Des de la mort amb amor

Un relat de: Ibn Ali al Kitabu

Des de la mort amb amor
Vicenç Ambrós i Besa
Cossetània edicions
XV Premi de Narrativa Vila de l'Atmetlla de Mar


La primera impressió i que hom no es pot treure del cap durant tota la novel·la, es que estem llegint Agatha Cristie a la catalana. I això es pejoratiu? No, no pas en aquest cas. Vull dir que tots els escriptors tenim referents i que hi ha formules que funcionen i la formula d'intriga de la Cristie és evident que funciona. Per altra banda té molt de mèrit tenir com a referent la reina de la novel·la d'intriga i fer-ho, bé, fins i tot superar-ho. Superar-ho, si. Perquè l'Aghata Cristie tenia el do de mantenir-te a la cadira fins que acabes el llibre, i el Vicenç ho aconsegueix, perquè l'Agatha Cristie tenia el do de fer-te entrar en la personalitat de cada un dels seus personatges veien la part psicològica, la personalitat, preguntant-se que podria dur al crim a una persona, i Vicenç ho aconsegueix. I tant mateix, jo ànima incondicional de la Cristie, [hauré llegit una vintena de vegades els seus llibres] sabia sempre des de la meitat del llibre qui era el dolent de la pel·lícula. Perquè la Cristie amb el seu anàlisis psicològic del personatge deixava anar petits detalls, petits referents que et feien veure quin personatge li queia malament a l'autora, i zas. El resultat és que aquest sempre era l'assassí. I la Cristie mai va saber fugir d'un esquema que li funcionava. En Vicenç en canvi ens enganya. Perquè usa tots els elements d'una novel·la de la Cristie, i ens posa en la pista correcta. I tots sabem a meitat de la novel·la qui es l'assassí o assassina. Però Vicenç fuig d'esquemes preconcebuts i ens fa un gir final que ens deixa a tots bocabadats, perquè no l'hem sabut percebre ni per un moment. No us diré el què evidentment, però quan llegiu sabreu a que em refereixo.

Perfecte en l'esquema, ben caracteritzat en el contingut, una societat aristocràtica catalana, ven situat el desenvolupament judicial. Es percep clarament els seus coneixements de dret, que li permeten centrar el nostre sistema judicial i fugir de fictícies formules proto americanes, que aquí no tenen cap sentit, fan que l'obra destaqui per fer-te sentir còmode i fins i tot et sorprèn saber que el nostre sistema judicial no funciona com l'americà o el britànic. Com pot ser? Segur que la majoria quan llegiu no en teniu ni idea. Intriga la justa que et convida a no deixar el llibre [no m'ha durat ni vint-i-quatre hores]. Llenguatge polit, i encara que de vegades una mica carrincló, lliga amb el mon aristocràtic en que es mouen els personatges.

