Decadència

Un relat de: maurici

La fulla nota que se li esgota la vida, que li arriba la seva hora i el seu final però ho considera una injustícia, un error de la natura que li toca pagar a ella. No vol pagar aquesta taxa imposada de forma arbitrària. Creu que és prou jove, que ha de viure molt encara però la veritat és que li arriba la tardor, com a tothom. La llum disminueix i es fa cada vegada més escadussera, el dia s´escurça, el fred augmenta i la saba ja no flueix igual a través del seu cos cada vegada més cansat, marcit i esgrogueït. Aquell verd lluent, esponerós i cridaner de principis d´estiu ja no hi és, ha volat igual que els seus somnis d´aleshores, quan encara, jove i innocent, creia que viuria per sempre, d´un any per l´altre. Però no podia ser, era una fulla caduca i tenia un termini marcat per la pròpia natura. Eons de selecció natural l´han condemnada a una mort anunciada i cruel, impossible d´evitar. Algú ha posat limit a la seva vida i tot i no estar-hi d´acord, el poder de la natura és superior a la seves forces. Ella s´hi resisteix, s´aferra cada vegada més feixugament a la vida i fa tot allò al seu abast per aguantar-se de la branca de faig que l´acull i li ha donat l´oportunitat de viure i veure. Pren tant diòxid de carboni com està al seu abast, intenta agafar fins al darrer raig de sol que pot, fins i tot prenent-lo a les seves companyes veïnes, que a diferència d´ella, accepten el seu destí amb més o menys resignació.
Les seves companyes no l´entenen i no és capaç de trametre-les allò que sent. Es troba perduda, sola tot i estar envoltada de milers com ella. Les seves aspiracions són diferents igual que la seva forma de veure la vida i de viure el món que l´envolta. No es conforma amb el que té i vol més. Pensa que té dret a millorar, aspira a viure més sensacions i que el temps que li han donat és curt, insuficient per poder aprendre tot allò que vol. És injust el que li passa però no pot fer-hi res. Es troba putejada i impotent.
-"No veieu allò que ens perdem? No voleu viure per sempre el tacte d´aquestes refrescants gotes de rosada al matí? Les carícies de les mallerengues quan venen a veure-se-les? No voleu gaudir amb les darreres ullades de sol del capvespre, tot desitjant que torni l´endemà per a sentir l´escalf dels primers rajos matiners? Que no estimeu la vida i tot allò amb què ens regala? La veritat és que no us entenc. Us esteu tant tranquiles esperant el final, no feu res per evitar-ho. Sou tant conformistes, tant poc rebels. Si totes féssim pinya, si anéssim juntes amb el mateix objectiu segur que aconseguiriem canviar aquest futur tant fosc, estic segura que podriem evitar aquesta mort que no mereixem cap de nosaltres".
-"Som fulles i quan comenci el fred de debó caurem d´aquest arbre i serem història. Una altra generació ens passarà a relleu. Sempre ha estat així. No pot ser diferent. Seria anar en contra d´allò establert, anar en contra de la tradició, d´allò que és natural. Aquesta és la nostra vida i aquest és el nostre destí. Accepta-ho. L´única manera de viure plenament és acceptar allò que ets i com acabaràs. Només et preocupes d´intentar viure més enllà d´allò que està marcat i això fa que no visquis el dia a dia, que no disfrutis d´allò que tens mentre ets viva. Estàs cega i perdent el temps que t´han concedit. Aquests primers rajos matiners els viuries més plenament si acceptéssis el que ets i el teu destí. Que et penses que nosaltres no els disfrutem, que només tu tens la capacitat d´estimar la vida? Totes nosaltres també la tenim i també la disfrutem però no estem tot el dia nyigo-nyigo. Segur que en gaudim més que tu ja que per a nosaltres, que acceptem el nostre futur, els vivim plenament com si fos el darrer. No tenim por de perdre-ho, no tenim por de fer li fi d´en cagalàstics ja que sabem que està perdut, que no hi ha demà i podem gaudir-ne al màxim, assaborir cada moment, cada raig de sol, cada gota de pluja, cada embestida de xaloc. Nosaltres, les teves avorrides companyes de branca sí que vivim al màxim, sí que aprofitem la vida. Nosaltres estimem molt més la vida que no et penses. Aprofita el que tens perque t´arribarà la fi i no haurà servit de res, no hauràs tret profit de la teva vida".
