Davant l'abisme de la memòria

Un relat de: Multivac

En el silenci del meu nínxol, massa gran
per la pols continguda, sento que
després de tants anys em criden.
Veus del passat, veus de l'oblid.
Potser només murmuris dels que no
han deixat ni ossos, ni escrits.
I m'atanço a l'abisme dels records,
cansat de tantes fal·làcies històriques,
per llançar-me al buit i sentir el no-res.
El que em pertoca. Reunint-me per sempre
i mai més, amb les meves germanes.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: