De nou, la vida

Ara sé que la vida, de nou podré inventar.
Ara sé que somriure té un motiu.
Ara sé qui ets, i el que signifiques.

No t'esperava.
No et volia.
No et buscava.
I et tenia.

Et tenia cada dia al meu costat,
Et veia, i ni tan sols ho sabia.
Aquest cop la intuïció m'ha fallat,
I jo n'estic agraïda.

Agraïda per no haver fet cas al meu cap
I deixar-me dur pel cor.
Agraïda per haver-te conegut,
I que volguessis coneixem tu.

De nou la vida em tornà a dur amor,
I de nou varen aparèixer les pors,
Però et mirava als ulls
I els veia tant clars, que m'era impossible no sentir-me segura.

Si tanco els ulls et veig aquí, amb mi,
Estirat al meu llit, acaronant-me tendrament,
I si hi poso imaginació,
Puc sentir com neixen de nou les sensacions.

Aquestes sensacions que apareixen al teu costat,
T'agafen de la mà,
I per més que vulgui, no et deixen anar.

Amor, felicitat, passió, tranquil·litat i pau.
Sensacions que duen gravat el teu nom.
Benestar, plaer, compenetració, confiança i calidesa.
Sensacions que van amb tu.

Emocions que m'acompanyen durant tot el dia,
I que s'accentuen més quan desapareixes,
Prometent-me tornar.
I et crec, perquè sempre has tornat,
Perquè sé que m'estimes,
Perquè sé que t'estimo,
I no s'hi pot fer res per canviar-ho.

De nou la vida em torna a somriure,
De nou la vida em torna a abraçar,
De nou la vida em torna a sorprendre
Amb regals com tu.
Però sóc conscient que res és per sempre.
Sé que el que ara estimo
Demà ho podria odiar, i sincerament,
No en tinc cap ganes.

De l'amor a l'odi no hi ha un llarg camí.
Tan sols cal una mentida, una relliscada, una patacada,
I el camí es torça.
I jo, de caminar torçada no en sé.

Perquè t'estimo molt, és cert,
Però també has de saber que no et seguiré allà on vagis,
Si això suposa haver d'acotxar el cap per passar,
Si això suposa haver de callar si agafes una mala drecera,
Si això suposa convertir-me en la teva ombra.

T'estimo, et valoro i et respecto,
Però també m'estimo a mi, em valoro i em respecto,
I hi ha camins que per més que passi pel davant, no els recorreré.

Sóc com sóc,
I jo sé com sóc.
Sé que no sóc fàcil de dur,
Sé que et vull a tu.
Sé que a vegades no sembla que t'estimi,
Però has de saber que sí,
Que per molt que a estones em separi, jo et necessito.

I és aquesta dependència la que em fa por,
Perquè ha estat un canvi important en la meva vida,
Perquè no estic massa acostumada a sentir-me lligada a ningú,
I saps prou bé que no m'agrada.

Què més voldria que poder viure sense respirar,
Què més voldria que poder viure sense beure,
M'agradaria tant estimar-te una mica menys.
Què més voldria que poder viure sense tu.
Però no en sóc capaç, i sento que em falta l'aire si no hi ets.

Què més voldria que conservar el teu cor per sempre,
Tant de bo pogués viure ben lluny de tu.
Però no en sóc capaç, i sento que tot perd sentit.

Què més voldria que aprendre a oblidar ràpid,
Què més voldria que poder tenir-te sempre ben a prop.
Què més voldria que fer desaparèixer les proves de la meva dependència,
I esborrar aquest poema.