Desaparèixer

Avui m'he proposat desaparèixer una estona. M'he assegut a una cadira, on hi estava més o menys còmode, i he tancat els ulls. M'ha semblat que si els tancava, em seria més fàcil. Primer, l'únic que he vist desaparèixer ha estat el meu voltant, i al cap d'una estona de comprovar que les parpelles per dins són de color negre, m'ha començat a desaparèixer també la cadira. Un formigueig em recorria l'esquena, i m'avisava que estava apunt de desaparèixer. I així ha estat.

El primer lloc on he anat a parar, ha estat a una ciutat nevada, a la vora del mar. La gent no duia paraigua, se l'havien oblidat expressament al calaix de les medecines. Els pares deixaven que els fills juguessin nuus pel carrer, i els amants feien jacuzzis al mig dels parcs glaçats. Cada vegada que un gos pixava a tocar d'un arbre, algun mosso d'esquadra hi anava corrents, pitant i cantant balades heavies, i n'agafava el líquid glaçat per fer-ne piruletes. Tenien glaçonets de calimotxo, i els feien voltar per la boca i els fonien dins les mans. Les noies enamorades duien cristallets a les orelles, i els nois enamorats, també. Quan un pobre somreia, les dents se li desfeien i començaven a regalimar-li per la comissura. Llavors se les empassava, i després arrossegava les genives per la neu, per tenir més dents, com els taurons. Però no n'hi havia, de taurons. Només uns lloros de color blanc, que menjaven pinyes i boletes de patata congelades. Els nens els tiraven pinyols de préssec, però els lloros només els feien servir per fer gàrgares, i els llançaven a les escombraries. Quan he comprovat que no tenien mitjons de llana ratllats, i he decidit marxar d'allà.

Quan he obert els ulls, tots els objectes continuaven al seu lloc, menys la llum del carrer, que havia anat a fer una volta i no havia deixat clar a quina hora tornaria. He tancat altre cop els ulls, i de nou, ha aparegut el formigueig.

He anat a parar a un niu de capellans. Tots tenien els ulls sortits de les òrbites, i no els tornaven fins ben bé al cap de cinc minuts. Somreien i menjaven patates fregides, que de fet eren els seus dits. Els hi posaven sal grossa, i se'ls llepaven, i llavors s'hi posaven més sal grossa. Duien una gorra de Salt Lake City, i un jersei amb caputxa, amb el número 69 guixat a l'esquena. Portaven xancletes amb mitges, i tenien els punys de les orelles descosits. Feien servir mòbils d'última generació, i enlloc de tons reals, venia un home i els tustava l'espatlla, per avisar-los que els estaven trucant. Aquests homes vestien corbata i calçotets. No m'hauria estranyat, si no fos perquè els calçotets els duien al nas, i la corbata a la cintura. S'havien pintat les ungles de color blau cian i creien que així anirien al cel. Tots s'asseien al voltant d'una taula i menjaven verdura amb un escuradents i un llapis HB, segons si la verdura era groga o lila.

He pensat que no volia desaparèixer en un lloc tan estúpid, i he tornat a la meva cadira. Aborrida però, he tornat a deixar-me endur a qualsevol indret.

Tot se m'ha barrejat, no sabia si en podria sortir. M'he mirat els dits, i estaven bruts. Per sota sabia que eren blancs, i eren com cucs bruts. Volien entrar-me dins la boca, i els he mossegat desesperada. M'estiraven la llengua, intentaven estirar-la. Jo els mossegava, i ja no sabia si estaven bruts de terra o de sang. M'estava marejant. Tot estava barrejat, tenia ganes de caure a terra. Volia arrossegar-me. Volia llepar. Tornaven, els dits tornaven. Se m'han enfilat per la galta, i s'han tornat a ficar dins la boca. Volien tapar-la, l'estaven omplint de terra. Creia que vomitaria.

He obert els ulls. He respirat angoixada un parell de minuts, i m'he deixat endur de nou.

Era dins d'una habitació que tenia forma de carrer de poble. Un cistell de pomes verdes estava aturat a un semàfor. Un senyor gran es passejava satisfet amb una bossa de plàstic a cada mà. Una, contenia kiwis. L'altra, bases per fer pizza. Una mosca moria després de visualitzar una caca d'escamarlà. Sant Narcís plorava. El rellotge del campanar marcava les onze perquè considerava que aquella hora agradava més o menys a tothom. Una adolescent es lluïa amb un nas pintat de color plata. Una dona seia en un banc amb un tupperware ple de galetes salades a la falda. Un grup de nois i noies, s'agafaven de les mans fent rotllana, i, amb les boques escumejant d'escudella, giraven i giraven. Una senyora de vestits esparrecats duia un rellotge a cada braç. Un era per l'hora i l'altre pel dia. Un xiclet s'amagava hàbilment a sota d'una escopinada. Un militar deixava caure el seu cul tacat de tons verds sobre un pilonet de clofolles de pipa. Una pedra saltava des de dalt d'un teulat per caure, satisfeta, a sobre d'una furgoneta aparcada al portal de l'edifici.

He parpallejat per deixar entrar una mica de claror, sorpresa per tot aquest grapat de vivències que creia reconèixer, però que posades així juntes, eren surrealistes fins a límits inesperats.

Després d'això, he visitat molts altres llocs.
He estat a la casa d'un assassí que s'inspirava mirant la senyora fletxer i CSI, i no l'enganxaven mai.
He estat una carta del solitari, però com la noia que feia la partida no ha guanyat, no he pogut saltar i rebotre contra un marge de pantalla.
He sopat amb el pare Apeles i la Cher.
He estat la Venus de Boticcelli, i m'he omplert el cabell de rastes i m'he tapat el sexe amb una fulla de maria.
He estat dins d'un diccionari català-anglès, i he après que d'acudit verd se'n diu blue joke.
He estat en un restaurant on cuinaven cues d'esquirol i ulls de pop.
He estat en un país on no eren les dones que xupaven polles per ascendir al treball, sinó els homes que se les deixaven xupar.
He ballat un tango amb una pansa de California.
He estat treballant al corte inglés, embolicant regals quadrats, el meu somni d'infantesa.
He estat amb un estudiant d'arquitectura que afirmava que volia crear un espai exterior amb relacions ambientals amb els complements sensorials dels arbres opacs que envoltaven l'entorn, encara que podia ser que l'extracció dels elements que ell proposava suposaria una millora en la combinació subliminal de l'aire i la llum que rebotia amb la plataforma, però que igualment, el joc de tons que li donava a l'ambientació ajudava a crear una barrera espacial que evitava l'apropament agosarat de l'individu.
He après cançons que no sabia i que, de fet, no cantaré mai.
I he encès una espelma a una esglèsia, resant per salvar una tomata d'un pebrot assassí.

Cansada, ja que cada vegada que desapareixia, també se m'esfumava un bon tros d'energia, he decidit obrir els ulls i tornar de forma definitiva.


Llavors,

ha explotat el món.