Despullar-se de cuirasses.

Un relat de: plàcidaploma

La seva sensibilitat el portà ben aviat a sentir-se diferent de la resta dels seus companys. Era como una peça de puzzle extraviada, guardada inconscientment en una capsa equivocada. Aquesta sensació, la de no pertanyer a res ni a ningú, el convertí en un noi introvertit i solitari. Al principi els seus amics, si es poden dir amics aquells amb qui només compartia seient a l'escola, el convidaven a fer partits de futbol, a anar a pescar, a córrer en bicicleta. Ho provà, i encara es sentí més sol en constatar que res d'allò el feia feliç. Mentre la resta jugava, ell seia sota l'ombra d'un arbre. Sossegat, la seva imaginació començava a volar. S'imaginava en un món tou, d'una fragància melosa on els sorolls, les baralles, els confrontaments no hi tenien entrada. Un món plàcid, enmarcat per una melodia suau i un sol brillant que resaltava els colors amb una excelència desacostumada en el món real. Allí ell es sentia com peix a l'aigua. Els somriures, les mirades còmplices ho omplien tot. Aquesta il.lusió es trencava en mil bocins que desintegrats queien al ser colpejat per una pilota, o pel crit exagerat d'algun noi. Sempre hi havia quelcom que el retornava, desterrant-lo d'aquell món perfecte que ell mateix havia dissenyat. Li agradava llegir poemes, els altres no entenien aquesta afició i tampoc per què escoltava aquella classe de música que feia dormir. El seu cos reflectia, sense amagar-la, la delicadesa del seu esperit. Era com una llavor caiguda en terreny erm. La profunditat de la seva mirada contrastava amb la fredor de la seva expressió. Cada dia, sense ell saber-ho, es vestia una cuirassa pesada i encarcarada per protegir-se del que considerava una agressió constant. Els seus músculs restaven tensos, els moviments encarcarats. Havia construit una ferma muralla que el feia inaccessible als demés. En pagava un elevat preu ja que vivia empresonat en el seu món interior. Fou brillant en els estudis, responsable, treballador. Triunfà en el món laboral. Quelcom però l'inquietava cada cop més. Quelcom bollia en el seu interior, quelcom volia esclatar i no sabia com. Una petita esquerda s'obrí camí en la seva muralla i desmuntà aquella pètrea defensa que tan acuradament havia construit. Un dia qualsevol, topà amb una noieta vestida d'una alegria encomanadissa. En mirar-lo, ella no va percebre aquella barrera amb qui tothom ensopegava. I entrà en aquell món particular. I observà d'aprop aquella sensibiltat. El noi, no sabia quin paper fer. L'aturdia tanta proximitat i alhora es sentia atret per aquella noia alegre, franca, espontània que li mostrava una altra possibiltat de ser. Una altra manera de relacionar-se. Quelcom en ella li resultava familiar. Quelcom en ella li certificava que aquella protecció tan ferma era innecessària. I s'atreví. S'atreví a mirar-la, tímidament el primer cop. Dibuixant un esboç de somriure després. Li encantava contemplar el seu pas fràgil, lleuger, gràcil com una papallona evolucionant al seu costat. S' havia creat un espai màgic. Transmutador. Aprengueren a volar plegats i plegats iniciaren una dansa. Si no m'equivoco encara dancen ara...

Comentaris

  • Empatia[Ofensiu]
    Unaquimera | 15-06-2010 | Valoració: 10

    Aquest relat fa referència de bon començament a una sensació, "la de no pertànyer a res ni a ningú" o sentir-se com "una peça de puzzle extraviada, guardada inconscientment en una capsa equivocada" , que crec jo que moltes persones deuen haver sentida al menys un cop en la seva vida.
    Per tant, no resulta difícil identificar-se des del principi en certa mesura amb el sentir del protagonista.

    És potser per aquesta força empàtica que el lector ( lectora, en aquest cas ) se n'alegra quan es produeix la trobada i quan assisteix com espectador ( espectadora, ara mateix ) dels seus primers passos junts...

    En conjunt, és un relat amb una gran dosis d'encís!

    Després de llegir-ho, i per raons obvies que entendràs si acceptes la meva invitació, no puc per menys que fer-te un oferiment: Nocturns. Espero que t'agradarà...

    T'envio una abraçada molt afectuosa,
    Unaquimera

  • La dansa de l'amor[Ofensiu]
    Núria Niubó | 28-05-2010 | Valoració: 10

    No és fàcil, sense ajuda, trencar les capes que ens embolcallen fins al punt d'endurir-se i fer-nos creure dins una fortalesa, lluny d'un mon exterior ple de paranys.
    Despullar-se de cuirasses , és per mi, un relat ple d'esperança, que ens descriu ,amb gran riquesa, com hom pot aconseguir esclatar a la vida.
    És bonic descobrir que tal fortalesa cedeix davant la sensibilitat i l'espontaneïtat d'un ésser pur i lliure que crea un aura d'energia tant subtil capaç de convertir-se en la dansa de l'amor.

    Un relat ple de màgia i sensibilitat, m'ha agrada molt!

    Felicitats plàcidaploma!

    Una llarga i càlida abraçada,
    Núria

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

plàcidaploma

5 Relats

18 Comentaris

5035 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99