Dalina, Indra i el Temple de l´aigua

L'Himàlaia. Ventall de colors. Bressol de costums i tradicions mil·lenàries. Flor de lotus que impregna l'Índia d'una fragància embriagadora, amalgama de perfums exòtics. Tron de més de trenta mil déus i dees que contemplen sobiranament un vast horitzó que s'estén des de la vall de l'Indus fins molt més enllà de la vall del Ganges. La immensitat d'uns penyalars escarpats entre neu i gel, a frec dels núvols monsònics, incapaços de traspassar la més alta frontera del planeta. Quedaven tan enrere els orígens de l'altívol monument sorgit del poder de la natura! Tan sols la ciència humana gosaria dir, moltes centúries més endavant, que aquest s'alçava damunt els vestigis del record de l'antic oceà de Tetis.
Gitah, un humil poblat maurya , contemplava des dels inicis de la vall del Ganges aquells immensos roquissars, vestits des de sempre per una espessa capa vellutada de verdosos tons i amb la blancor eterna i encegadora que corona els cims més alts del planeta. Els núvols, imponents masses escumoses que sovint impedien el domini absolut de l'astre rei sobre la Terra, acariciaven amb el seu pas les neus perpètues i les desolades àrees de tundra. Allí naixia la seva pròpia vida, que es filtrava entre roques recobertes de pedra tosca i travessava obscures i gèlides galeries excavades al llarg de vastos períodes de temps. Més tard, la puresa d'aquella vivor veuria la llum del sol per primera vegada, saltaria fragorosament enmig d'angostes valls, voltades d'altívoles cingleres que romanien cobertes, en part, d'una blana catifa de molsa. De la bromera, l'aigua passaria finalment a la serenor del Ganges, mirall del cel, de les aus i de l'atapeïment arbori que des de temps immemorials ribetejava les aigües d'aquell riu, l'únic capaç de purificar les ànimes humanes dels hindús.
Gairebé cinc centes persones convivien entre baixes parets de canyes i branques revestides amb una tènue capa de fang i unides per sobre amb l'espessor d'un sostre de palla, de fenassos o de fulles seques dels arbres circumdants. El monsó satisfeia l'assedegament de la terra, de la qual n'extreien la major part dels seus aliments. La resta l'aconseguien de les bèsties domèstiques o de la captura d'aquelles que eren feréstegues, com ara el takín o el marjor, la cabra muntesa que només es caçava a principis del mes de jaisthà per celebrar l'arribada de les tan esperades i copioses pluges monsòniques. El Ganges permetia la pesca i oferia les seves aigües cristal·lines, encara fresques i noves, als habitants de Gitah. Ells, en el decurs de l'hivern, freturaven molta més aigua que durant l'estiu, ja que les pluges aleshores es dissipaven per donar lloc a l'estritllada blavor que particularitzava el cel diürn de les èpoques més seques de l'any. Llavors, el riu sagrat reduïa lleugerament el seu cabal, però tant els més vells com els més joves habitants d'aquell poble hindú sabien que de bell nou les aigües arribarien fins i tot a sobreeixir de la llera sacra quan els núvols monsònics entelessin altre cop el firmament.
Tanmateix, aquells núvols que donaven vida en forma de gotes d'aigua no van arribar aquell any. Ni tampoc ho feren en el decurs del següent. Ni durant el subsegüent. I a més, el Ganges va morir ràpidament, molt ràpidament, tant que tan sols una desena de dies separaven dues imatges ben contrastades; la d'un riu cabalós i d'aigües clares i la d'un rec tèrbol, insignificant, que penosament subsistia esclavitzat per la bola de foc que il·luminava, impàvidament, la blavissa calma que s'estenia damunt els caps de tots els habitants de Gitah.
I s'adonaren de tot quan ja només quedava llot.
- Oh, Singhar! Gran cap de Gitah! -Proferí de sobte la rogallosa veu d'una silueta diminuta i ovalada, amb el contorn il·luminat per la claror opaca de la lluna plena.
- I bé, què m'has de dir, Getama, enviat de Brahman? -Inquirí l'al·ludit, observant l'envellida figura vestida de pells de yak que es recolzava a la fermetat d'una vara que duplicava l'alçària del seu propi cos.
- Oh, Singhar! El clam a Indra, déu del cel, de la guerra i de les aigües, ha obtingut resposta divina!
Es féu un silenci expectant. Tan sols el vent brumia arrogant en travessar les columnes de pedra, quasi llisa, del temple que Gitah havia dreçat en honor als déus.
- Cal, oh Singhar, que enviïs els teus millors homes al punt de naixença del riu sagrat. Només allí es pot desfer la ira d'Indra, i només ells ho podran fer!
Singhar ordenà l'acompliment de les paraules de l'àugur. I així, en el decurs del crepuscle matutí del dia següent, una petita comitiva encapçalada per Ion, fill de Singhar, partí a cercar el perquè d'aquella sequera que estava assolant la verdor de terres i més terres índies, que perdien la ufana i la frescor per esdevenir desolades extensions àrides d'un desert que mai s'hagueren imaginat ni els habitants més vells del petit poblat maurya. Arreu de la vall del Ganges i fins i tot potser més enllà d'aquell horitzó, una tonalitat ocràcia esclavitzava la bellesa d'aquell majestuós paisatge.
Constituïda per Singhar, la petita comitiva estava composta de cinc homes, que responien als noms de Ion, Annel, Lot, Sanem i Echin, i tres dones; Dila, Geda i Falah. Comptaven amb un parell de yaks domesticats, unes de les poques bèsties capaces de resistir les baixes temperatures que les corones de neus eternes desprenien ineluctablement des dels cims. Malgrat el seu ingent volum, que quasi duplicava el d'un bou, els yaks disposaven d'una envejable agilitat, característica que els permetia remolcar un carruatge curull de queviures i de pells que, sens dubte, necessitarien en el transcurs d'aquell llarg viatge que no havia fet més que començar. Caldria viure moltes albades i moltes vesprades abans del retorn. I ells ho sabien.
- Ja fosqueja... D'aquí a poc ja no ens hi veurem- digué Lot, adreçant un esguard impacient al seu cap.
- Passarem la nit al cim d'aquest altiplà, prop del riu... Cal establir un horari de guàrdia i, sobretot, reposeu. Demà haurem de seguir remuntant el riu; passarem per la vereda que em va indicar Getama, al peu d'aquella cinglera.
- És lluny, encara? -Inquirí Falah, amb la mirada fixa dirigida al reguerol voltat de llot del qual no s'havien allunyat ni un instant.
- Potser sí... vaja, segurament. No hi he estat mai, allà, però el vell Getama tinc entès que sí, i em va dir que tardaríem uns quants dies...
- Ion! -exclamà Annel, vàries passes més enrere, fent ressonar la seva profunda veu entre les cingleres del peu de la serralada- Has vist com està el yak de la dreta? Esbufega talment com si s'hagués passat tot un dia corrent...
Ion es tombà per observar l'animal. S'hi acostà i féu aturar la tartana. La bèstia es deixà caure, exhausta, com malferida. Tro, l'altre yak, també s'ajagué, rosegant calmosament la fina verdor del seu voltant. El fill de Singhar acaricià el cap del que s'havia deixat caure.
- El trobo molt calent i massa cansat per ser tan jove. No ha fet un esforç tan gran com per estar en aquest estat. Deu tenir alguna cosa estranya, alguna malaltia.
El temps passà. El sol desaparegué de l'horitzó, i la rojor que testimoniava el seu pas es va rendir en presentar-se la nit. L'animal no millorava i la seva figura romania ajaguda a terra, en espera potser de la mort.
