el meu germà gran ha vist com escrivia en aquest diari, i m'ha dit que cada vagada que passa un dia i torno a escriure, he de posar la data. Jo ja ho sabia, però trobo que no servei de res. Potser per si algú, després de molts anys, el troba i es fa una idea de com era la vida aquí, però com pot ser que uns fulls de paper resisteixin una guerra i no puguin fer-ho els edificis o les persones? Tan se val si no poso cap data, hi ha tants diners pel mig que uns dies més o menys en la vida d'un nen no tenen cap importància.

Sabeu què és viure amb l'angoixa de no saber si demà us despertareu? Viure amb el neguit de no saber quan esclatarà la guerra? Viure aferrats a la il·lusió absurda que els senyors que manen en els països que volen fer la guerra diguin un dia: "No, no farem cap guerra perquè no té sentit. Quina importància tenen tots els diners que es pugui perdre? La vida de les persones val molt més." Viure amb la feble esperança que tot acabi bé i puguis anar a l'escola i créixer sa i estalvi? Viure sabent que l'únic futur immediat que t'espera és la mort? Despertar-se i donar gràcies per continuar viu?
Jo sí, i creieu-me, no ho desitjo a ningú.

Tan de bo que els senyors que manen facin servir el coneixement d'un cervell adult i obrin els ulls per veure més enllà del sac ple de diners o del poder. Tan de bo que sabessin que nosaltres, els habitants d'Iraq també som persones amb tot el que això comporta. Tan de bo que algun dia pugui tornar a somiar. Tan de bo que algun dia pugui tornar a somriure. Tan de bo pugui continuar aquest diari...