CUINA

Un relat de: tapisser

A part d’un món de remenetes i d'experimentació, cuinar i la cuina, han estat una distracció que m’ha tret l’ensopiment, en més d’un cop.
Li he d’agrair moltes coses a la cuina, la visió dels seus acolorits productes, el seu càlid escalf a l’hivern, el seu acollidora flaire en entrar per la portal de casa…
L’aspecte d’una habitació dedicada a la cuina té un registre molt ampli. Va, de la lluentor en tota la seva majestuositat quan està impecablement recollida, fins al caos total quan totes les coses se senten útils, i són en disposició de fer llur feina; La cassola contenir productes, el ganivet picar de la manera més subtil totes les cosetes, el colador no deixar passar les brosses no desitjades, i el pela patates pelar patates que per això ha estat concebut.
No entenc el dia sense una bona cassola i m'és bastant igual de què. Sóc allò que es diu un estomac agraït.
Un bon dia, quan unes "pilotilles" amb sípia que estava preparant, anaven fent el xup xup, i jo estava ansiós per fer-hi un bon tastet, em vaig reflexionar a sobre.
Feia molt de temps que cuinava sempre les mateixes coses i, encara que el resultat no fos mai el mateix, això de cuinar estava perdent una mica d’interès per a mi. Sempre aquell regust de la xocolata ratllada, la fortor de l'alcohol del vi blanc evaporat, de la picada de fruits secs i all al final de tot, quan estàs a punt de presentar-ho en el plat...
Vaig decidir provar com hi quedaria una mica de mosquit amb ales i tot, considerant que, un que havia vist feia estona donant voltes per la cuina, estava ben farcit d’una sang (que segurament havia pres a algun veí que entomava el sol) i que faria l’original paper de la xocolata, com en un antic civet de senglar.
Passat l'espai de temps que vaig considerar prudent fent el xup xup (el mosquit cru no val res) i després d’examinar conscienciosament, la seva pulcritud (la del mosquit vull dir) em vaig decidir a fer un tastet.
Quina meravella!, quina orquestra de gustos!, que bo!!!, definitivament el sabor que deixava el mosquit i llur carregament de sang feien que el plat i la seva sapidesa foren diferents de tot el que havia provat abans.
Un món preciós es va obrir davant meu per alleugerir-me de la meva letargia crònica.
A partir d’aquell solemne moment els ingredients passarien a ser una manera aproximada de confeccionar un plat, i mai més serien una cotilla per a poder-lo elaborar. Si no tenia cigrons a mà, faria servir bales de vidre, si no tenia pollastre doncs couria periquitos, si no tenia crema de llet; pintura blanca, si no tenia pebrots... Bé ja m’heu entès i no cal donar mes explicacions!

