Diari d´un psicòleg

Són dos quarts de vuit, i com cada dia, després d´una nit calurosa d´estiu, -en la que et lleves trenta cops a buscar aigua o a refredar-te la cara-, torno a posar-me l´americana, els pantalons llargs, i la camisa de màniga llarga, no sigui que amb aquest temps em refredi...i cap a la feina hi falta gent. No és que em desagradi la meva feina, no. M´encanta passar-me el dia dins d´un despatx, escoltant la gent com m´explica els seus problemes, ja sigui a través del fil telefònic, o personalment, com aquell qui diu, com si fóssis un amic seu de tota la vida. No sé per quins set sous la mare es va entossudir en que havia de ser psicòleg.
Però bé, al cap i a la fi, tampoc visc tan malament... No tinc dona, no tinc familia, visc en un pis de quaranta metres quadrats, en una zona poc recomanable de Barcelona...bé, deixem-ho estar, ja m´heu entés. La meva vida no és per tirar cohets.
Bé com a mínim entretinguda ho és, si més no, al matí només llevar-me ja em trobo els regalets que el meu gos no ha pogut estar de deixar-se com cada nit, acte seguit, cap a la dutxa (que sort tinc el dia en que la maleïda bombona de butà aguanta sense apagar-se.) i en quan acabo depressa i corrent, si tinc temps, em prenc un cafè, i hi ha dies que ni això...
Ui, i després el metro. Perquè, no us haurieu pensat que vaig al treball en cotxe oi? Bé, qui ho hagi pensat, deu ser, molt probablement perquè no viu en aquesta gran ciutat, i sino proveu-ho, proveu-ho un dia, que després estaré encantat de rebre-us a la meva consulta.
Així que cada matí, m´endinso dins la penombra dels soterranis d´aquesta ciutat, i agafo el metro.
Molts cops em pregunto: I tot aquest alderull de gent, son de debó...?
No, no, seriosament..no ho heu pensat mai que potser son persones tipus robot, que ens infiltra el govern perquè cada dia arribem més cremats a la feina? Dones i homes de totes races, cultures, edats, i religions, -perquè és clar, racistes no ho són, i més o menys els deuen triar; dos d´aquí, un d´allà, quatre de l´est i cinc de l´oest-... i és clar et trobes allà, amb la teva targeteta, "bono-per-quatre-parades-pago-un-ou-cada-mes" i vinga gent que t´empeny, et trepitja, t´insulta, et crida...que dius..senyors! que la màquina no corre tant! està "processant el títol de transport" una mica de calma. Però ni cas, potser no perquè no et vulguin fer cas, sino perquè la majoria no enten la teva llengüa... I després, apa, cap dins.
I en quan ets allà, esperant que arribi el pròxim tren, i que no vagi a petar de gent, - que penses; encara que només sigui en un raconet, ja m´està bé, si cal amb el maquinista, que aquest sí que va ben ample...-llavors arriben els musics de torn. L´altre dia va tocar una miqueta de flamenc, avui toca que un noiet espavilat amb el seu acordió, ens toqui la famosa melodia de "Titanic". El noiet em mira amb cara de dir:
-"cabró, segur que tens milions, i no deixes anar ni un cèntim"
-al que jo, telepàticament li contesto; que si em veiés la cartera, no diria el mateix, però bé, son inconvenients d´anar amb la meva vestimenta...
Deixo estar el tema de com es guanya la vida cadascú, i em poso a mirar "TeleMetro". Sí, no les heu vist mai aquests televisors que han posat a cada parada de metro? Doncs sí, a més tota l´estona van passant notícies que no tenen la més mínima importància, com " 4 de cada cinc metges recomanen la pràctica d´esport com a mínim mitja hora diària" que dius...i aquest sobrant, què recomana, no aixecar-se ni per anar a pixar? Si és que...com si no hi haguéssin coses més importants a emetre...
Bé per fi sembla que tinc aquí el meu tren, suposant que en aquest hi pugui muntar.
S´obren les portes i baixa una dona amb un " cinturo" perquè allò no era ni una minifaldilla tansols, unes botes de cuir fins als genolls, i a la part de dalt, no sé definir quin complement de roba hi portava, perquè a la força ha d´ésser un complement, ja que suposadament hauria de complementar alguna cosa, però en el seu cas només hi complementava la seva pell fosca. Va amb cara d´adormida, i unes ulleres fosques als ulls. La deixo passar ja que sembla que ni tansols s´aguanta dreta.
Per fi sembla que puc pujar al vagó. Em col·loco, i el tren es posa en marxa. Així parada rere parada, s´obren les portes, baixen dos, i en pujen cinc.
En arribar a Plaça Universitat una dona; diguem-ne, bastant voluminosa, es fa lloc per entrar abans no tanquin les portes. En una mà hi porta una coca-cola i en l´altre una espècie de "donuts", adquirit al "Dunkin Donuts", farcit de xocolata. M´entren arcades només de pensar d´on pot procedir aquella pasta.
Però el més curiós de tot, és que en quan s´obren les portes tansols una parada després; a Plaça Catalunya, ella, tota cofoia, treu primer un peu, i després l´altre del vagó, i la veig desaparèixer escales
-mecàniques, és clar- enllà. Segurament, -vaig pensar-, deu ser una de les clientes de el metge sobrant, que deu recomanar-li no fer cap mena de pràctica d´esport.


Per fi, jo també he arribat al meu destí. Baixo del vagó i pujo les escales. Venedors de mocadors per aquí, musics de metro per allà...i per fi surto a l´exterior, on com cada dilluns, torno a trobar-me amb el caos general. I dic caos perquè ho és. És un merder de cotxes, de gent, de clàxons, de grits...en fi.
Bé, sembla que he pogut travessar el carrer sense que cap cotxe intenti arrebatar-me la vida.
Arribo al principi de les Rambles, on cada matí li compro el diari al senyor Josep, el quiosquer.
Agafo el meu diari, i el fullejo mentre vaig baixant. Avui tampoc hi ha res de nou. Promeses ridícules de polítics, eleccions que s´acosten, i en definitiva, la lluita de sempre.
Tombo pel Carrer Tallers, on al final de tot, hi ha el meu despatx.
Com cada dia m´hi trobo de tot a aquestes hores del matí. Encara hi ha algun drogadicte demanant diners per seguir matant-se, noies de curta edat amb nens als braços, i tota varietat de tribus socials, hippies amb cabells per sota l´esquena, i robes llampants, heavies vestits de negre, amb "xupes" de cuir i botes de 4 kg cadascuna, skins amb el cap rapat i pantalons per dintre les botes, tan o més grans que les dels heavies...
I bé, per fi, he arribat al final del carrer; al meu despatx. Quin descans, sembla que avui no tinc cap cita programada encara, però em temo que mol aviat començarà a sonar el telèfon.