Tothom dormia tret d'Echin que, assegut prop d'Arkis, el yak malalt, feia la guàrdia que se li havia encomanat. Fou de sobte quan s'adonà que l'animal emetia uns roncs guturals, profunds i espessos. Echin pensà que voldria beure, que tindria set llavors. Decidí apropar-li un gran bol d'aigua però, en veure-la, l'animal esbufegà més encara i bramà amb totes les seves forces. S'alçà per primera vegada des de la posta del sol i, girant-se violentament, va trencar la barra que el subjectava a la tartana. Tro s'esverà i Echin deixà caure el bol d'aigua que encara duia entre mans, mentre reculava i observava astorat la sobtada fúria d'aquella bèstia. Arkis arrossegà el carruatge i l'altre animal, lligat encara a la tartana, fins que les cordes van cedir, vençudes per aquella força incontenible i brutal. Començà a donar voltes al seu entorn, embogit, donant-se cops contra les roques que el circumdaven. D'esquitllèbit, colpejà també Echin, que caigué inconscient a terra. Aleshores Annel, en l'intent de salvar la vida del seu company malferit, projectà contra la bèstia la seva llança, amb tota la força que pogué acumular al seu braç. El destí, potser, causà el desencert; no morí, però la ferida l'acabà de trastocar. I quan la bèstia envestí el lloc on fins aleshores havia dormit la resta del grup, que es resguardava del seu atac furient darrere d'arbres i roques, no s'aturà i corregué fins al precipici. Fou el final de la seva alienada fúria.
Dila s'acostà a Echin, mentre la resta observaven aquella immensa taca negra daltabaix del cingle. La seva cama dreta sagnava i necessitava una cura urgent.
- Hauries de tornar al poble. Així no pots continuar...
- No, no... ho puc aguantar! Prefereixo quedar-me... era tota la meva il·lusió, venir...
- Però estàs malferit! Si et quedes, patiràs tu i patirem nosaltres -replicà la noia.
- Té raó -intervingué Ion- Pensa-t'ho bé i demà, a l'alba, ja ens diràs què vols fer.
La nit transcorregué lentament sota els estels, fins que la foscor morí en la claror dels primers raigs de llum de l'alba. Lot i Sanem van arreglar els desperfectes del carruatge i el van descarregar de tot allò que no era indispensable, a fi que Tro, tot sol, pogués carretejar-lo. Ningú va aclucar els ulls, encara que més d'un es va ajeure sobre l'herba seca, brusida i polsosa després de tants dies de sol. Tot sovint, algú observava Tro, que jeia serenament tot i haver-se esverat tant en embogir el seu company.
El sol naixia tímidament a l'horitzó i la neu dels cims brillava enmig d'escassos núvols que s'arrapaven a les muntanyes, acaronant-les. Echin, malgrat les protestes dels seus
companys, optà per no fer-se enrere i el seu orgull propi i el desig d'ajudar a fer revenir l'aigua del riu sagrat varen aconseguir que tornés a caminar, tot i que havia de valer-se d'un bastó.
Feren camí durant tot el dia fins que, ben entrada la nit, s'instal·laren a la clariana que hi havia al bell mig d'un boscatge, al fons d'una petita vall, quasi completament voltada d'escarpades muntanyes.
El sol estava a punt de traspuntar i Annel, l'últim a fer la guàrdia, s'alçava de terra badallant, disposant-se a desvetllar la resta dels membres de l'expedició quan, de sobte, el so burlesc d'una veu rogallosa i desconcertant el va posar en alerta.
- Aixequeu-vos, estrangers! Terra i cel brillaran ben aviat negats de llum!
Annel alçà la vista sense veure res més que les muntanyes mentre els altres es despertaven, perplexos a causa d'aquella veu resseca que mai abans havien sentit. L'eco havia ressonat vagament al seu entorn, dos o tres cops, i això els desorientà.
- Qui ets? On t'amagues? Contesta!
- Annel! -Exclamà Dila- Què passa?
- Vosaltres sou qui heu de respondre aquestes preguntes, estrangers! -Exclamà de bell nou l'envellida veu.
Confusos, s'alçaren de terra i prengueren les seves armes. I aleshores, una diminuta figura, coberta d'una capa de polsós color violeta i amb el rostre amagat davall una immensa caputxa d'idèntic color, sorgí tentinejant al capdamunt d'una roca que, temps enrere, es devia haver desprès de les cingleres que circumdaven el petit boscam.
- Què o a qui busqueu, homes vinguts de llunyanes terres, i què li voleu?
Ion trencà el breu silenci que seguí les inquisicions d'aquell desconcertant encaputxat.
- Som enviats de Singhar, cap de Gitah, per descobrir el motiu de l'ira d'Indra, déu del cel, de la guerra i de les aigües. Hem sofert tres anys de penosa sequera, sense que l'època del monsó oferís una sola gota d'aigua a la terra. I després d'aquest temps, el Ganges s'ha assecat inexplicablement amb poc més de deu dies. Cerquem només el perquè i volem intentar tornar l'aigua al riu, per salvar així la nostra gent i també els altres pobles de la vall que, com tots, d'aquesta aigua viuen i d'ella en depenen...
- Sí, veig als vostres ulls que aquesta és la vostra voluntat, estrangers. I estic segura que els déus veuen amb ulls benèvols els vostres cors, cristal·lins com l'aigua pura que solca les profunditats d'aquestes muntanyes, altiu palau dels déus salvadors de l'Índia.
- Però... -interrompé Geda- qui ets tu i perquè t'amagues amb aquestes robes?
I finalment aquell personatge, amb una mà de quasi només ossos i venes entortolligades entre sí, es tirà enrere la tela que cobria el seu cap, mostrant a la llum del sol ixent una cara vella, sepulcral, embrunida i voltada d'un manyoc de cabells blancs escadussers.
- No m'heu vist mai, abans, però haureu sentit parlar de mi... Em dic Nídia.
- La germana de Getama que s'exilià de Gitah en busca de solitud? -Preguntà impulsivament Ion.
- Exacte, i de mi res heu de témer. Us ajudaré, si cal, encara que molt em temo que ben poc puc fer per a vosaltres... o potser sí? -Afegí, fitant la cama ferida d'Echin.
Ion seguí l'atenta mirada de Nídia que, malgrat l'aspecte d'aquell cos, màxim delator de la seva innegable vellesa, havia saltat àgilment de la roca per acostar-se després a Dila i Echin.
- Portàvem un altre yak amb nosaltres -explicà el cap del grup-, però ha patit un atac de bogeria i, abans de matar-se ell mateix, l'ha ferit i ha trencat vàries peces de la tartana, que hem mig apedaçat per poder-nos-en servir almenys durant aquest viatge.
- Així no podeu continuar la vostra ruta d'imprecisa destinació, estrangers -manifestà amb el dibuix d'un indesxifrable somriure als llavis-. Necessita una bona cura com més aviat millor o se li podria gangrenar la cama. I, si ell vol, si tots voleu, jo estic en condicions d'oferir-li'n una...
Ningú digué res. La piuladissa inquieta i gojosa dels ocells d'aquell bosqueró dotava d'atractiu el silenci, que es perllongà fins que Echin el va trencar amb unes senzilles paraules que manifestaven la seva conformitat amb la proposta de la vella Nídia.
- Avui m'he adonat que represento una càrrega innecessària per a vosaltres. Cada cop que paràvem era perquè jo no aguantava més i necessitava reposar. Prosseguiu sense mi i torneu la salvació a Gitah fent que l'aigua brolli de nou i torni a fluir per allà on abans ho feia. Ella s'ocuparà de mi i guarirà la meva ferida...
Transcorregueren, malgrat aquells mots, instants de dubte. Ion passejava la vista de la cama d'Echin a la faç de Nídia, que somreia burlescament en espera de la resposta definitiva, que ja s'ensumava.
