Desert

Segueixo encara aquell camí que em deteriora. Sense saber ja quant de temps fa que el segueixo.
He passat pels indrets més obscurs, amargs de la vida.
Fa temps que intento desviar-me pel més profund bosc del voltant, en busca d'altres a qui estimar. Tornar a començar. Sentir de nou.
Sense voler-ho, torno a pensar en el passat. Intentant oblidar els presents que anomeno imperfectes.
Qui m'ha fet així? Per què no puc viure sense tal essència?
Em pregunto què seria de mi sense una dona a la qui estimar.
Què faria jo si no tingués per on caminar.
Fet per un destí,
fet per estimar.
I és que de dones si que n'hi han hagut a la vida:
-Sí, però cap com la que vas estimar tant-.
Però van ser dones importants a la meva vida car jo sentia algo especial:
-Refugis per fingir que ja no estimaves aquella princesa-.
I ara, perquè ja no l'estimo?:
-Fa temps que no la veus, n'hi ha una altra que percebs-.

I encara així, el conte d'aquesta sembla acabar igual:
-Sense un final feliç?-
No, amb un horitzó utòpic que conquerir.

Doncs sense més, em toca navegar.
Potser en mig del mar descubreixo camins alternatius. O potser l'horitzó el deixo per demà.
O potser no, serà massa tard. Confusions.
Millor tornar endarrera i esperar el contratac.
A terra s'està millor. No consegueixo oblidar-ho.