CONVERSA DE BESUCS A MITJANIT

Després de l’extensa i molesta tanda de roncs, es va instal•lar el silenci nocturn sobre el seu llit. Ja era hora, estava desvetllada. Portava més de mitja hora esbufegant d’avorriment, es girava, es tapava les orelles amb el coixí, feia el so internacional de fer callar als roncadors (kee,kee,kee) acompanyat d’un petit cop de colze, però, allò que altres vegades havia donat resultat, avui anaven mal dades.
Sort que havia parat. De forma espontània, talment com ho feia la nevera. De cop i volta, engega tot un repertori de sorolls estranys, que no saps a què coi ve, i quan ja s’ha fet notar prou, au, sense cap raó, fa una darrera espeternegant remugada i au, a dormir. Em desperteu d’aquí mitja hora i sant tornem-hi(la molt porca!)
Estava totalment desvetllada i va pensar una activitat d’ulls tancats, escoltar el silenci. Un cotxe, el llum d’un fanal, la màquina que organitza els homes verds i vermells dels semàfors, una gavina?
I de nou un cotxe, el so molest i metàl.lic del fanal, la màquina....i una remor, un xiuxiueig. Una gavina? Un xiuxiueig?
Un xiuxiueig?
Es va concentrar en aquesta darrera troballa. Amb una mica de sort i concentració podria tafanejar alguna conversa dels veïns i, tant de bo, que fora de sexe. Va aconseguir bandejar el cotxe de mitjanit, els semàfors, el llum, va fer neteja auditiva i es va centrar en aquelles veus que acabava de descobrir, en aquella possible conversa de mete-saca conjugal. No tenia ni la més mínima idea d’on provenien ni que deien. Va arrufar les celles, estrènyer els ulls, es va colgar amb el nòrdic i, en aquell precís instant va aconseguir sentir alguna cosa semblant a una ràdio engegada. Unes veus llunyanes i agudes que sonaven esmorteïdes dins la seves oïdes. Com era possible? tot se li feia més clar, més nítid, més...diguem-ne entenedor. Allà dins, aixafada entre llençols i el farciment d’hivern del llit, les ones arribaven millor. No s’ho podia creure fins que va provar de treure el cap i comprovar que perdia la sintonia. No, no, cap d’ells tenia mp3, mp4, ipods i el telèfons sempre quedaven apagats sobre la calaixera del menjador. De tota forma, va acostar l’orella a l’esquena del seu home, va intentar resseguir el fil de veu, però en aquella zona del llit es perdia. Estava somniant? Va dir el seu nom complert i la seva edat com a prova. Estava totalment desperta. Un cop feta la comprovació va retornar a la investigació que la tenia summament intrigada. Havia aconseguit desprendre’s de qualsevol so extern, tan sols tenia dins el cap el filet de veu, el remoreig, el xiuxiueig persistent i continu. Va agafar-se els turmells amb les dues mans, va adoptar una postura fetal i en aquell precís moment la comunicació es va fer més entenedora i clara. Estava una mica bastant espantada, però la curiositat estava per davant en el nivell sensacions, així que es va concentrar i va començar a entendre. Les veus arribaven de dins seu.

. I què deies que fem aquí?
. Viure
. I què és això?
. No sé. Viure, és viure.
. I com m’has dit que et deies?
. No, no t’he dit el nom. Ni tan sols sé que vol dir nom. Què vol dir nom?
. Nom? Qui ha dit nom?
.Viu i calla.
.Què vol dir calla?
.No sé, dorm.
. Dormir què és?
.Et passaràs tota la nit així?
.És que tinc tantes preguntes!!!

Allà dins, en la foscor del nòrdic, davant aquella veritable conversa de besucs, va obrir els ulls com a pàmpols i ho va entendre tot. Una eternitat després, va reaccionar i va dir:

JA ÉS HORA DE DORMIR, CALLEU!
SSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSssssssilenci.