Crida'm, enfadat perquè no estic contenta... Digues, què aconseguiràs?

Últimament li costa aixecar-se. Sap, pels del seu voltant, que porta mala cara, encara que ella no ho sent així. Ella no sent res. Només li entren imatges per la vista, i sons per l'oïda, però no la fan sentir diferent. No té del tot clar què li passa, només reconeix que dins el cap hi té una massa fosca, enterbolida, que no la deixa viure amb claredat. Perquè de fet, el cap...Fa meravelles...I destrosses.
De tant en quan, algun comentari d'aquells que s'atreveixen a pessigar la seva vida, per entendre què coi li passa, fa que reaccioni. Aleshores se n'adona que realment no està bé. I ho reconeix. I plora. Altra vegada.
"Sospito que troba a faltar algú..".- xiuxiueja un conegut. Ella ho escolta, hi pensa, sap que sí s'enyora, però defuig de pensar que algú pugui recaragolar-li tant l'existència. Aleshores prova d'explicar-se, de respondre'ls, però és incapaç d'expressar què té.

I l'apatia se la menja. La indiferència. Les poques ganes de fer les coses. Les poques ganes de lluitar...

I se n'adona que el pitjor de tot, és que teòricament cap dels ''problemes'' que té a la seva vida són prou importants en aquest món com per consumir-la tant, com per deixar que, poc a poc, i dia rere dia, vagi carregant-se el seu entorn. I es mira endins, emporuguida. No gosa quedar-s'hi gaire estona. Busca alguna petita font d'inspiració per retrobar-se... Però no s'hi veu. Ara, dins és fosc.