De paraules vaig morint

Aquelles paraules d'enuig latent amb les quals acabaves aquella llunyana conversa persisteixen en el meu interior. Les recordo i no les oblido però ja no sonen al meu costat. És per això que ara, aquelles paraules profundes únicament m'imprequen a esperar, esperar i esperar el no res. Ja eternament desvalgut busco l'ocàs menys penós, el precipici de menys fondària, el comiat menys desgraciat pel meu passeig decadent. El cas és que avui sóc aquí i demà -potser- allà. Em trobo amb poques paraules i desarrelat però, si més no, encara sóc. Fins quan? Les paraules m'ho diran.