- Queda't aquí -consentí Ion- si creus que és això el millor per a tots... et recollirem en tornar...
Nídia l'agafà del braç i se l'endugué a la seva rudimentària cabana, prop d'on ells havien passat la nit, tot demanant-los insistentment que seguissin el seu camí i que en ella confiessin.
Amb el regust d'aquelles paraules, abandonaren més tard la vall i començaren l'escalada d'abruptes penyalars, els primers, els del peu de l'Himàlaia. Travessaren durant dies seguits boscos d'arbres sense fullam que, malgrat això, encara esmorteïen una mica la cremor dels raigs de sol. Només algunes taques verdes persistien, desafiant la sequera, prop dels gorgs d'aigua clara que encara romanien en el curs alt del riu sagrat.
Passaren vint dies. Els arbres eren cada vegada més distants els uns dels altres i el seu color delatava la humitat persistent i habitual d'aquells indrets. La llera del Ganges s'estrenyia cada cop més i més. I de cop, un dia, aperceberen, prop del llit pregon del riu, l'obscura boca d'una galeria subterrània, davant la qual desenes d'empremtes marcaven les poques clapes de terra que no romanien cobertes d'una fina i densa capa d'herba. Lot retrocedí unes passes en adonar-se'n, i adreçà l'esguard a Sanem.
- Una tribu?
- Potser -dubtà l'altre, agenollant-se per observar aquelles empremtes de més a prop.
- I a dins se senten veus... -digué Falah.
- Bé, doncs podem demanar-los aixopluc per aquesta nit; ens convindria descansar bé... -decidí convençut Ion.
- Creus que és prudent?
- I per què no hauria de ser-ho? -inquirí desconcertat Ion- Em consta que les tribus que habiten per aquestes latituds són totalment inofensives. I recorda que, en tot cas, som uns quants i anem ben armats.
- Ni força ni armes us caldran per allotjar-vos al refugi dels habitants del Temple de l'Aigua, enviats de Singhar!
Corpresos, contemplaren la foscor de l'entrada de la cova. Lentament es dibuixava la silueta d'una noia jove, silueta que es féu nítida amb uns instants. Devia tenir com a molt deu anys, i posseïa un somriure assossegat i una mirada clara que infonia placidesa i serenor. L'iris dels seus ulls era fosc com la pell que cobria el seu cos, submergit encara en la tendror innocent de la infantesa.
- Com saps... com pots saber qui som? -volgué saber Ion.
Sense pronunciar ni una paraula, senyalà la foscor d'aquell antre que tenien davant mateix. Ressaltaven dues siluetes enterament negres, que s'anaven aclarint a mida que els seus passos esdevenien més sonors, més propers i més clars.
- Nídia... i Echin! -Xisclà Dila.
- Però... però com pot ser?
- L'aigua és el millor remei per a tots els mals, sabíeu? -digué satíricament la vella, mentre mirava com Dila fregava suaument el seu nas amb el d'Echin, que ja no li calia valdre's d'un bastó per caminar- Vaig netejar-li la ferida, primer, i després, mentre banyava la cama en un brollador d'aigua termal, li vaig preparar un decuit desinfectant de miraculosos resultats, només per mi conegut. Calgué també que fes repòs -anuncià finalment, apropant-se al malalt guarit per posar aquells dits glaçats damunt la pell de la seva cama-; un repòs de dotze llunes dins la meva cabana, que encercla el sortidor termal que va sanar el vostre company...
- I arribàreu aquí...
- ...Molt abans que vosaltres -intervingué Echin-. La múrria de Nídia coneix aquests paratges com el palmell de la seva pròpia mà! Hem passat per una drecera tortuosa i rosta que només ella coneixia i que ens ha menat fins aquí amb poc més de cinc dies.
- Però passeu, fills de l'imperi Maurya, passeu -va convidar la vella, amb el braç alçat indicant la foscor de la gruta-. No perdem més temps barbollant inútilment... Tanmateix... continueu encara ferms en el vostre desig d'arribar a conèixer el perquè i d'aturar la sequera que devasta part de la vostra terra?
- No tornarem al poble amb les mans buides! -Insistí el cap de l'expedició.
- Si és així, acompanyeu-me.
Nídia agafà de la mà la jove que havia donat la benvinguda als enviats de Singhar, i entraren a la cova seguits d'Echin, Dila i la resta. La noia amanollà una torxa encesa de la llarga filera que penjava de la paret de roca, al final de la qual brillava una resplendor banyada en una xerradissa constant. En arribar-hi, centenars de rostres bruns adreçaren la mirada als nouvinguts, mentre a poc a poc s'anaven diluint les seves veus en el silenci que impregnava de calma buida aquell espai. Vestien rudimentàriament, amb pells d'animals que després devien escorxar per coure lentament en un foc encès sota una petita galeria vertical, que recollia els fums per expulsar-los fora d'aquelles roques, les carcelleres de l'aire empresonat que es podia respirar dins aquella gruta sorprenent. També s'hi veia, sobre unes llargues i fines lloses, verdosos amuntegaments de plantes i fulles de tota mena, humides i punyentment oloroses. Prop d'allí, s'alçava una columna d'incomptables peces de terrissa, i algunes també de vímet. I finalment, una deu, al fons, d'aigua pura i verge, cristal·lina.
Begueren fins que saciaren aquella intensa set, acumulada després de tants dies d'estalviar aigua per tal d'evitar que no s'acabés abans d'arribar al punt de na
ixença del Ganges, que ni per un sol moment havien perdut de vista en el decurs del llarg viatge. En girar-se, Ion s'adonà de la tenaç mirada de la vella Nídia.
- I ara -els digué- veniu; heu de conèixer algú...
Passaren a través d'una llòbrega galeria, d'aspecte sepulcral. Als seus peus, la sorra era humida i agafatosa i el silenci feia més viu el ressò de les gotes que, després de filtrar-se i de lliscar lentament entre les roques d'aquella muntanya, queien dins la cova en petits bassals clars i purs, d'aigües fredes. Caminaren durant uns moments que semblaren talment inextingibles fins que, tot d'una, la torxa de Nídia il·luminà una porta de fusta per sota de la qual s'esmunyia novament una finíssima línia de lluïssor artificial.
La migrada mà de la vella la colpejà un parell de cops. Grinyolant, la porta s'obrí. Milers de torxes enllumenaven una estàtua del déu Indra, al bell mig d'aquella gruta, espaiosa i de forma irregular.
- Majestat! -exclamà Nídia sense ni tan sols veure els rostres meravellats dels seus acompanyants- Aquells de qui us vaig parlar ja són aquí...
Una veu feminal seguí el ressò de les colpidores paraules d'aquella figura, baixa i bruna i d'embullada cabellera. La silueta d'una dona abrinada i de pell fosca recoberta d'un vestit de blavosos tons, que es mesclaven els uns amb els altres dibuixant unes aigües tènues com les ones que el vent feia dansar a la superfície de llacs i estanys, descendia amb passos lents per una escala situada discretament en un racó de la cavitat.
- Sigueu benvinguts, fills de Brahman -anuncià, amb delicadesa i determinació alhora, la bella dama a qui Nídia havia tractat de reina-. Amb tan sols la vostra ferma voluntat i el sacrifici que almenys fins avui haureu fet per tal d'acabar amb la sequera que fustiga la vostra gent, mereixeu pertànyer ja a les castes superiors, descendents directes dels braços i del cap de Brahman. Pocs éssers arrisquen tant la seva vida en defensa o protecció d'altres com ells...
- Sap quin és el vostre propòsit -interrompé la vella curandera d'Echin-, i ella us explicarà el motiu de la vostra dissort, que és també el motiu de la seva...
L'efígie adolescent d'enigmàtic somriure s'apropà. Dels seus llavis, rosats i carnosos, en fluïren uns mots que, junts, esdevingueren un mixtió d'orgull i senzillesa ensems.
- Sóc Dalina, sacra sacerdotessa del Temple de l'Aigua.
Seguiren instants d'emmudiment per part de tots els presents.
- El Temple... de l'Aigua? No... no n'havia sentit...
- Això ja ho comptava, estrangers -féu saber la sacerdotessa, tallant en sec les paraules de Ion-. Confio que sabreu mantenir, si mai torneu al vostre poblat, el secret de la nostra existència, perquè vivim aliens al món. Som realment un petit món, apart de la resta, que respirava fins fa poc la tranquil·litat de la Casa de les Neus . Dedicàvem el nostre temps al treball estrictament indispensable, a viure voltats de companyia i d'innocència, a conviure amb els silencis i a meditar i a comunicar-nos amb el déu Indra, per venerar així la seva immensa gratitud d'oferir-nos l'aigua, un dels pocs elements essencials de l'existència terrenal de tots els éssers vius. Va ser precisament gràcies a la nostra devoció que vàrem fundar el Temple de l'Aigua, l'indret meravellós on hi conflueix tota la màgia i la bellesa d'aquestes muntanyes, muralles indestructibles que protegeixen i vetllen també el vostre imperi. -Es dibuixà un somriure indefinible entremig de les roses que acolorien els seus pòmuls, d'aspecte semblant al marbre rosat- I és ara quan m'atreveixo a dir que segurament, en sentir aquest nom, el Temple de l'Aigua, deveu potser imaginar-vos un imponent i altiu bastiment; qui sap si un sumptuós castell, rodejat de majestuoses torres, o unes pedres polides que, talment com si fossin pilars, alcen damunt seu la sagrada imatge d'una o vàries estàtues divines. O potser, fins i tot, us imagineu un palau de blanques muralles i de teulades color d'or -i, aleshores, el llambreig turquesa dels seus ulls va captivar del tot els rostres amatents de tots els qui l'escoltaven-. Ni palaus ni altars em dreçat en honor a Indra; ell mateix es féu el Temple, posant per sostre quatre muntanyes i a sota d'elles un gran llac de blau turquí. Sí, el Temple de l'Aigua no és res més que una cova descomunal, duplicant una i cent vegades la que ara us acull. Una immensa cova que acapara les neus foses i l'aigua de les pluges gràcies a recs i a rieres que aflueixen al bellíssim llac subterrani que manté viva la frescor del seu cor. Construírem un camí que voreja les aigües del llac i que mena cap a un racó presidit per una estàtua d'Indra, encara més gran que aquesta que veieu -adreçà un esguard afligit a la imatge del déu de les aigües, del cel i de la guerra, mentre acariciava suaument la freda superfície del seu pedestal.
Es permeté un breu i silenciós descans. La sonoritat de les seves paraules es tornava més greu en colpejar contínuament contra les roques que els encerclaven.
- Quatre grans boques, aparegudes a la cova arran d'un atac d'ira de Shiva, el déu destructor, que feu tremolar la terra ara fa molts i molts anys, donen lloc al naixement de quatre grans rius: a l'oest, el Sutleg i l'Indus, i a l'est, el Brahmaputra i el vostre sacre i cabalós Ganges. Cadascun d'ells lleva i s'enduu una part de l'aigua del llac del Temple. Però tot això avui és diferent; exiliats forçosos de la nostra terra, esperem i esperarem fins a morir el final d'aquest terrible malson.
Un silenci expectant seguí l'explanació de Dalina, que amagava llavors el seu rostre rere unes mans guarnides amb joies de blavosos tons, freds i distants. Una veu trèmula, de la qual se'n distingia un matís de dubtança, solcà les ones de quietud que vagaven enmig de cadascun dels que es trobaven en aquell indret.
- Però... tanmateix què va passar que fos tan greu... vull dir, tan furient, tan maligne perquè us obligués a exiliar-vos d'allà on vivíeu amb tanta pau i tranquil·litat?
La sacerdotessa alçà la vista per veure la cara de qui havia preguntat allò. Falah s'enretirà, fent un pas enrera, tement que allò que havia dit pogués comportar algun neguit enutjós a Dalina. Però ella avançà un pas i, serenament, respongué.
- L'origen d'aquesta nostra desgràcia té nom de reina! -exclamà amb la solemnitat que caracteritzava el seu parlar- Sirkham, regina del Regne de Kashmir , situat al nord-oest de la vall de l'Indus, és el nom de la responsable. El seu és un dels regnes més rics i productius de la civilització hindú gràcies a les prolífiques terres que, en combinació amb les aigües portadores de vida de les pluges monsòniques i del riu que dóna nom a la vall, l'Indus, permeten un cultiu variat i una collita abundosa que, més tard, bescanvien a Occident per altres productes o fins i tot per favors polítics. Però en no arribar les copioses pluges del monsó patiren també els primers estralls de la devastadora sequera, que va reduir notablement el cabal de l'Indus. Malaconsellada per un ministre de nom Asmaar, que assegurava que els déus l'havien escollit com a intermediari entre el poder diví i el Regne de Kashmir, Sirkham decidí que només es podria salvar el seu poble d'aquella lenta agonia si el gran riu que el creuava tornava de nou a negar la seva llera pregona. Oferí un lloc d'honor en la seva escorta reial a qui li proporcionés el mètode per aconseguir la proesa que s'havia proposat dur a terme. Asmaar li va presentar algú, dissident del Temple de l'Aigua, que li revelà el secret que ara vosaltres coneixeu. -Es féu palesa una tristor inefable i profunda als seus ulls, tímids i fugissers.
Ion la sotjà amb una mirada penetrant. Les ments de la resta treballaven sense descans, destriant les idees essencials d'aquell argument.
- En saber que a la cova del Temple de l'Aigua hi havia quatre obertures -prosseguí, girant sobtadament el cap per evitar l'esguard tenaç de Ion-, que deixaven fluir part de l'aigua del llac sagrat donant origen a quatre rius, el Sutleg, el Brahmaputra, el Ganges i l'Indus, Asmaar va convèncer a la seva reina que el que calia fer era opilar les cavitats per on naixia el Sutleg, el Brahmaputra i el Ganges, de manera que només un sol riu, el que passava per les seves terres, pogués endur-se l'aigua que constantment es va acumulant al llac. Malgrat que ni d'aquesta manera s'asseguraven l'abundor en la qual havien viscut fins aleshores, almenys així podrien mantenir dignament la posició dominant que exercien sobre tota la vall de l'Indus. A Sirkham, evidentment, ningú li va comentar les terribles conseqüències que això comportaria sobre les altres terres que vivien de l'aigua dels tres altres rius. Per això, sense vacil·lar i convençuda que aquella acció només podria comportar el bé, es presentà a les portes de la nostra petita ciutat. Abans d'explicar-li perquè no consentíem la consumació dels seus propòsits, va donar l'ordre al seu exèrcit de reduir-nos i d'atacar-nos immediatament. Si ni tan sols sabíem què era la guerra, com podíem lluitar? -Una llàgrima diàfana començà a solcar les ensotades galtes del seu rostre- Vencé. Ens acusà d'ésser els responsables de l'escassetat d'aigua que estaven patint. Sotmeté el meu poble, i els més afortunats ens condemnà a l'exili, sota l'acusació d'haver-nos aliat amb Asoka amb l'objectiu de negar-los l'aigua. D'aquesta manera, deien, preteníem aclaparar-los fins a un punt tal que la conquesta del seu regne resultés planera i segura per a les milícies de l'imperi Maurya. Més tard, un cop ens haguérem instal·lat en aquest refugi, Nídia va em explicar que Asoka era el vostre emperador i que Maurya era el nom del vostre imperi. La resta dels habitants del Temple de l'Aigua foren damnats a l'esclavitud perpètua -la seva veu emmudí un instant, respectuosament. Després afegí:- Aconseguí taponar sense dificultat les boques del Brahmaputra i del Sutleg, però no la del Ganges. La seva inaccessible
situació i la incontenible pressió de l'aigua li ho va impedir. Però no es féu enrera per aquest problema; és més, la va animar veure com el cabal de l'Indus havia crescut remarcablement després d'haver obturat la boca d'aquells dos grans rius, així com també el del Ganges. Asmaar li proposà, finalment, bastir un gran mur en un indret concret de la primera vall per on passava el riu sagrat, el Ganges, en el seu curs alt. Si es duia a terme aquell projecte, el mur desviaria el riu, que seguiria un altre camí; un camí que el menaria a la fusió amb les abundoses aigües de l'Indus. A part d'això, tindrien en aquell artificial llac una segona reserva d'aigua, a més de la del nostre sacre Temple. Amb els esclaus que féu de molts homes que abans vivien entre nosaltres i amb la pedra que extreien de les muntanyes veïnes, el mur s'alçà sota les ordres de Sirkham, la reina, i la cobdícia d'Asmaar, el pretès conseller diví del Regne de Kashmir.
