Desconeguda

Un relat de: Llop_del_Nord
Desconeguda... Però alhora ben coneguda. Les teves corbes, que he observat cada dia, sense perdre un detall, sense perdre un moviment, un somriure, un gest... Se'm fan desconegudes. Et conec i et desconec alhora.

Parlem en una llengua desconeguda per als altres però és una llengua que no es pot parlar amb les cordes vocals. És una llengua que respon al cos. Per això evites tocar-me. Perquè saps tan bé com jo, que les guspires d'això que sentim sortirien com focs d'artifici.

Juguem com dues ombres a tocar-nos, a expandir-nos, a acaronar els nostres cossos. A buscar els llocs on el plaer sigui més intens. Encara que sigui un plaer llunyà, perquè, tot i que les ombres el toquin, els nostres cossos no poden tocar-se. No ara.

Ens mirem i desitjem deslliurar-nos de la roba, de les manies, de tot el que ens envolta. Deslliurar-nos per endinsar-nos dins un plaer ben conegut a través d'altres vegades, a través d'altres experiències.

Vull fusionar-me amb tu, encara que només sigui un cop, en una dimensió que sigui com tu... Desconeguda.

Comentaris

  • Doncs sí[Ofensiu]
    Llop_del_Nord | 06-01-2013

    Efectivament, mena, ha d'existir per a guarir-nos l'ànima i el cor...

  • Cap i cua amb el mateix mot...[Ofensiu]
    Mena Guiga | 27-10-2012

    DESCONEGUDA.
    Un llenguatge que ha d'existir per tal de gaudir més de l'existència.

    Mena