De l'eternitat i altres infinits

Un relat de: iong txon
.


https://www.nasa.gov/sites/default/files/bwhi1apicaaamlo.jpg_large.jpg












“Se’n va una generació i en ve una altra, però la Terra dura sempre”

Ecle 1:4








Una magnitud molt gran pot semblar subjectivament que s’apropa a l’infinit. Estrictament parlant, en canvi, són coses diferents: per molt gran que sigui una magnitud no és el mateix que l’infinit, encara que en el llenguatge poètic es pugui fer servir alguna vegada aquest concepte sense pretensions d’una precisió matemàtica. Les dimensions de l'univers material, per exemple, són enormes però finites.

Quan sentim parlar de distàncies que fan servir els anys-llum com a unitat, ja s’escapa de la nostra quotidianitat: són mesures fora del nostre abast en la pràctica. I si sentim parlar de milions d’anys o de períodes de temps encara més llargs, ens resulta difícil fer-nos-en una idea.

Es parla de l’edat d’aquest planeta que habitem, la nostra estimada Terra, com d’uns cinc mil milions d’anys des de la seva formació en el si del sistema solar. L’edat de l’univers mateix, des del seu esclat inicial, seria de quinze mil milions d’anys.

Un cop generat el cosmos, un dels models més versemblants descriu un univers que batega, en el qual es passa d’una fase d’expansió a una altra de contracció, alternativament. Podem entendre que la seva durada tendeixi a l’infinit, a l’eternitat.

En el cas de la vida sobre la Terra, tot i que també “respira” amb lleugeres variacions del seu radi, ho tenim més cru: sembla que es pot posar una magnitud finita a la durada de qualsevol estel, inclòs el Sol.

Així doncs, suposant que la davallada d’un gran meteorit no ens esborri de la biosfera abans o, més versemblant segons com es miri, suposant que no ens en esborrem nosaltres mateixos, a la llarga encara que sigui d’aquí a uns quants milers de milions d’anys, aquest planeta amb tot el que s’hi belluga ha d’arribar a la seva data de caducitat com un vulgar iogurt.

Com a creient, penso que el nostre Creador ja deu haver tingut en compte aquesta circumstància, i que en els seus plans originals ja hi ha alguna sortida prevista per la humanitat, encara que sigui continuar la nostra existència, durant un temps perllongat, únicament en la nostra forma espiritual i en la dimensió espiritual, no-material, del Cosmos.

Essent així les coses, si per alguna cosa volem bregar, val la pena fer-ho perquè cap cataclisme no escurci els terminis de la natura i aquesta família nostra que hauria d’ésser i és el gènere humà tingui temps de completar, amb l’ajut del Cel, la providència de Déu per la restauració de tota la humanitat: la present, la futura i la del més enllà.

Això abans no es faci una destrossa irreversible per al delicat equilibri d’aquesta Terra que ens acull. No m’estranyaria que fos una joia raríssima, una obra mestra de la creació, única entre tots els planetes que es puguin arribar a trobar, fins i tot a distàncies inabastables per nosaltres, en tot l'univers.

En el cas que no arribem a posar una mica de seny a temps, espero que a les Cavernes del Son* hi hagi prou lloc per tots els infeliços que no haurem pogut assolir el ple desenvolupament de la nostra personalitat i del nostre cor en aquell fatídic instant.

Em deixava el més important. L'univers és etern perquè l'amor veritable és etern. Nosaltres som eterns perquè el nostre Pare i Mare celestial ens estima, perquè som els objectes estimats del Seu amor absolut, incondicional i etern. Els objectes del Seu amor veritable.









* Ref. al llibre “A Wanderer in the Spirit Lands” de Franchezzo, per mediació d’Anthony Farnese.

Comentaris

  • Infinits[Ofensiu]
    SrGarcia | 11-08-2017

    Perdona la meva pedanteria innata.
    Un conjunt és infinit si inclou parts que siguin igual de grans que ell. La sèrie 1,2,3,4... inclou la sèrie 2,4,6,8...i les dues son infinites.
    Un temps etern hauria d'incloure series temporals iguals d'eternes. Un amor veritable hauria d'incloure sèries amoroses també eternes i això en un nombre infinit.
    Potser aquesta conclusió fa més acceptable tot això.

l´Autor

Foto de perfil de iong txon

iong txon

130 Relats

269 Comentaris

107896 Lectures

Valoració de l'autor: 9.64

Biografia:
EL DIA

Quan arribarà el dia que esperem
-forjat en la nit llarga de la boca cosida-
al nostre crit de joia s'alçaran les muntanyes
i les aigües del mar ballaran la sardana.