Haguessin sobrat més paraules. Potser per això la sacerdotessa ja no n'articulà cap més. Era, doncs, un moment de silenci, de reflexió. Calia saber què fer i des d'on s'havia de partir. El destí de la vall del Ganges i de bona part de l'Índia estava llavors a les seves mans.
- Cal fer-li veure a Sirkham el seu error -proposà una veu.
- Molt bé. Com? -inquirí amb brusca sequedat Ion.
- És de caràcter tosc i de parlar rude i poc agradós -assabentà Dalina-. Abans de tractar amb ella, cal meditar a fons els mots adients.
- Vós la coneixeu, majestat -va interrompre la vella Nídia- Podríeu explicar-li tot això que està passant. Té fama d'ésser justa a l'hora de resoldre conflictes i controvèrsies, encara que el seu temperament és vel·leitós i la manca de cultura hindú fa d'ella algú vulnerable a les mans de qualsevol ment desperta i ambiciosa.
- Sí, l'hem de convèncer -afirmà Dalina absortament-. I jo seré qui parlarà amb ella. Ha de saber que no pot matar tot un imperi per mantenir la fortuna del seu poble. Hem suportat fins ara aquest drama amb l'esperança que ella mateixa s'acabaria adonant del seu error, però jo no li podem donar més temps. Hem d'actuar.
Ion admirà per primera vegada aquella dona. Era bella, reina i sacerdotessa, de parlar decidit, dolç i complex alhora i, tanmateix, res d'això era prou motiu per admirar-la. I és que hi havia en ella alguna cosa que no tothom podia mostrar amb orgull; era el coratge decidit i obstinat que l'empenyia a no acceptar mai una rendició absoluta i definitiva. Era el seu do, aquest; tenacitat més pura que l'aigua de roca.
- Partirem junts cap al palau de la reina de Kashmir! -Proferí Annel, amb la seva dura veu.
- No cal anar a Kashmir -negà la sacerdotessa-. Es féu instal·lar la sala del tron dins mateix del Temple de l'Aigua, davant l'estàtua d'Indra.
- Bé, doncs, partirem junts cap allà... és gaire lluny, el vostre Temple, altesa?
- A set dies d'aquí, més o menys. L'últim tram el farem travessant un antre per molt pocs conegut, a través del qual arribarem a l'interior de la cova sense ésser vistos i just al darrere de l'estàtua del déu Indra i del tron reial de Sirkham.
- Tanmateix, majestat, suposo que deureu haver-vos de fer acompanyar per una bona escorta i potser nosaltres... bé, vull dir que potser no som els més... idonis per exercir aquesta funció.
- De cap manera, Echin! - I Nídia s'alçà de terra, on fins aleshores havia segut amb les cames encreuades. Espolsant-se les vellíssimes pells que recobrien l'enganyosa migrança del seu cos, argumentà el perquè d'aquelles categòriques paraules- Per més estúpida que sigui la reina, s'estranyaria d'algú que li proposa pau i harmonia cerclat però de fortes mesures de seguretat -tot posant la seva mà a l'espatlla de Dalina, li digué-; el meu consell, si el vols seguir, és que esperis dins la cova el temps que sigui necessari per trobar el lloc i el moment adequat, quan ella se senti serena i relaxada i prou disposada a escoltar-te.
- Això faré, Nídia -obeí la sacerdotessa, corroborant-ho seriosa amb un gest d'aprovació.
Aquelles paraules de pronúncia adolescent però decidida van acabar de persuadir el cor de Ion. Ara estava convençut de la fortitud amagada rere aquell cos de línies sinuoses i textura vellutada.
Deixaren enrere el refugi dos dies més tard. Fins llavors, establiren coneixença amb els exiliats de la ciutat del Temple de l'Aigua, i visqueren seguint els seus hàbits i costums. Moltes persones havien comparegut davant la seva reina i sacerdotessa, demanant ésser designats per formar part de la seva escorta personal. Agraint-los somrient aquella valerosa predisposició, els acomiadava amb els mateixos vocables de Nídia, a qui havia nomenat consultiva sacerdotal.
Si les albades eren serenes a l'Himàlaia, esdevenien la continuació d'un somni màgic d'inimitable bellesa. Qualsevulla vall que es pogués albirar des dels cimals d'alguns turons romania amagada davall un vel de flonges capes de núvols espessos que, amb la claror llustrosa dels primers raigs de sol de cada nou dia, adquirien un color rosat, pàl·lid i suau, que contrastava amb la blavor, encara enfosquida, de l'aire virginal del firmament. Durant el jorn, els colors canviaven. Més d'una tempesta de neu els obligà a cercar grutes o altres recers on resguardar-se de la virulència tempestuosa. Ho aprofitaven per alimentar-se, llavors, o per descansar i curar-se les petites nafres i altres lesions que en el decurs del camí havien adolorit els seus cossos.
D'aquelles vuit persones que de bon principi havien compost el grup, tan sols Ion, Annel, Lot i Falah s'encaminaren cap al Temple de l'Aigua, acompanyats també de Dalina i d'un dels seus homes més fidels, de nom Iurk. La resta es quedà al refugi dels habitants d'aquell Temple.
Més de nou dies durà la primera etapa del trajecte. Les tempestes foren principalment les causants d'aquell retard que, malgrat tot, ja s'esperaven. Les sublimes imatges de les albes serenes que presenciaren a l'Himàlaia no foren només l'únic record intangible que s'endugueren d'aquell viatge, cosit de meravelloses sorpreses; l'últim tram del camí els reservava la més gran. Entraren per l'estreta boca d'un llòbrec antre, portant cadascun d'ells una torxa en una mà i una altra de reserva. Els voltaven roques amagades al dessota de verdosa tosca, aparentment cobertes d'una brillant capa de vernís. Gotes d'aigua ressonaven en el silenci. Les pedres que trepitjaven eren lliscoses. De tant en tant, algun bassal. Hialí, pur. I també algun raig de claror que es filtrava entre les roques, desafiant la fosquedat. Alguns cops, amb prou feines passaven d'un en un i de costat. Altres vegades, l'espai era tan gran que a dintre seu hagués cabut tot un palau. Amb l'aigua gèlida fins més amunt de les cames, onejant dèbilment després d'anys de quietud sense destorb, arribaren al final d'aquella galeria secreta, posseïdora d'una màgia inefablement seductora.
Tres pedres escanyaven la boca de la sortida, més estreta encara que la de l'entrada. Davant seu, l'obscura silueta d'una treballada piràmide, confeccionada amb petites estàtues col·locades les unes sobre les altres, amagava els possessors d'unes veus inquietes, constants, les unes decidides, les altres temptadores però la gran majoria modestes i servents.
- No crec pas -opinà Annel, en veu baixa i amb un somriure picaresc entre llavis- que sigui aquest un dels millors moments per acostar-se hom a la reina i poder-hi entaular una bonica, profitosa i potser també agradable conversa!
- Tu també sentires les advertències de Nídia -li retragué Dalina, acompanyant aquelles paraules somortes d'una mirada absent, perduda en la foscor del petit espai que ocupaven. La sacerdotessa, tanmateix, acabà dirigint la vista sobtosament al rostre d'Annel; alguna cosa semblava que punyia des d'algun punt dels seus ulls- Esperarem! Tant de temps com faci falta.
I el ressò continu de les veus dimanants de la cova del Temple de l'Aigua prosseguia ininterrompudament el seu curs.
- Aquí teniu la fruita que demanàreu -sentiren que digué una nova veu, femenina i trèmula, al cap d'una estona-, oh divina sobirana de Kashmir.
- Molt bé! Deixa-la al dessobre d'aquesta taula de marbre i retira't. Amb això espero tenir-ne prou i de sobres per avui. Ah, i, ja que surts, digues als guàrdies que desitjo descansar una estona; que barrin el pas a tothom qui tingui la gosadia de voler entrar. I vosaltres, els d'aquí dins, també m'heu sentit, oi? Doncs apa, cap a fora! I de pressa; no penso pas repetir-ho dues vegades.
I, en algun lloc, sense que la reina ho sentís, algú parlà amb apagada veu.
- Amb una mica de sort, l'espera serà curta. -Era l'esperançada veu de Iurk, que es dreçava per observar a través de l'escletxa que els posava en contacte amb la sala del tron de Sirkham.
Se sentiren passos apressats i lleugers. Equables. I el grinyolar d'una porta que es tanca. Després, només silenci. Però de sobte, quan la sacerdotessa s'incorporava disposada a presentar-se davant la regina, les paraules que aquesta pronuncià la desesmaren.
- I doncs què, Asmaar? Quines notícies vénen amb tu, de Kashmir?
- De moment, oh excelsa sobirana de Kashmir, només puc dir-vos que els habitants del Regne segueixen enaltint amb devoció la seva reina -una pinzellada de sornegueria semblava entreveure's en un somriure aparentment abellidor-. Haveu tornat l'aigua a Kashmir i, amb ella, la vida. El poble ha viscut tres llargs anys sense veure caure ni una sola gota de pluja, però vós féreu bé quan decidíreu salvar-lo en esdevenir sabedora de l'existència d'aquesta immensa cavitat natural. Us ho he dit moltes vegades però no em cansaré mai de repetir-ho: la vostra victòria fou el triomf i la salvació de tot un Regne. I havent dominat el Temple de l'Aigua heu mostrat també la vostra fortitud imponent davant Asoka -Arquejà lleugerament l'espessa ratlla negra que separava un ample front d'uns ulls clars i enfonsats-
Clamen el vostre retorn, majestat. Fa massa que el poble no pot veure vostra bellíssima faç divina. I el meu consell és, oh reina, que potser hauríeu de fer-ho.
- El què? Tornar? -Inquirí Sirkham, absent- Tingues fe, noi! Mai fins ara havia fruït de tanta pau ni de tanta serenor d'esperit. En aquest lloc he sepultat les meves penes. En aquest indret la meva règia vida ha pres un nou rumb; el que mena a la purificació divina del nostre cos humanal. Aquí m'he sentit com una vertadera reina. Vull respirar aquest indret fresquívol i relaxant. I t'assevero que ho faré. Fins que el meu cos sigui cridat a formar part de Brahman.
- Però majestat, creieu que això és prudent? -advertí- Hi ha qui ja s'estranya de la vostra absència a dins mateix del palau...
- El meu palau és aquí, i tothom sap que hi sóc! -bramà severament Sirkham, posant-se dempeus- Tornaré a Kashmir quan em plagui. Ningú no em pot coercir a obrar contra la meva voluntat.
- Però i si...
- Contradiràs la veu de la teva reina?
A ell li brillava una mirada reptadora i també, molt difosa, una espurna de ràbia.
- I vós, ho recordeu qui m'envia? I el nostre secret, el teniu present?
- Surt del meu davant ara mateix, Asmaar; les teves paraules s'oposen al meu pensar i, en part, sonen com una amenaça a la Corona. Vés-te'n i reflexiona -El robust i encara jovenívol cos del ministre donà l'esquena a la reina; se n'allunyà amb decisió-. Et faré avisar quan et necessiti -l'advertí.
Ressonà la fressa suau d'uns passos lleugers. I el carrisqueig d'una porta. Finalment, Sirkham estava sola. Dalina, evitant el soroll, escalà lentament la penya separadora de l'indret on fins aleshores havia romàs del terra d'aquella sagrada gruta del Temple, on s'hi honorava Indra i on llavors hi havia el reial tron de la reina de Kashmir. L'escortà tan sols Annel.
Dalina pogué admirar novament la fornida imatge d'Indra, polsosa però daurada. Des del cimadal de la piràmide, l'estàtua semblava donar la benvinguda a la seva sacerdotessa. I aleshores abaixà la vista, lentament, adreçant-la a l'esvelta figura de l'altra reina, l'exèrcit de la qual havia debel·lat, quasi tres anys enrera, el Temple de l'Aigua. Agenollada davant el llac, s'amarava la cara amb la frescor d'aquella puresa cristal·lina que, temps enrera, havia nascut vestida de blanc.
Sorpresa en adonar-se de la seva presència, Sirkham es dreçà.
- Vosaltres dos, què hi feu aquí?! Que no sentiu el que jo dic? He fet comunicar als guàrdies de l'entrada que no volia veure ningú! Vull estar sola; m'heu entès, ara?
- Majestat -Dalina, humilment, féu tocar un dels seus genolls a la sorra. Annel, torbat, l'imità-. Sé que recordar-me després de tant de temps és un esforç costós...
- Però què dius, dona? Que t'has begut l'enteniment, potser? -bramà la dama, delicadament vestida amb seda d'aspecte nivi.
- No, majestat. Sóc Dalina, la sacerdotessa d'aquest Temple que damnàreu a l'exili.
Sirkham l'observà. Mantingué durant uns instants una mirada tenaç, ferma, d'aparença invencible.
- I què se suposa que he de fer, ara? Tenir misericòrdia pel teu nefast trauma mental o riure'm d'aquestes paraules inconseqüents i absurdes?
- Majestat, us prometo que sóc...
- A diferència de vosaltres, encara hi sento! -Avançà unes passes- Si ambdós haveu embogit, el vostre lloc és entre els murs del meu palau! -Sobtadament, Sirkham rellisquejà en trepitjar una roca humida que sobresortia de la sorra. Dalina s'hi apropà amb els braços estesos, però ella cridà la seva guàrdia amb totes les forces del seu cos- Guàrdies, encarcereu-los! Pretenien atemptar contra la Corona i han d'ésser castigats!
Obeïren la seva regina. Vana fou la resistència d'Annel.
- Lot, torna al refugi. -Ressonaren titil·lant aquelles paraules de Ion, un cop s'hagué diluït l'astorament inicial. No s'esperaven pas aquella reacció que la reina prengué- Fes-los saber això que passa. Nídia, aquesta vegada, s'ha equivocat.