I no hi ha cap però? Ho sento Vicenç però si, en tinc uns quants. Coses de gustos,
Perquè en una novel·la tant catalana la protagonista es diu Irina? No ho sé, desquadra, crida l'atenció, es evident, però penso que Ramona Viladomat, o un nom similar potser no seria tant flamant, però ens quadraria més en el marc que ens has posat l'acció. I d'aquí venen majoria de peros perquè a l'Irina li manquen coses. Una mena de Marple o d'Angela Lasbury, a la catalana, que li has volgut donar personalitat pròpia, per que la gent la identifiques i al hora marcar la diferència amb aquests personatges de referència i penso que aquí no te n'has en sortit. Perquè en realitat has deixat el personatge buit de contingut, en aquest intent de separar-lo de les seves homologues. Una professora d'art que per casualitat de la vida té una filla detectiu i es dedica ajudar-la. Però perquè, té dots de avaluació psicològiques? Segur, hi ha moments que ens ho pretens dir, sobre tot quan l'Irina, en una magnífic escena, analitza un quadre i a través de la seva experiència com a professora d'art arriba a conèixer el perfil de la gent. Sap escoltar i se suposa que sap seguir la lògica dels esdeveniments, i que?, que més? Vull dir que es un personatge buit, un narrador, que si no tingués nom, ni professió, no distaria gaire del narrador omniscient que ho veu tot però que mai sabem qui és. Segura de si mateixa, l Irina s'imposa a la resta de personatges, des del jutge al metge, passant per tota la família que està en l'ull de d'huracà. I mai ningú posa pegues? I mai ella es troba en situació de defendre la seva posició? Irina és un personatge irreal, que necessita cos. Pot ser l'autor l'ha buidat de contingut expressament per evitar les relacions massa directes com deia abans, però a mi això m'ha fet perdre pes en la novel·la, em manca un narrador creïble.
I les dots d'investigadora, no les acabo de percebre. Fa parlar la gent, però no es fixa gaire en la seva psicologia, fa deduccions força agosarades de simples comentaris, basa la majoria de les deduccions en judicis de valor, i encara que al final comprenem el fil que lliga els seus pensaments, es tot força irrellevant. Com diria un advocat en una peli americana, tot és circumstancial.
Com ja he dit, l'únic moment en que realment veig a la Irina en un paper d'investigadora, és quan analitza el quadre on surten tots els protagonistes, i crec que aquesta hauria de ser la verdadera idiosincràsia no explotada de la protagonista, una historiadora del art que sap veure en les mans del pintor més enllà del que expliquen els propis personatges, que com deia la Cristie, sempre menteixen.

Bé, tanmateix no us deixeu endur pels peros, Ambrós ha aconseguit el que pocs saben fer, a aquesta terra nostra, ficar-se en els mons exclusius de la narrativa anglosaxona i en sortir-se'n, i us asseguro que ho fa molt i molt bé. Una novel·la d'intriga, que no pas d'acció, psicològica i racional, sense sang ni fetge i un bon grau de sàtira, i crítica social, que aconsegueix portar al lector fins al final i deixar-lo amb un pam de nas. Tindrem més Irines en el futur? Ho espero, perquè m'he quedat amb ganes de veure com resolt més casos aquest personatge agosarat i difícil, que malgrat les meves crítiques, en l'escena del quadre promet molt, i que espero veure-la resolent més casos.

Comentaris

  • És una crítica interessant.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 13-08-2008 | Valoració: 9

    Hola Ibn.

    He llegit la teva crítica. Bona, simpàtica, i fa de bon llegir.

    Jo de jove llegia l'Agata Christie amb interès, no recordo amb quin en concret, fins que, també per motius que no recordo, o bé per inèrcia de l'atzar, vaig deixar de llegir-la. Ara (mira tu), esperonat per la teva crítica, és probable que torni a la lectura de l'Agata... Em fas venir curiositat.

    En quan al llibre que tu recomenes, pel que dius en la crítica podria valer la pena, no ho tinc per segur. M'ho pensaré, és probable que el compri (o no, perquè no tinc feina fixa).

    Rep una forta abraçada, i et demano que segueixis escrivint si és possible.

    Salut!!

  • Se't felicita, Vicenç![Ofensiu]
    Maurici | 02-03-2008

    Tot just avui he acabat el llibre i he de dir que, al meu parer i emprant un símil esportiu, la novel·la va de menys a més. Des d'un punt de vista molt però que molt personal, el paral·lelisme amb Agatha Christie i, especialment, amb Angela Lansbury de S'ha escrit un crim, fan més mal que bé. Però en el meu cas té una explicació: la meva mare és una fanàtica d'aquesta sèrie de televisió, i a casa dels meus pares hi ha tots els llibres de l'Agatha Christie que us pugueu imaginar (fins i tot els que encara no havia pensat ;-). Així doncs, queda clar que vaig començar el llibre sota una influència poderosa.

