Configuració personalitzada

           El Martí i jo ens trobàvem a la sala d’espera de l’hospital. Cada cop que hi apareixia algun metge, m’alçava del seient desitjant que em portés notícies del Josep. Però, no. Seguíem sense saber res de nou del meu marit. El nen, que normalment no s’està quiet ni cinc minuts, restava assegut al meu costat amb el rostre desencaixat. Crec que ambdós, a la nostra manera, ens sentíem culpables.

      Poc després, arribaren la sogra i la cunyada; els havia telefonat per comunicar-los l’accident. Em demanaren que els relatés els fets i ho vaig fer. Els vaig obviar però, que ens havíem tornat a discutir aquell matí, que el Josep volia que féssim l’amor i jo no en tenia ganes. Darrerament, les nostres relacions sexuals eren tan escasses com breus i poc passionals. Preferia que ens llevéssim d’hora per tal de disposar de temps per a aquelles petites reparacions que teníem pendents a casa i per a les quals semblava que mai no trobava el moment oportú. Dedicava moltes hores a la feina i poques a les qüestions casolanes i a la família. Aquell dissabte, li havia exigit, de males maneres, que canviés el fluorescent de la cuina. Feia dos dies que em tocava preparar el sopar amb el llum del càmping i ja n’estava tipa. Comprovà que no estava fos, que tenia espatllada la reactància. A disgust, havia anat a la ferreteria a comprar un fluorescent nou. Pujà a l’escala i observà que no coincidien els forats i que calia fer-ne uns altres. Agafà la broca, l’endollà i es disposà a foradar, quan el nen passava per sobre del cable. Sense tenir temps de fer gran cosa, vaig apartar el Martí per tal d’evitar sentir el seguit de crits que proferia el Josep sempre que la criatura corria per casa. I encara no sé com, em vaig trobar el Josep a terra. Pensava que s’havia matat, però el cor li continuava bategant. Només estava inconscient. Vaig telefonar a urgències i, després d’uns minuts que se’m van fer eterns, arribà l’ambulància a casa.

      —I quan et comunicaran alguna cosa? —comentà la Mercè.

      —No ho sé. Els de l’ambulància m’han dit que semblava que estava en coma i que no es podia pronosticar quantes hores romandrà així.

      —Mira, em sembla que el millor que puc fer és emportar-me el Martí a casa meva. No convé que un nen de cinc anys passi gaires hores a la sala d’espera d’urgències.

      No sabia com dir-li que jo no volia que se l’emportés. Mai no havia estat sant de la meva devoció, la cunyada, i menys quan tractava amb el nen. No volia pensar en els posteriors retrets si el nen li embrutava el sofà nou de color beix. De fet, preferia que se n’anés amb la meva germana, però li estava telefonant i no responia. Ja li havia deixat un missatge al contestador i esperava que, ben aviat, es posés en contacte amb mi. Sincerament, confiava que fos ella qui es quedés amb el Martí. Com si m’hagués llegit el pensament, el mòbil va sonar en aquell precís moment.

———o0o———


      Després d’un parell de dies a l’hospital, aparegué un metge que ens anuncià que el Josep acabava de despertar-se. Ens permeté passar a veure’l però sense atabalar-lo. Ens advertí que, segurament, no ens reconeixeria. Que era molt probable que, després del traumatisme, el cervell hagués quedat afectat i patís un estat d’amnèsia. Era massa aviat per poder valorar el grau de la lesió.

      I així va ser, les tres dones vàrem entrar a l’habitació. Ens contemplà amb la inexpressió marcada al rostre. Només quan la seva mare se li apropà, l’abraçà i es posà a plorar com un nen. Dies més tard, m’explicaria que ni ell mateix entenia per què va reaccionar així amb una dona que no sabia qui era.

