Desert virtual

Agafà el tren, buscà un lloc i s'hi assegué. Era el primer dia que viatjava sola després d'un mes de baixa i el món trontollava als seus peus, de fet, tot trontollava quan el tren arrencà després del xiulet i començà el compte enrera. En poc més de mitja hora havia de conèixer en Tarik.
Tarik. Li va agradar el pseudònim per allò que tenia de conegut i llunyà alhora i que no encertava a descobrir. En Tarik va atrapar-la com sovint atrapen els fets inabastables, així, tal qual. Van trobar-se a mitja tarda, en aquella hora de novel·la i migdiada que inunden de sopor la tarda, en allò que deien un canal, fou un fet inesperat.
La Laura es trobava millor aquell dia, de fet, molt millor. Per això, després de prendre el medicament, va decidir engegar una estona l'ordinador, d'esma, mai no ho feia. Sempre era en Joan qui feia anar l'ordinador, "coses de feina", deia, i passava hores teclejant. Algunes nits, en Joan deia aquell, "ja hi som!!!" furiós que volia dir que res no funcionava, o que les línies s'havien colapsat, o que el servidor tenia no se sabia quin problema numerat amb una xifra incomprensible. La Laura ho resumia tot en un "altre cop incomunicat, sempre el mateix" i ella s'acabava dormint, aliena als problemes d'una xarxa tan misteriosa com inaccessible per a ella.
Per això, la cançoneta del mòdem la va envair d'incertesa, no sabia si finalment podria accedir-hi, de vegades tot se li feia molt i molt complicat. Tot i que durant el repòs forçat dels darrers dies començava a mirar la vida amb més distància. La feina l'havia dut fins a l'esgotament, i la memòria i la força física se li havien anat exhaurint com xuclades de mica en mica per alguna força misteriosa, sense adonar-se; de vegades passa.
Ella no era amiga del món virtual. Li feia un no sé què... no ho sabia explicar. Com podia tocar quelcom que no era palpable? Quelcom que no era enlloc, que no existia; però que a la vegada era ple de vida..., com? Com poden ser certes les coses impalpables i immediates les més llunyanes? Ella era dona del món tangible, de botiga de barri, de mercat, de conversa distesa. I la seva feina eren papers i finestreta pública, i en especial la paraula, el seu món sempre havia estat envoltat de paraules. Però ara la paraula se li havia fos darrera les persones i els problemes. Com s'ho havia fet per arribar a aquell punt sense retorn? Ara s'adonava dels seus vint-i-cinc anys de feina incansable i li pesaven, igual que li pesava la vida amb en Joan, vint anys, ja vint anys de paraules oblidades.
I aquell primer dia, la cançoneta del mòdem i després el codi, la clau d'accés, la contrasenya que en Joan li havia anotat en una enganxina, ella mai no el recordava i, abans d'entrar-hi, unes frases en un anglès que la feien sentir incòmoda. El mòdem finalment li va permetre accedir al món virtual, la gran xarxa desconeguda per on va anar discorrent a les palpentes. Va entrar per atzar en un canal, ja no sabria dir ni el nom, però recorda que li van demanar un pseudònim i, després de dubtar molt, va triar "OXINA", que era, simplement, la part final del nom del medicament que havia pres feia poca estona.
Tarik. No sabia per què li havia agradat. Havien connectat com a persones en un món fictici, irreal, on tothom semblava interessat en saber quina era la seva talla o el color de la roba interior. Una bestiesa, això era tot plegat, pensà al cap de poca estona d'estar connectada, i a més, es deia, tothom havia oblidat teclejar les vocals i escrivien a mitges com si es tractés d'un d'aquells llenguatges críptics només accessibles als entesos. Va manifestar-se finalment:
[OXINA] FAIG UNA TALLA 42 I NO ENTENC LES PARAULES ESCRITES A MITGES, SENSE VOCALS!!!
Encara ho recorda. En aquell moment, algú va saltar-li a la pantalla:
[TARIK] M'agraden les dones que posen les vocals on cal. Pel que fa a la talla..., la que tinguis m'està bé. I no escriguis amb majúscules, no m'agraden els crits :)))
Així va aparèixer en Tarik, a la seva pantalla i a la seva vida, i la conversa va anar hipnotitzant-la fins al punt que l'endemà, a la mateixa hora, va tornar per trobar-lo, i així durant dinou tardes a la mateixa hora. I sense saber com, van jurar-se que les tecles només escriurien la veritat, però van negar-se la veritat dels seus noms de pila i la veritat de les seves imatges perquè en Tarik va dir que això era innecessari. I així va ser com van conservar l'anonimat que els feia més lliures dins aquella xarxa que a ella, va confessar, li feia certa basarda.