    He llegit aquesta crítica i els comentaris posteriors i, com no podia ser d'altra manera, estic d'acord amb algunes afirmacions i amb d'altres no. No crec que la protagonista (el nom del qual no veig que desentoni gens) sigui un personatge buit, ni molt menys. És amb la mateixa narració i les converses que manté amb la resta de personatges on podem veure quina mena de persona és. Potser sí que és una mica semblant a la Fletcher però, insisteixo, la meva opinió queda aquí una mica esbiaixada. Coincideixo, en canvi, amb el tema del llenguatge. Jo, en alguns moments, també l'he trobat un pèl carrincló, però bé, això també és un tema molt personal de cadascú. En tot cas, és català, i un català ric en vocabulari.

    El que crec que li falta a la narració és una mica més de consistència en els personatges en general. T'hauries pogut estendre més en la caracterització, fent-los enfadar-se entre ells o creant escenes de certa tensió. Al cap i a la fi, seria normal que tots sospitessin de tots, no? I en una família on la mort hi té una presència prou important, els nervis haurien d'estar més a flor de pell.

    Abans d'acabar amb tota aquesta lletania, he de dir que vaig estar uns dies sense agafar el llibre (feina, manca de temps, son, etc., totes aquestes coses a les que vivim sotmesos...), però crec que aquest descans m'ha anat molt bé. Avui l'he tornat a agafar i ha estat com si la presència fletcheriana (si se'm permet la paraula) hagués perdut consistència dins del meu cervell. He gaudit molt amb les darreres cinquanta pàgines i el seu brillant final. I, emulant un antic i popular programa de televisió: hasta aquí puedo leer! (o, més ben dit, escriure).

    I això és tot! L'enhorabona per tenir la paciència i el talent necessaris per escriure novel·les, i a reveure!

    Maurici

  • Ja m'he llegit el llibre...[Ofensiu]
    pseudo | 08-12-2007

    Encara que no amb les condicions que m'hauria agradat, n'he gaudit, sí, però una lectura en moments de més lucidesa m'hauria deixat degustar-lo millor.

    Un cop descosit l'entrellat, vull adonar-me en el moment oportú de totes les pistes que se'ns van donant per descobrir-lo.

    El que si que m'ha sorprès és que les quantitats monetàries que es parla en el llibre no siguin gaire grans. Vull dir a mi no em vindrien malament uns 900€ al mes caiguts del cel, però sembla poc d'una banda. Tot i que per l'altre té el seu sentit, que no en siguin més.

    Pel que fa al nom de l'Irina jo ho trobo encertat, el llibre està ambientat en l'actualitat, i a Catalunya ja hi tenim gent de totes les cultures, de manera que pot ser la forma de mostrar aquesta Catalunya d'avui: tractar un personatge que s'hi ha adaptat i a més a més, fer-lo protagonista de l'obra.

    Per tant abans de mullar-me gaire vull fer una relectura del llibre i tornaré a pasar per aquí, encara que primer haig d'enllestir "Ànima mesquina"

  • Ui, Sílvia,[Ofensiu]

    si tu sabessis!!! De fet, què t'he d'explicar, jo, però el cas és que hi havia un batibull que ningú no s'aclaria. Tots els personatges parlaven a la vegada. Fins i tot em va passar pel cap fer sortir la Irina amb un fuet a les mans i tota vestida de cuir per posar ordre i fer-los desfilar un a un.

    Per sort, al final jo mateix vaig convèncer tots els personatges dient-los que hi havien altres creacions fent cua i que si no es portaven bé, mai no els immortalitzaria negre sobre blanc.

    I mira-te'ls, amb un culet ben estret van anar desfilant que dóna gust! Ara, és clar, el problema és que n'han feta tanta, de bondat, que mira, passa el que passa.

    Però millor això que el batibull del principi, jeje!

    Salut!

    V.

