Déjà Vu

La setmana entrant tinc un casament. És curiós com les famílies aquell dia (les famílies del nuvi i de la núvia vull dir) fan com una mena de reset i fins i tot els odis més profunds i ocults que, no hem de negar, sempre existeixen dins les famílies, es transforma en una mena d'energia zen on el "bon rotllo" flota com l'oli en una bassa.
I dic això de l'oli perquè és exactament el mateix: un tel molt fi a la superfície que, a sota, amaga un munt de merda.

Evidentment, per a curar-se en salut, les famílies prèviament, ja han fet un garbell on han seleccionat de forma totalment frívola qui del clan es queda fora. Perquè, no ens enganyem, sempre es queda algú fora.
I és que: a qui li agrada tenir al casament del seu fill estimat o de la nineta dels seus ulls al típic oncle alcohòlic i desmanyotat que per injustícies de la vida s'ha convertit en l'ovella negra de la família i que, quan s'emborratxa, comença a treure els draps bruts de la família?
En canvi no hi faltarà aquell parent de fortuna il·limitada o de càrrec excel·lentíssim a primera fila per molt fill de puta que arribi a ser. És una realitat del món físic: a tot casament sempre pol·lula el típic "poll reviscolat" que, per altra banda, un no para mai d'obsequiar-lo amb el seu somriure per moltes bajanades que arribi a dir. És com si, pel sol fet d'estar carregat de diners o ser algú "important", en el nostre cervell s'activés un xip el qual podries aguantar-li aquell ésser ximpleria rera ximpleria de forma ininterrompuda.

Un cop feta la selecció de les "espècies" es troben amb un problema posterior: xopar-se de les misèries de la família (cosa que, per la pròpia naturalesa del ésser humà, no és una tasca la qual li fem ois). Perquè el que no volen, és clar, és un mullader per no haver assentat estratègicament el personal. S'ha de fer un esforç logístic entre tots (entre tots els què organitzen el banquet: s'entén) i coordinar a la perfecció quins convidats s'asseuran a la mateixa taula sense que es tirin els plats pel cap i això, segons quines famílies, ja em perdonareu, és cercar la quadratura del cercle.

Al final de la vetllada sempre el mateix quadre: el pare de la núvia borratxo donant-li la murga als amics del seu, ara, gendre oficial i la mare del nuvi passant taula per taula donant les gràcies per l'assistència i preguntant si tot ha estat del nostre gust. De fet tens un munt de queixes a fer- li (per començar aquell vestit espantós, d'una brillantor desmesurada, que porta posat) però com allò del xip del "parent de pasta" li somrius i li dius que ha estat el millor banquet de noces de món i que el plat de vedella amb bolets fred i fastigós, que per cert, tothom es deixa, era exquisit i llavors ella et contesta que aquest plat el va escollir ella personalment en el menú de degustació. Tan se val, un ja no l'escolta.

Tot i aquest Déjà vu (al final no deixen d'assemblar-se tots els casaments)
de misèries humanes, estic desitjant que arribi dissabte perquè, en el fons, les misèries humanes no deixen d‘ésser, això, humanes i com diria aquella cançó: Show must go on...