Per la nostra amiga la fulla aquestes raons la consolen poc. Pensa que les seves companyes són unes conformistes, que són temeroses, que no gosen posar en dubte el sistema establert i que les condemna a una mort segura. Argumenten raons sense pòsit, que només són bones paraules però que a ella no l´enganyen, no la convencen. La idea bàsica aquí és viure, gaudir de més temps per disfrutar-la i això no ho veu per enlloc.
Està trista perque sap quin serà el seu final i sap que no aconseguirà allò per el qual ha lluitant tota la seva vida. No podrà escapar i la natura s´acabarà imposant. Sap que el vent glaçat de finals de setembre acabarà amb ella, que ja no tindrà força per continuar aferrada a la branca, que li fallaran les forces, que la seva energia s´esgotarà gradualment de la mateixa manera que el sol, gasiu, li escatimarà els seus rajos de vida.
I un bon dia arriba la fi. El vent és fort i la temperatura freda. Neva lleugerament i els cims propers estan coberts per una boira espessa, grisa, homogènia. Fa tant fred que el sol ha desistit i també s´ha amagat, s´ha posat a cobert, esperant temps millors. Perd la batalla. Tot i resistir una bona estona les fortes estrebades del vent, no pot més i es dóna per vençuda finalment, acaba cedint i és arrencada de la branca que l´ha vist néixer i créixer, de la branca que li ha donat la vida, de la branca que, aliena a les seves hostes, la primavera vinent repetirà el mateix ritual de fer néixer i créixer, car aquesta és la feina que li pertoca al cicle de la vida.
Mentre el vent l´empeny cap a la fi la fulla encara manté la conciència, encara manté unes mínimes reserves de vida que li permeten assaborir el seu primer i darrer viatge. Té una sensació agredolça perque sap que en breu serà morta i que el seu cos serà colgat per multitud de flocs de neu, que seran la seva blanca mortalla. Però també sap que en el fons ha obtingut una petita victòria, finalment haurà pogut superar allò que té marcat al seu destí. Està volant, està anant més enllà de l´arbre al qual ha estat aferrada tota la seva existència i això l´omple de satisfacció en aquests moments de dolor i tristesa. Està descobrint i veient el món que sempre ha volgut, està aconseguint realitzar el seu somni de conèixer allò que estava més enllà de la seva branca. Sap que en gaudirà mentre bufi el vent, mentri aquest la continuï gronxant cap aquí i cap allà i ho aprofita al màxim, assaborint cada moment, cada sacsejada. És quan està més a prop de la mort que es sent més viva que mai. Finalment és feliç. Bufa mestral, bufa ben fort.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

maurici

50 Relats

68 Comentaris

69282 Lectures

Valoració de l'autor: 9.54

Biografia:
Vaig néixer al desembre del 1972 (el 23) i es veu que feia un fred de nassos a Vic. El meu pare sempre em diu que va sortir del cotxe amb el que portava a la meva mare a l´hospital per fer un riu (ja veus tu quins moment d´anar a pixar també) i se li congelava la font del riu. Tot i néixer a Vic sóc garriguenc de tota la vida.
M ´agrada escriure i llegir i fer maquetes i trescar per les muntanyes i viatjar als països nòrdics (quan puc i tinc diners, que pràcticament és mai) això darrer potser record d´aquell fred dia d´hivern vigatà en el qual vaig néixer.
Casat i amb dos fills genials. Es poden tenir més coses a la vida però jo em vaig conformant amb el que he aconseguit, que prou m´ha costat.
només una cosa més desitjo, que us agradin els meus contes i que passeu una bona estona amb ells.