Al meu avi

Avi, m'escoltes?
Tu que sempre tenies per a mi un pensament cada moment… cada instant. De cop i volta, desapareixes. Te'n
vas. A mi em trasbalsa. Em deixes sense quelcom que era present en mi cada moment... cada instant.
No puc perdonar-te per molt que ho intento. No puc perdonar que em prenguessis, d'una estrebada, part del meu cor. No puc perdonar que m'abandonessis.
Amb els nostres petons, amb les nostres carícies, amb els nostres silencis compartits em vas fer creure que mai no em deixaries... que no m'abandonaries; com si fos un jurament de sang.
Però has marxat i has deixat pendents tants moments per compartir: somriures còmplices, petons per donar-te...
Moments en què m'agradaria que hi fossis... però no hi ets. Llavors, intento emplenar el buit que m'envaeix i intento imaginar-te; penso en com em miraries o què em diries en aquell instant. Em fa sentir bé, em dóna seguretat... però no hi ets.
Si hi fossis, avi, al teu costat no patiria, no permetries que em fessin mal, no deixaries que s'escapés cap llàgrima pel meu rostre i em rectificaries, amb la teva saviesa, quan fes quelcom malament.
Però no hi ets
Avi, m'escoltes?
De vegades et transformo en un heroi, un mite, un déu perfecte i m'imagino com un dia vindràs i em lliuraràs de totes les meves angoixes com si fossis el cavaller que, invencible, rescata la seva dama.