Cròniques de l'Anna II: Sub-Barcelona (1)

Acabava de deixar a la Namule amb el seu pare quan em va sonar el telèfon. Vaig veure una trucada d'en Josep, i vaig contestar alegre.
Des del cas de la germana de la Namule, que vaig titular en les meves cròniques com "Filla de Rwanda", en el millor homenatge que li vaig poder oferir a la germana de la meva nena, la Knee, havia tingut noticies d'ell, per a petites investigacions, de furts i casos sense importància pels que reclamava els meus fons informatius, extraoficialment, això sempre, per a donar-li un cop de mà.

Però des de la separació, que no havia sigut capaç de parlar-hi gaire. Perquè no podia suportar res que em recordés a en Carles. Bé, sí, només una cosa. La meva nena. Però la meva nena, no només eren records al seu costat. Era el meu suport, la raó per a començar a reaccionar, per a somriure, ni que fos "de mentida", per a intentar viure el millor que sabia, com havia fet sempre, abans de casar-me amb en Carles.

Perquè ja sabeu què passa, en aquestes situacions. Que estimes, estimes tant, que t'oblides, sense adonar-te'n, de tu mateixa. Perds autonomia, i et tapes els ulls davant tot el que pot trencar aquesta estabilitat fictícia. Fins que ja no pot ser més evident. Fins que un dia, esclates a plorar quan ell arriba a casa, amb veu pastosa desprès d'estar teòricament tota la nit treballant. I et pregunta què et passa. I tu respons amb preguntes, sobre les teves sospites. I ell te les confirma amb el seu silenci. Totes les absències, les trucades misterioses, i les reunions de feina fins tard, són una mentida, i cobren vida i imatges dins del teu cap. I ell no sap perquè ho fa, "no és culpa teva, només és culpa meva", et diu, però tu no pots evitar culpar-te'n. Perquè al cap i a la fi, si busca quelcom fora de casa, és perquè no ho ha trobat dins.

Però feia unes setmanes, que la cosa havia canviat. Desprès de la nostra última "recaiguda", més dolorosa que mai, en adonar-me que l'home a qui tanta devoció tenia, estava totalment desequilibrat pel que havia passat un parell d'anys abans amb la mare de la Knee. I que mai podria portar una vida normal al seu costat. Principalment, perquè ell no s'esforçava per estar bé. Ni tan sols reconeixia estar malament. I vaig, per fi, obrir els ulls, i saber que l'havia d'allunyar el màxim possible (tenint en compte que tenim una filla, això no era un desterrament per a sempre) de mi.
Es van acabar les trucades a mitja nit, les llargues converses amb l'excusa de la Namule que acabaven derivant en que "tot seria més senzill si poguéssim solucionar…" o "quan tornareu a casa, Anna", i vaig contractar un advocat (de la competència del bufet de l'Albert, naturalment), per tirar endavant la separació formal i que concretés tots els temes referents a la meva filla.

I just estava començant a veure la "llum desprès del túnel", en aquells moments en que, com que has pres una determinació que saps que és l'adequada, estàs exultant de felicitat, quan vaig parlar amb en Josep.
- Anna, vols sopar? - em va dir - fa setmanes que no parlem. Com estàs?
Aaaai, la pregunta de sempre. La pregunta que em feien sempre, i sistemàticament des que m'havia separat, a la que jo responia sempre, mentint, i també sistemàticament amb un "molt bé, i tu?"
L'única cosa que no havia estat capaç de fer, era parlar-ne. Tothom sabia que no era culpa meva, perquè al cap i a la fi, en Carles, en un intent de recuperar-me, havia fet una declaració a lo "Fran Rivera" a tots els nostres amics i coneguts proclamant als quatre vents "Jo sóc l'únic responsable…".
Però a mi m'era igual. Només sabia que acabava de deixar a la Namule amb ell, i que no la veuria fins al cap d'un parell de dies, diumenge per la tarda.
Així que vaig acceptar sopar amb en Josep, sense dubtar-ho ni un segon, ni que fos per oblidar-me una mica de com l'enyorava.

Em va recollir al cap d'un parell d'hores pel meu pis. Vam anar a sopar, a la pizzeria que hi ha al Pla de Palau, un restaurant d'aquells que sempre s'omplen de bullici i de gent jove.
En Josep, era una de les poques amistats amb qui mantenia contacte habitual, em feia sentir bé, i notava com el seu amor per a mi era purament fraternal. Era l'únic contacte amb algun element de la meva joventut que mantenia, perquè la seva germana (amb qui havia estudiat molts anys), ara s'havia convertit en una mestressa de casa carregada de criatures, de les que només saben parlar de l'evolució dels nens, el que han començat a menjar, fins i tot el color de la caca que fan, la poca traça del marit arreglant canonades i el tò del parquet que volia posar a casa seva. I jo no ho suportava més que un parell de cops a l'any.
Esperavem les pizzes, quan en Josep va encetar conversa.
- Com estàs, Anna? Fas mala cara.
- Bé. Aquest cap de setmana no tinc la nena, ja saps que em costa… - vaig sospirar, recordant el que eren els moments més tensos del més, quan li havia de donar la nena a en Carles - a més… ja saps que en Carles s'ha agafat molt a pit, el que li vaig dir de parlar-ho tot amb el meu advocat. Quan em deixa o li porto la nena, gairebé no em diu ni hola, i no és capaç de mirar-me als ulls. Si ho fa, és amb tant d'odi… però ara sí, Josep. Fa unes setmanes que ja no ens veiem, això s'ha acabat definitivament…
- Ho has d'entendre. És un adéu per sempre, i ho sabies perfectament quan vas decidir de contractar-lo.
Vam restar en silenci una estona.
- I explica'm. Què fas ara? - vaig somriure mentre parlava- extraoficialment, és clar.
Va somriure. Era una broma periodista-policia que ens fèiem cada vegada que parlàvem de feina. El tema comodi, que tant m'entretenia, i que ens servia per a no parlar de temes més personals i dolorosos.