A la Laura li agradava que en Tarik li expliqués on era, ho necessitava per sentir-lo més real. Volia que li parlés dels detalls del seu voltant com si cada particularitat convertís Tarik en un ésser tangible. I així fou com va saber que ell treballava en un despatx de finestra ovalada, com l'ull de bou d'un vaixell, i que al seu davant hi havia una planta de la qual ignorava el nom, però que un dia estava disposat a preguntar-li. Li agradava la ironia d'en Tarik, i això que ella mai no havia cregut que fos possible entendre la ironia sense una mirada, sense el somriure, però ho era, i ara s'adonava.
I es van anar escolant aquells dinou dies dins un munt de confessions que només havien esmentat als llençols i a les matinades insomnes, però mai no havien manifestat a ningú, com si ara, de cop i volta, tot resultés molt més fàcil. I la Laura va haver de reconèixer que de vegades els pensaments són el nus de la virtualitat humana i molt difícils de mostrar.
Fins que un dia en Tarik, de cop i volta i sense previ avís, li digué que la volia conèixer, en persona, és clar, perquè ja havien exhaurit la intimitat que permetia l'anonimat, que tot estava dit, però que ells no eren éssers virtuals, que existien, que eren un home i una dona adults en un lloc, en un espai que havien de compartir. Es mereixien el seu moment real. La Laura no ho veié clar i tallà la comunicació durant dies, angoixada per la proposta, ofegada per la culpa cada cop que en Joan, a les nits, li preguntava què havia fet durant tot el dia, i ella li deia que res, que perdre el temps.
Un dia, però, no pogué suportar més l'absència del so metal·litzat i ritmat del mòdem quan estenia els tentacles invisibles per unir-se l'existència virtual de la xarxa. Hi tornà. Tornaren a parlar. La Laura finalment acceptà trobar-se. A contracor. Amb por. Però acceptà. I de cop recordà els comentaris d'en Joan que, de tant en tant, parlava dels fraus, dels enganys de la xarxa, de les simulacions i de les mentides. Però ella no era capaç d'imaginar un Tarik de mentida perquè només feia dinou dies que el coneixia, dinou, i li sabia tots els pensaments impalpables que mai no havia conegut d'en Joan, ni de cap altre. No havia de passar res, què havia de passar? Es preguntava per tranquil·litzar-se, però ni tan sols s'atrevia a imaginar la resposta.
La Laura sabia que el pensament li havia volat amb els tentacles de la xarxa i ara el seu desig només era en Tarik. Desig. Tan sols la paraula ja li feia por. Però ara ho veia clar, molt més que mai: al món virtual, per subsistir, li calia aplegar el conjunt del món dels sentits; per això hi anava, cada vegada més disposada a tot, a un tot immens. Decidida, més que mai. I quedaren en el centre. I pactaren la manera de reconèixer-se. No van trobar res més propi que dur a la mà un disquet de color groc com a símbol innocent de la seva curta història.
I així fou com aquella tarda la Laura agafà el tren. S'assegué davant una nena i mirà la mare de la nena que semblava una dona jove i se la veia feliç. El paisatge de l'altra banda del vidre del tren s'esvaïa com el temps mentre la nena obria una bossa de patates, i la bossa lluïa perquè el sol de ponent travessava el vidre emboirat del vagó, com un miratge. "Tarik, ja falta poc", es repetia. I així fou com, mentre el sol s'emmirallava a la bossa metal·litzada de les patates, a la Laura li va venir finalment al cap què li recordava el nom d'en Tarik. Va ser quan en Joan i ella havien fet aquella travessa pel desert, uns dies que s'escolaren com un miratge. En Tarik era el guia, van ser uns dies molt feliços i ara s'adonava de la facilitat amb què havia oblidat les matinades lluminoses d'aquella terra desconeguda. La Laura recordava ara, sobtadament, què va dir-li a en Joan, "si un dia et canvio per algú, serà per aquest Tarik, coneix el desert com el palmell de la seva mà". Però després va dir-li que mai no ho faria, "de què em serviria a Barcelona, si no hi ha desert?"
I així fou com va arribar a la plaça de Catalunya, a la porta dels magatzems, a la que feia cantonada, on havien quedat. Era l'hora en punt. El disquet groc a la mà. La tremolor a les cames. I la mirada posada en cada rostre. I així fou com va veure en Joan, a la porta dels magatzems, amb un disquet groc a la mà, mirant-la fixament, tots dos van mirar-se molt fixament. I així fou com la Laura va començar a adonar-se de l'existència del desert virtual que a còpia d'anys havien bastit entre les seves vides.