———o0o———


      El Josep no recorda res. El Martí i jo estem convivint amb un estrany, però, en realitat, aquest ésser desconegut ens està resultant més afable que el pare i marit amb qui havíem compartit la llar durant els darrers anys. Fins i tot la meva sogra i la Mercè, d’ençà de l’accident, sembla que han oblidat la fredor amb què ens tractaven.

      Hem hagut de canviar la rutina dels nostres dies. Al matí, quan marxo a treballar, ve la meva cunyada i fa que el Martí esmorzi i es vesteixi. Tots tres van cap al col·le. Després la Mercè, acompanya el Josep a casa de la seva mare. No ens atrevim a deixar-lo sol. Al migdia, tots dos van a buscar el nen a l’escola i dinen junts. El Martí està content perquè diu que l’àvia és bona cuinera i ara li pot explicar, al pare, allò que ha après. Faig horari intensiu i quan surto del metro, em trobo amb ells i plegats acompanyem el nen de camí a l’escola. El Josep saluda a qui veu que saludo i, com les criatures, després em pregunta qui són. Acomiadem el nen, i ell i jo ens dirigim a casa. En aquesta estona, mentre jo dino alguna cosa, estem sols i parlem. Gaudim d’uns instants d’intimitat que sempre ens havien mancat. Són tantes les preguntes que em fa... Són tantes les coses que no recorda haver viscut...

      El metge m’ha demanat que, a casa, li doni suport i li mostri fotografies, cançons i objectes que li puguin ser familiars per poder ajudar-lo a recuperar la memòria. I ho vaig fent, sí, però selecciono allò que li vull ensenyar. No li ho explico tot. Amb subtilesa, li estic creant uns records que el facin pensar en una vida plàcida i feliç. No és millor així? Hi ha coses que si les tinc presents només jo ja és suficient.

      Evito parlar de la monotonia de la nostra vida i, en canvi, escoltem cançons com si haguessin estat màgiques en alguna etapa del nostre matrimoni. Tampoc no li recordo que el nen el feia posar molt nerviós i que a mi em neguitejava la dèria que li havia de dedicar més temps. Li ensenyo fotografies d’ells dos i em recreo descrivint amb imaginació magnífics moments. Per primer cop, contempla amb deteniment els àlbums del Martí dels treballs de la llar i de l’escola. Li mostro joies, que m’he comprat jo mateixa, i li faig creure que són un obsequi seu. Li parlo amb tanta vehemència, que hi ha vegades que m’arribo a creure allò que desitjaria que hagués estat veritat.

      De portes enfora, sempre havíem semblat una família modèlica. Quan quedem amb la gent de la colla, es mostra amable i conversador receptiu. Li agrada escoltar les anècdotes que compartim. En un dels sopars a casa d’uns amics, va ser capaç de solucionar-los un problema de l’ordinador. A tots ens va sobtar però, de fet, era tècnic en informàtica. Resulta misteriós comprovar que hi ha certs aprenentatges que no ha oblidat, com llegir. Certament, és capriciós i incomprensible el funcionament del cervell humà.

      Va ser després d’aquella vetllada, quan li vaig preguntar si l’atreia alguna altra dona, si sentia quelcom especial cap a mi o si em considerava la seva esposa només perquè m’havia presentat així. No em va respondre amb paraules, se’m va apropar i em va fer l’amor sadollant-me com les primeres vegades. Per uns instants, va semblar que era jo la que estava realitzant un exercici de recuperació de memòria.

      Diuen els experts que les persones que pateixen amnèsia traumàtica se solen curar en qüestió de dies, tal vegada setmanes. Aquest no ha estat el cas del Josep, després de dos mesos de la caiguda només aconsegueix recordar alguns aprenentatges i allò que ha viscut en aquest temps. També existeix la possibilitat que no l’arribi a recuperar mai i és això el que desitjo amb totes les meves forces. Tinc una por immensa que algun dia comenci a recordar. Llavors, l’accident que li va formatar el cervell i el meu esforç per tornar-li a reinstal·lar els programes d’ofimàtica ja no m’oferirien l’oportunitat de continuar aquesta nova vida.