  • Llibre | 03-09-2007

    No sé, Alícia. Jo no veig que la Irina, la investigadora que ens presenta el Vicenç, sigui tan buida de contingut. Estic d'acord en què molt possiblement, si l'autor ens regala més casos protagonitzats per aquesta dona, catedràtica d'Història de l'Art i ves per on, amb una filla que és detectiu... sí, possiblement a mesura que l'autor vagi coneixent la seva pròpia creació, aquesta anirà guanyant en profunditat. Però penso que en aquesta obra funciona prou bé.

    És cert que el millor moment, on ens demostra la seva lucidesa, és en l'anàlisis de fa de les persones retratades. Però crec que també en les converses hi ha detalls d'aquesta perspicàcia per part de la Irina.

    El que per a mi seria més criticable és la manera com aconsegueix fer parlar a la gent: només li falta donar tanda! Vull dir (i va de bon rotlle, eh, Vicenç), que tots els personatges implicats en el cas semblen molt predisposats a tenir una conversa amb ella, com si acabessin de llegir-se, precisament, una novel·la policíaca i tinguessin ben clar que la Irina espera que li expliquin coses. I ells, obedients, ho fan.

    Bé... només això.

    Ah! I també afegir que, com diu l'Alícia, la lectura és àgil i et fas teva la novel·la amb un no res.

    De debò que la recomano (serà afecte d'amiga?)

  • Només quatre cosetes[Ofensiu]

    Em permetreu que no el puntui? M'explico: tindria la sensació d'estar-me votant, indirectament, a mi mateix.

    Aquesta crítica literària, que dóna cent voltes a l'obra comentada, va sortir en el seu moment referenciada al blog de premsacossetània. Òbviament, la vaig llegir. En tinc impresa una còpia, perquè tenir-la en paper em sembla més real que hagi pogut rebre una crítica d'aquesta magnitud, intensitat i alt grau d'elaboració.

    Tampoc no em centraré a voler-me passar de llest fent el que realment no seria capaç de fer: una pretesa crítica de la crítica literària. D'entrada, per allò de la imparcialitat i l'objectivitat (dues paraules que habitualment apareixen en contextos més aviat parcials i subjetius, ho reconec). Però per sobre de tot, perquè són dues grans entitats literàries les que signen aquest relat, motiu pel qual encara amb més raó ratifico, en majúscules, el consistent i una mica gastat (si bé en qualsevol cas actual, veraç i sincer)

    M O L T E S G R À C I E S !!!!!!!!!!!!!!!

    Amb una forta abraçada,

    V.

l´Autor

Foto de perfil de Ibn Ali  al Kitabu

Ibn Ali al Kitabu

26 Relats

71 Comentaris

68898 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Un llibre obert és un cervell que parla; tancat, un amic que espera; oblidat, una ànima que perdona; destruït, un cor que plora.
Proverbi Hindú.

Quan un comença un llibre obre una porta a un món d'imaginació que ens pot dur des de l'aventura a la reflexió. Però hi ha quelcom més important amb els llibres: poder-los compartir.

Els àrabs defineixen el llibre com un jardí que es porta a la butxaca. Nosaltres pretenem treure de la nostra butxaca tots aquells llibres que ens han agradat i compartir-los amb vosaltres, penjant sota aquest pseudònim les ressenyes d'aquells que ens han impactat per un motiu o un altre.

Si algú està segur de conèixer la fi de les coses quan sols ha començat a iniciar-les o és un savi o un boig; no importa quina de les dues coses sigui, la veritat és que serà una persona desgraciada, doncs ha posat el ganivet en el cor de l'enigma.


Els llibres són el millor enigma que podem tenir a les nostres mans. Comença amb el seu títol i acaba amb l'última pàgina. Esperem que les nostres ressenyes us convidin a voler descobrir aquests enigmes per vosaltres mateixos.

I si voleu compartir els vostres enigmes amb nosaltres només heu d'enviar les vostres ressenyes a alicia141516@hotmail.com i les penjarem.



*Ali/Kitabu=Alícia Gataxica/Llibre