El vent i la meva ànima, abraçats en la llum,
faran un sol ocell d'ales noves i immenses
que, volant amb el xiscle de tot el nostre poble,
obrirà l'avantguarda del cel sense tempesta.

Oh, quan arribarà el dia que esperem
-de tiges federades dessota un sol unànime-
arriarem les ombres dels anys i de la lluita
i el so de les campanes rodolarà per l'herba!

I no hi haurà repòs en les tasques diürnes
d'assegurar el futur i el pes de la collita.
Posaré el meu taló sobre la cançó antiga
i adreçaré més dolls devers l'home auroral.

Enterrarem la pedra del malastre i del dol.
Soleia teixirà potser el seu vel de núvia,
i les albes seran cabellera i espiga,
i, dempeus, els camins aplaudiran les branques.

Oh, quan arribarà el dia que esperem,
si cal m'obriré el pit i m'arrencaré el cor
per fer-ne un verd timbal i convocar les ales,
el silenci granat, les precursores marxes…

Agustí Bartra




LES TOMBES FLAMEJANTS

Fou una pàtria, va morir tan bella
que mai ningú no la gosà enterrar
damunt de cada tomba un raig d'estrella
dessota de cada estrella un català.

Tan a la vora de la mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit oïa
com li anaven desvetllant el cor.

Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:

"Foc nou, baixa del cel i torna a prendre
ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra
Oh pàtria de les tombes flamejants!"

Ventura Gassol




EL COMTE ARNAU

Ai, muntanyoles, degotants rieres,
arbres menuts, caminalets de pau,
tant que conec tesqueres i dreceres
i em costa tant de dir l'adéu-siau!…

És ben trist de girar sempre l'esquena
i ser bèstia de cau o de pendís!
És ben trist no mirar! Val tant la pena
d'estimar tot això del meu país!…

(…)

Jo quan vivia mai t'anomenava,
perquè jo creia que aquest nom que tens
o que m'havia d'escaldar la bava
o que m'havia d'esmussar les dents;

i ara no el dic, perquè si el cor s'aboca
a contemplar-te, em fa pensar la por
que en posar-me el teu nom aquí a la boca,
l'alè ha d'ennegrir-lo de carbó.

(…)

Arri, cavall, encesa companyia!
Tu, Comte Arnau, enceta la cançó,
sense parar, sense dormir ni un dia,
amb el nas dins del rastre del dolor!

I atabalant planures i muntanyes,
mort i viu, més voltant eternament,
amb la tenebra al fons de les entranyes,
amb la tenebra al moll del pensament!

Josep Mª de Sagarra




LE COLIBRI

Le vert colibri, le roi des colines
voyant la rosée et le soleil clair
luire dans son nid tisé d'herbes fines
comme un frais rayon s'échappe dans l'air

il se hâte et vole aux sources voisines
où les bambous font le bruit de la mer
où l'açoka rouge aux odeurs divines
s'ouvre et porte au coeur un humide éclair

Vers la fleur dorée, il descend, se pose
et boit tant d'amour dans la coupe rose
qu'il meurt, ne sachant s'il l'a pu tarir !

Sur ta lèvre pure, ô ma bien aimée
telle aussi mon âme eut voulu mourir
du premier baiser, qui l'a parfumée.

Charles Leconte de Lisle







Els Principis Divins, en català


Des que era nen, sento un gran desig de comprendre la realitat de les coses. Això era perquè havia de trobar la Paraula per recobrar la vida. Però no em sentia satisfet amb missatges pedagògics de paràboles i símbols, adaptats a la mentalitat de la gent de temps ja llunyans. Pas a pas, a través d'un curs difícil, el Cel em va guiar fins trobar el llibre dels Principis Divins. No sabeu la sort que teniu de poder accedir a una explicació ordenada i sistemàtica dels Principis Divins, la revelació donada per Déu pare i mare al nostre Pare, amb la facilitat d'un "click".




El meu primer poemari en paper:

Foc Nou - Reflexions del Tercer Mil·lenni




.