Des del balcó de casa

Respirar el perfum d'un altre dia,
albirar la puresa del cel blau,
sentir dins meu la calma i l'harmonia
daurada verdor on l'aire s'ajau.

Puc sentir el repic de les campanes,
acompanyant el plàcid ventijol,
entre el blanc de nuvolades llunyanes
que, mandrosament, van tapant el sol.

País de roquissars, de camps i alzines,
d'algun roure capritxós i espontani,
i de fonts, que amb les aigües cristal·lines,
beneeixen l'encís mediterrani.

Camins que s'enfilen costa amunt,
esmolats com el llit de la riera,
i verdor, on hi destaca algun punt
de clara i pintoresca primavera.

L'ordi verdeja, broten les acàcies,
algú encén el foc amb un llumí;
s'omple la llar de flames i de gràcies
mentre a fora es desperta aquest matí.

Com brillants escampats a la vorera
la rosada apareix, i el sol ixent
s'emmiralla a la bassa, prop de l'era,
mentre els ànecs hi neden feliçment.

El cant del gall ressona a la masia,
algú va a regar els planters a l'hort,
i els ocells amenitzen el nou dia
amb càntics d'esperances i conhort.

Terra de tot això, en ésser primavera,
des del balcó jo no veig tot el roquissar,
ni l'església, ni el castell que va donar
història i nom a la comarca sencera.
Però s'olora tot això, des del balcó;
és l'aire del Lluçanès, aquell esperó
que es clava dins el cor i fa d'enyor l'espera.


Març de 2002