Havent sopat, engrescats pel vi i per la agradable conversa, vam enfilar pels carrers del born, fins arribar al Fosar de les Moreres. Ens vam aturar a un bar de copes de la mateixa plaça, a prendre l'última cervesa, un local ple de llums florescents i amb música electrónica.
Estàvem totalment fora de lloc, tot i que la gent que hi havia al voltant nostre, no difería gaire de nosaltres, edat mitjana, classe mitjana, roba de calitat mig-moderna.
Ens vam situar al costat de la barra quan una mà em va tocar l'espatlla. En girar-me, em vaig trobar a l'Àlex (el meu ex-ex) i la conilleta de play-boy, i per primera vegada em vaig alegrar de veure'l. No havia tornat a saber-ne res, fins que, poc després de sortir de l'hospital, vaig trucar, per agraïr-li a la conilleta les seves atencions personalitzades (traduïdes en l'escaqueig més brutal d'una infermera que he vist en ma vida), i anunciar-los que em casava amb en Carles, que ara era mare d'una nena de dos anys preciosa (ja estava a punt de fer-ne cinc, a dia d'avui!), i que els desitjava el millor.
Suposo que haver estat tant a prop de la mort, i la felicitat del meu quadre familiar del moment, m'havien dotat d'un to conciliador de felicitat levitadora, que m'obligava a fer trucades de l'estil a tots els meus coneguts.
Vam estar parlant llarga estona, els vaig presentar a en Josep, a qui la "conilleta" va mirar amb una caiguda de pestanyes postisses, i l'Àlex i jo ens vam posar a parlar una mica a part de la conversa que la "conilleta" acabava d'encetar amb en Josep en saber que era policia sobre com li agradava la série "corrupción en Miami", i com li treia un aire a en Don Johnson.
- Com va tot? - em va preguntar, naturalment pensant en que estava en aquell precís moment fent el salt al meu marit, amb un fornit policia amb qui havia topat casualment.
- Bé. Molts canvis, últimament, però bé. M'he separat, la meva nena ja gairebé té cinc anys… com passa el temps, oi? - vaig dir, intentant centrar tota l'atenció que tenia al tema de la meva filla.
- Vaja… no ho sabia - normal. Que jo sabés, mai havia funcionat gaire bé, la comunicació telepàtica, entre nosaltres dos. I ara venia la pregunta de sempre - I com estàs?
- Bé- vaig dir, canviant de tema - I tú? - resposta de sempre, també.
Estàvem embrancats en aquesta conversa "tant interessant" com la transcric, quan vam sentir un parell de crits, i vam veure com uns homes entratjats i grans com armaris que s'enduien algú, fora del local. L'Àlex va sortir corrent, i jo i en Josep, darrere, deixant a la "conilleta" palplantada a la barra.
En sortir, vam veure com l'Àlex girava just a la cantonada, entrant en un carreró estret. Vam seguir, corrent, girant per un parell de cantonades més, fins arribar a un carrer encara més estret, d'aquests que fan servir els restaurants com a sortida de les cuines, per a tenir els contenedors.
Just quan vam arribar, vam trobar a l'Àlex, amb les mans sobre els genolls, esbufegant, i un cos estes a terra, a un parell de metres d'ell.

En Josep, va córrer a veure el cos, mentre jo, també esbufegant, m'aturava al costat de l'Àlex.
- És mort- va dir en Josep - té una ferida, però ja no podem fer res per ell - va dir mentre treia el seu telèfon mòbil de la butxaca per a trucar a la policia.
Em vaig atansar al cos, mentre l'Àlex es quedava a l'entrada del carreró i es tapava la cara amb les mans, respirant fort encara.
Em vaig aturar davant del cos, al costat d'en Josep. Ens haviem ficat en ple barri de la Rivera, i alguns caps curiosos començaven a sortir als balcons que hi havia al carreró, en sentir el soroll.
Era un noi d'uns trenta anys. Colombià, segons deia la seva tarja d'identificació, que en Josep havia extret cuidadosament de la cartera que hi havia caiguda a terra. No li havien pres ni diners, ni targes.
Em vaig atansar a l'Àlex, que ens mirava de lluny. Tenia la cara trista i sufocada.
- El coneixies? - li vaig preguntar. Va fer que sí amb el cap
- Ens l'hem trobat al bar. És… - va pensar abans de seguir parlant- és un amic, d'un amic.
- Ja era mort, quan has arribat? - va fer que no.
- No he pogut fer res - va sospirar.- Però sé qui ho ha fet - va tornar a agafar aire - l'he vist.