Avui m’havia decidit per a fer una part del porc que força gent, en un atac de «festival de l’humor», associa a les d’un càrrec polític que mana molt.
Sabia, abans de posar-m'hi, que no en tenia de peus de porc, però sí que tenia naps, la resta d’ingredients i veïns amb dos peus cada un, així que em vaig posar a treballar entre fogons, segur que, l’univers que tot ho sap (diuen) proveiria de tot el que fes falta per a poder elaborar el meu guisat.
Armat amb una tassa de les de cafè, vaig baixar el replà fins que vaig ser a la porta de na Maria Lluïsa amb la qual feia dies que no coincidíem.
Un comentari sobre la veïna: (encara que sigui masclista, groller i poc escaient a la meva persona, que és respectuosa i d’un tracte agradable)
Està molt bona¡
Molt
I quan dic bona no només ho dic des de l’atracció obvia que desperta en els meus sentits (masculins) en vers d’una senyora (femenina), també em refereixo al regust que imagino, tenen les seves carns, anunciades i presentades per una aroma de vainilla, que la precedeix i l’envolta.
Vaig trucar i com altres cops, em va obrir el dropo del seu fill Lluís Arnau, amb el posat de qui ha perdut en el videojoc dos Imperis per culpa de la meva inoportuna trucada.
Després de fer-li entendre que la seva mare (la que està bona) no em deixaria mai a l’estacada, li vaig fer cinc cèntims del que havia baixat a demanar dient-li que tenia a mig fer el plat que tant m’il·lusionava. Malgrat que vaig trobar-me una mica ridícul amb la xicra a la mà, car no podia ser receptora del volum que jo venia a buscar. Vés¡, no se'm va ocórrer agafar un altre cosa¡.
Jo no sé si per desprendre's de mi, o per adquirir de nou el títol d’ Emperador dels dos Imperis que havia perdut amb la meva intromissió, a la seva ludòpata vida, va accedir dient-me que deixava sobre la taula el que havia anat a buscar, i que m’ho posava en una bossa per por que regalimés.
Definitivament no hi hauria cabut al tassó que jo portava, però en altres ocasions (abans del meu canvi en el fer de la cuina) el que havia demanat hagués cabut sobrerament: arròs, sucre, sal, alguna espècia...
Armat amb l'ingredient que em mancava, vaig tornar, escales amunt, per a poder seguir amb la meva tasca.
Amb molta cura, vaig desfer els cordons blancs (m’havia donat l’ingredient amb les seves fundes d'estar per casa) també vaig retirar una segona protecció de cotó i em va fer gràcia la sanefa que li feia d’acabat amb aquelles ratlles de tres colors, talment com la bandera francesa.
L'orquestra havia començat l’assaig de nou, els ingredients estaven impacients per a fer el seu debut gastronòmic, i cada cosa ja era en el seu lloc en la mescladissa de productes, tot estava a punt perquè comences el festival d’olors, de fregits, de fornejats, de temps de cuita i tot acomboiat per als seus respectius aromes.
Em quedava un darrer detall per poder incloure el nou element en el meu plat, i així poder estar a l'altura de la meva cuina i era la neteja, a la qual vaig aplicar-me amb diligència. Vés a saber en quins llocs havia deixat petja la presència de l'estructura biològica en qüestió...
Sota del raig d’aigua de l’aixeta, vaig anar esbandint l’abundosa sang i amb un fregall, dels que hi van, gairebé vaig fer sortir llustre a la superfície coberta d’una pell fina, que ens venia a demostrar la jovenesa del tall. Només en l'extrem davanter, enlletgien la peça unes proteccions en forma d’ungla que vaig haver d'arrencar amb unes tenalletes de cuina que segurament debutaven com a estri entre les meves «eines».
Aquells unglots, i la borsa de plàstic, amb tots els líquids que regalimava varen anar a la brossa, però no vaig tenir criteri de quin contenidor llençar-ho doncs era orgànic però estava barrejat amb plàstic i és possible que tingués d'anar al de despulles hospitalàries.
Faltava només tenir preparat un polsim de canyella per afegir en el darrer moment, quan l’apoteosi final d’aromes m’ho demanés i ho exigís en nom de la perfecció i el “savoir faire” de la cuina.
Em vaig dirigir a l'armariet de les especies, però quan vaig tenir el potet a les mans i anunciat pel seu lleuger pes vaig rebre un cop que només tenia comparació amb un pinyat d’en Mayweather “en toda la cara”.
NO EN QUEDAVA ¡
Tornat a armar amb la meva xicra demanadora, em vaig dirigir cap a casa de la veïna, i juro solemnement que si no hagués estat per l’intempestiu de l’hora m’hagués anat a buscar-ho a la botiga de tanta vergonya com em feia, no tant demanar, com la falta de professionalitat que representava el fet d'haver oblidat de proveir-me d’aquests dos productes.
Total que la meva tassa i jo vàrem començar el descens del replà.
Ja a la porta de na Maria Lluïsa , vaig trucar al timbre, tantes vegades que em va semblar que el seu dolç ding-dong no responia a la pressió del meu dit, i en canvi, des de l’interior sí que se sentia la música del videojoc i crec que la veu d’ en Lluís Arnau dient alguna cosa així com: no puc obrir que encara no m’han crescut els peus¡
Què en farem d’aquest jovent?...

Comentaris

  • Em vaig reflexionar a sobre[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 19-08-2016 | Valoració: 10

    Sí, certament els mosquits no valen res si no han fet abans un bon xup xup. Això és de coneixement culinari general. Lo que ja és menys conegut és l'art de cuinar bales de vidre, periquitos o pintura blanca. Això és només per a cuiners de gran prestigi i d'avantguarda.
    Em sembla molt bé anar a demanar productes a les veïnes bones (de bones!), encara que els fills facin cara d'emprenyats quan obren la porta. I és que s'ha perdut l'esperit d'hospitalitat entre el jovent, sempre preocupats pels seus video jocs i pel maleït costum d'anar a caçar pokemons.

    Ara seriosament, m'has fet riure, com sempre! Tens una mena d'humor que connecta amb la meva visió humorística del que és un relat d'aquestes característiques.

    Escolta, a banda de poemes, també tinc algun relat humorístic que a lo millor t'agrada. Entre ells, un que es titula "La crisi! ", escrit el 2008, ja fa uns quants dies.

    A reveure, Albert.

  • molt bo[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 04-05-2015 | Valoració: 10

    CARAMMMMMMM

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: