D'amagat

Et sento dintre meu encara, i ja fa tants dies que has marxat... Sobrevisc a la teva absència en petites rutines absurdes: oloro el coixí -encara duu impregnada la sentor dels teus cabells-, dibuixo i desdibuixo el teu rostre al blanc pàl·lid de les parets nues, imagino el teu fil de veu despenjant-se de les estrelles i colant-se per un regueró a través de la finestra, ploro en recordar el teu somriure...

I en la fosca de la nit m'amago vergonyosament sota el llençol per si algú em pogués veure des d'algun racó del món, potser tu mateixa, i em jutgés de no saber estimar-te prou. Netament, vull dir, amb aquella castedat dels amors nets. I llavors no ho puc evitar, i odiant-me a mi mateix et recordo en nits passades oberta davant meu, ben nua, ben blanca, saciant-te d'amor mirant-me als ulls. Et recordo abraçada a mi amb la força de les teves urpes esgarrapant la meva esquena com si hi tracessis els camins que t'agradaria recórrer més endavant, quan el nostre amor no sigui immadur. Recordo els nostres cossos fent l'amor durant molta estona, a ritmes vacil·lants condescendents, sense por a la vergonya o el fracàs, amb la certesa que dóna la confiança en la glòria. I finalment et recordo a tu i em recordo a mi en aquesta glòria desitjada, tu i jo dalt de tot estimant-nos en la metàfora d'una bruta penetració vaginal.

I recordant tot això m'aventuro a saciar el meu desig de tu per sobreviure a l'absència del teu cos. Faig l'amor amb mi mateix, m'abraço i em beso, m'acaricio i em masturbo, imagino que ets al meu costat i tracto el meu cos amb la mateixa tendresa que tractaria el teu. Et sento dintre meu encara, i ja fa tants dies que has marxat...