I l'home féu mitja volta. Portador d'un missatge, coneixia bé quina era la seva responsabilitat. Un cop hagué abandonat aquell indret, Iurk prengué la paraula.
- M'imagino on els tancaran. I si provéssim, nosaltres, de salvar-los?
- Tornant a traspassar altra vegada aquesta galeria?
- No, Falah, tot i que seria molt menys arriscat. Sirkham deu haver caigut i es dolia d'una cama; voldrà que l'atengui el seu metge personal, per tant. Un cop hagi abandonat aquesta gruta, baixarem nosaltres i, d'amagat, ens arribarem a les barraques dels esclaus. Segur que els han tancat allí.
El metge prescriví descans i cinc ofrenes als déus. Sirkham ordenà el trasllat cap a la seva cambra. Mentrestant, Iurk, Ion i Falah havien traçat un pla.
Abandonaren l'indret. Havent estabornit i amagat els dos homes que feien guàrdia a l'entrada de la gruta del tron, que mostrava un sostre recobert d'innumerables estalactites, es vestiren amb les seves robes i es penjaren les seves armes per acudir, tot seguit, a l'indret anunciat abans per Iurk. En ser-hi, aquest darrer observà insensiblement al carceller.
- Ordres de la reina! Cal tancar i encadenar aquesta falsa sortílega!
- Vosaltres mateixos -respongué sense ni dreçar-se-. A l'últim barracot d'esclaus de la fila orientada a les portes de la cova del Temple.
- Ah, la del costat d'aquella boja, vull dir aquella que es creia ser Dalina, oi? -Intervingué cautelosament Ion.
- Però d'on veniu, vosaltres? Que encara no ho sabeu? Sirkham, en honor als déus, ha ordenat el seu sacrifici... bé, el seu i també el de set dones més, totes trastocades... -li semblà percebre una dèbil llambregada de sorpresa als ulls dels homes que tenia davant- Amb un pes afegit al cos, les vol fer llançar a les aigües que vàrem deturar en construir aquell mur, al començament de la vall per on abans passava el Ganges. Per això les ha fet tancar allà, al fons, a la cabana dels sacrificis als déus.
- Ah, bé, doncs... mercès per aquesta informació. Anem-hi, tu? Si no ens afanyem a tancar-la, Sirkham s'irritarà...
- Voleu que ens n'ocupem nosaltres?
- No cal, i gràcies de nou. No tardarem pas gaire... -i amb un somriure, Iurk provà de dissimular la falsedat que semblava escapar-se de la franquesa que, amb la mirada, procurava reflectir.
S'apressaren, tot mirant prudentment al seu voltant, a travessar el pati de les barraques dels esclaus, espaiós i ocult davall un dens mantell de boira, de la qual se'n desprenien petits bromalls grisencs. En arribar a la cabanya de més al fons, en forçaren la porta fins que cedí.
- Ràpid, majestat; corre més el temps que el vent! -Ion deixà escapar aquestes vigoroses paraules entrant sense vacil·lar en aquell petit recinte.
Dalina, en veure'l, estirà els braços per agafar-li les mans.
- Quan heu dit "majestat", Ion, a qui us referíeu? -El somriure sagaç que féu acompanyant aquella interrogació carregà de dubte la ment de l'al·ludit, que no sabé donar altra resposta que l'esperada per Dalina.
- Doncs... doncs a vós, és clar! A qui, si no? -Semblava notar-se un deix d'enaltiment en aquells mots, malgrat ordinaris.
- És que entre aquestes set dones -li digué, senyalant-les amb el braç- hi ha...
- Sirkham, reina de Kashmir; o sigui, jo! -Anuncià amb tosca veu una d'elles.
- Us desconcerta? -Dalina, encara somrient, sotjava l'estupefacció que solcava els rostres dels seus alliberadors- Asmaar i la falsa reina Sirkham la van deposar i la tancaren aquí, fent-la passar per boja. Per això ningú li feia cas i totes les persones que s'adonaren del canvi foren descobertes i tancades aquí, amb la seva vertadera regina...
- Qualsevol dona una mica esvelta, maquillada i vestida com jo, amb una cabellera llarga de rínxols negres i amb un estil semblant al meu, podria fer-se passar per mi; increïble, oi?
- Increïble, certament -admeté Iurk, corprès encara. Però un brogit el sostragué de la seva abstracció- D'on ve, aquest rebombori?
- Aquella farsant, que deu endinsar-se a la cova altra vegada; però aquest serà l'últim cop que ho fa al dessobre de les espatlles dels meus servents d'honor!
Dalina sabia on Annel romania encarcerat, immobilitzat per un bon feix de cordes. Un cop deslliurat, s'afegí a les persones que seguien la decidida figura de Sirkham. Fins i tot el carceller i els guàrdies de l'entrada li concediren el benefici del dubte, començant a reconèixer en aquella dona el caràcter i l'esperit de la seva vertadera sobirana.
S'internaren al Temple de l'Aigua. Sirkham ni ho advertí, però l'aigua del llac, il·luminada per centenars de torxes enceses que de la roca penjaven, vestia llavors d'un blau transparent entre celeste i turquesa, només vist fins aleshores en l'idèntic color de la seda que cobria Dalina. Seguiren un camí, el que abans Ion, Iurk i Falah havien travessat corrent, sense tenir prou temps per gaudir de la portentosa bellor que amb orgull mostrava la cova divina. A través l'espessor de les llagrimoses estalactites que vorejaven el camí, just al dessota de les quals innumerables cons de clara tonalitat s'erigien, els ulls apercebien una visió sumptuosa, magnànima, digne tan sols d'un palau de déus. ¡Es trobaven tan petits en la immensitat tan del llac com de la cova!
El trajecte es féu curt. En entrar a la gruta del tron, l'autèntica Sirkham, a qui els homes que feien guàrdia no s'havien atrevit a deturar en adonar-se que ella podria ser la seva vertadera reina, proferí indignada uns mots contra qui fins llavors havia regit el govern de Kashmir.
- Què hi fa aquesta dona aquí? I tota aquesta gent? Guàrdies, preneu-los! -Cridà esparverada la falsa possessora de la corona, amb una expressió atemorida d'igual color que la cúrcuma. Prop seu, els ministres i consellers, entre ells Asmaar, varen corglaçar-se en veure a Sirkham. L'agitació es féu palesa en aquell ambient humit, però inexplicablement agradós.
- Sou vós... la reina? -Preguntà un
dels consellers, tartamudejant d'estupor davant l'extraordinària semblança física entre les dues dones.
- Com? Us creureu aquesta boja abans que a mi? -Exclamà la falsa reina, immòbil.
- Qui dius que és boja? -Sirkham s'apropà amb lleugeresa al tron i s'abalançà sobre qui, temps enrere, li havia usurpat- Tu me l'has pres i tu me'l tornaràs, usurpadora! -exclamà, amenaçant-la mentre l'agafava pels braços per mantenir-la dempeus.
- No... no sé... què vols dir! Guàrdies, agafeu-la i tanqueu-la! -Insistí, resistint-se a caure vençuda.
- No podràs trampejar eternament; Vritra, la serpent, t'ha acompanyat fins ara, però al final la seva empara t'ha deixat. -Sirkham, l'autèntica, no recordà que aleshores estava al capdamunt de l'escalinata que ascendia al tron. Fent un pas en fals, torçant-se un peu, caigué daltabaix dels esglaons, arrossegant amb ella la seva ferida rival, a qui tenia subjectada per un braç. L'impuls de la caiguda les menà de dret a la riba del llac, les aigües mil·lenàries del qual absorbiren, durant breus instants, les figures d'ambdues dones. El remoreig constant procedent del llac mantenia viva la flama d'expectació, encesa al cor de cadascun dels presents a la gruta. De sobte, un bombolleig. Seguidament, quietud. I a la fi, un rostre. Poc després, l'altre.
