De Diumenge a la vida

Apagada,
però no trista,
la veu sense ulls
avui no em parla,
el sol, no m'ha vingut a veure,
el meu cap,
es vol amagar a sota el coixí
per dormir tot el dia,
i llevar-se demà al matí,
és diumenge,
i mai he esbrinat
perquè estava així.

Deixaré passar les hores
fins que arribi altre cop la nit
desperti la lluna, i el seu crit,
oblidi qui és qui no m'escriu,
i visqui el temps com m'agrada
amb una bogeria a cada cantonada,
l'herba seca a la butxaca
l'herba fresca al jardí, per mirar-la,
la paraula a la boca, o al cendrer
el temps, esperant-me, fent un cafè
i la vida, activada i agraïda, canta consumida
i és que sembla que no, però valora tant un somriure!!