La que havien acusat de falsa reina s'apropà, sense fressa, a la lliscosa riba. La seguiren furioses paraules de Sirkham la qual, en alçar els braços perquè l'ajudessin a sortir de l'aigua, deixà entreveure el brillant objecte daurat que retenia amb força entre els seus dits. I aleshores es féu sentir una veu clamant silenci. Rogallosa, però meravellada.
- Sou, els aquí presents, testimonis del veredicte d'Indra! -Provenia, la veu, d'un erudit conseller de la reina de Kashmir- Per intercessió de les aigües d'aquest llac, el déu de la guerra, del cel i de l'aigua ha retornat els seus honors a una reina; a la vertadera sobirana de Kashmir. Per a qualsevol rei o reina, la corona simbolitza el seu poble, el seu país, l'aire de la seva terra, el sòl i la vida en forma d'aigua que el creua. Es per això que, en salvar el regi nimbe de la seva desaparició al fons d'aquest llac, l'autèntica Sirkham, encarcerada des de fa quasi tres anys, ha mostrat, en el fons, l'autèntic valor d'una vera regina!
Hi hagué un espai de silenci que irrompé, finalment, el so d'uns mots de compunció.
- Majestat; davant vós es postra qui us arrabassà el poder de Kashmir i els regis honors que només a vós us pertanyen. Féu en mi la vostra voluntat!
En sentir que Sirkham sols la condemnava a servir-la amb fidelitat, Asmaar caigué inconscient, víctima d'un atac de ràbia que derivà en una follia permanent. Això el va conduir al suïcidi uns anys més tard.
La legítima reina abandonà, dos dies després, el Temple de l'Aigua i la petita ciutat dels seus habitants, on havia romàs tan de temps reclosa. Abans, però, retirà les acusacions que un dia féu contra Dalina i el seu poble.
Desopilar les boques per on despertava l'aigua del Brahmaputra i del Sutleg no resultà ser una tasca arduosa, i amb poc temps ho aconseguiren. No tan simple fou demolir el mur que obstruïa el pas del Ganges. Des del cim de la cinglera de la banda oest de la vall, Dalina, Ion i d'altres forjaven plans per aconseguir-ho.
- Em sembla que parlant no solucionarem pas el problema -s'interposà una nova veu, la d'Iurk, amb voluntat d'opinar-. Ja podeu anar passant l'estona, si voleu, que jo, mentrestant, agafo les eines i començo a picar les pedres de la socolada. Quan estigueu cansats d'intercanviar les vostres idees, ja baixareu. Hi ha molta feina per fer, allà baix! Però bé, sent com som una bona colla...
- No voldria ficar-me on no em demanen -apuntà un dels habitants del Temple-, però llavors... com en penses sortir, després?
- La força de l'aigua et matarà! -Exclamà dramàticament Ion, que no pogué contenir un estremiment fugaç, irreductible. Dalina, dempeus a prop seu, esbatanà els ulls.
- I a canvi, a quantes persones els tornarà la vida? Escolteu bé perquè no ho penso dir tres vegades; quan us decidiu, ja baixareu!
Emmudiment. S'esvaniren en l'aire les veus discordants.
- Sí, té raó. Aquest és l'únic remei -Ion entenia el motiu de les paraules de Iurk. Se sentia impotent; impotent davant la resignació-. Tardaran encara a descarregar les aigües dels monsons, però no som ningú per negar la vida als habitants dels poblats que viuen d'aquesta aigua. Companys, jo me'n vaig amb Iurk! -Començaren a sentir-se veus d'aprovació; els homes que eren allà, oferts per Sirkham per tal de retornar a la normalitat el Temple, s'anaren afegint a la proposta fins que aquesta esdevingué unànime. Amb llargues gambades de roca en roca, anaren baixant per la cinglera- Bé, un problema menys! -exclamà Ion- Me n'hi vaig, però abans... encara he de fer una altra cosa -i aproximant el seu rostre amb el de Dalina, deixà que ella encaixés suaument les tènues i rosades línies que emmarcaven la seva boca. Tot seguit, es fregaren el nas tendrament durant breus instants. Després, s'incorporà al treball. I finalment, el seu cos esdevingué tan sols un simple entreteniment per la pressió invicte de l'aigua.

Epíleg primer. LA CAIGUDA DEL TEMPLE DE L'AIGUA

- Estrangers que un dia vinguéreu de llunyans horitzons amb el fervent desig de salvar la vostra terra i la vostra gent, -cridà desconhortadament Dalina, albirant des del cimal d'aquell abís com l'aigua, fins llavors embassada, colpejava amb fúria contra les muntanyes del palau dels déus hindús. Restava sola, i rabioses llàgrimes impotents brollaren, incontenibles, humitejant les roses enceses d'aquella faç adolescent- i també totes aquelles altres persones que heu donat la vostra vida per salvar-ne d'altres: haveu fet possible la restitució de la corona a dues reines i ara acabeu d'aconseguir fer realitat molt més que un somni, perquè voler viure sense tenir mitjans per fer-ho és mil vegades pitjor que morir. Heu retornat l'aigua, doncs, però... com us ho recompensaran, ara? Jo, des d'aquí, tan sols ho puc fer d'una manera: implorant a Indra, déu de la vida, que us carregui al dessobre dels seus braços d'or i us presenti davant l'absolut Brahman, perquè ell us menarà, n'estic segura, a l'exímia plenitud eviterna. I tu, Ion, des d'on siguis, sàpigues que des d'ara el meu cor et pertany.
Fou aleshores quan, d'improvís, es va sentir un tro seguit d'un impetuós tremor del sòl. Dalina, sense dreçar-se, contemplava com les muntanyes que fins llavors havien estat el sostre de la cova queien damunt seu, soterrant-la tumultuosament, adormint-la en un son d'infinita prolongació. Ni s'adonà la sacerdotessa que la roca que tenia davall els peus estava caient al fons del precipici; esguardava únicament com el cataclisme escrivia la fi del sacre Temple de l'Aigua.
A partir de llavors, els quatre rius que depenien de l'aigua del llac hagueren de partir de nous orígens, dels nous llacs que afloraren en desaparèixer aquell petit mar subterrani que havia estat el seu origen comú.

Epíleg segon. EL NOU DESPERTAR...

Un segon tro estén els seus dominis entre el vent. Ion es desvetlla i veu, damunt la tauleta de nit, els fulls mecanografiats que estava repassant just abans d'adormir-se. En aquell moment, recorda qui és realment i què hi fa a l'habitació d'un petit hotel dels inicis de la vall del Ganges. Apassionat de l'aigua, havia cursat un màster sobre hidrografia i, en aquells moments, es trobava immers en un estudi professional sobre el Ganges, purificador imperible de l'esperit de l'Índia fidel, amb la finalitat d'elaborar-ne un llibre que recalqués la importància del riu sagrat dels hindús, tant des d'un punt de vista espiritual com físic.
Però aleshores, el so d'una mà que delicadament copeja la porta el contorba.
- Sí? Qui hi ha? -Inquireix confusament.
En no obtenir cap resposta, s'alça del llit i mou la maneta del pany. Perplex, veu que a fora no hi ha ningú... però finalment, i per sorpresa seva, s'adona que hi ha quelcom davant mateix de la porta.
S'atansa i ho recull.
És una preciosa estalactita, porosa banya de marfil, recoberta d'unes aigües de color blau verdós, entre maragda i turquès. Com les que (potser?) havia somiat.


Fi
Gener - Juliol de