contradicció//confiança

ostres! m'ha impressionat aquest relat!!! perquè està escrit d'una manera fantàstica! cada paraula ben calculada i en el seu lloc adequat. Perquè desprén una força increïble. Perquè amaga uns misteris de la vida que tothom s'ha preguntat més d'un cop. Perquè es veu sincer. M'agrada, si...

Llegint-lo, en alguns moments, em semblava recordar com si ja l'hagués llegit anteriorment... però veig que no hi ha cap comentari meu... així que entenc que no vaig fer-ho... sinó no veig el motiu per no haver-lo comentat (sempre intento fer-ho)...

Les dates dels teus relats no són gaire recents... espero que això no signifiqui que has abandonat aquest espai!

Apa! ens veiem per aquí! (espero!)
Ciao!

Gemm@

he vingut a parar aquí arran d'un comentari que m'has deixat.

...i, la veritat, m'has sorprès molt, i gratament :)

encara no he llegit l'altre, però aquest respira quelcom difícil de trobar: autenticitat.
quan ens pensem que ja ho hem vist tot i ens enyorem de la sorpresa, aquesta no triga en arribar.

celebro haver trobat aquest text :)

Sovint en les contradiccions és on trobem la veritat, si és que aquesta existeix.

Fas un passeig per tot un seguit de grans temes, per una llista hipotètica d'aquelles sensacions que poden esdevenir preocupacions: el cos i l'ànima, l'interior i l'exterior, la racionalitat i l'emotivitat, l'amor i l'odi... i acabem en la màscara, aquella defensa que tots i totes portem, sigui més gruixuda o més fina. I tot plegat es conclou en la recerca de la confiança.

I la meva pregunta: per a quan, el teu proper relat.

L'espero!

Salut!

LLIBRE

Sempre m'han agradat els “surrealismes...”

RC és un lloc on tenim la il·lusió de saber que algú ens llegirà. Bé, volia dir-te i comentar-te que aquest relat teu i “ÚNIC” m'ha agradat, per el que explica i per el què no explica. Simplement per el què m'ha suggereit. No puc dir el mateix amb altres lectures que he fet d'altres aspirants a escriptors/res; amb tot el respecte, doncs alguns considero que són simples redaccions de cole. I, de vegades, dolentes...

Endavant i fins aviat!

que ja no escriguis més... ja no vull molestar-te més... però... és una llàstima, no?!!!

per a quan el segon relat??? va, surt de la penombra tan wapa de la foto i... il-lumina´ns amb una altra paranoia de les teves... ho estic esperant! plis!!!!!!!!!!!!!!!

m´ha agradat tant... que no hi cap aquí tot el que et vull dir... si vols que et digui més coses... doncs ja ho saps... mira sota aquest comentari je je je

elegy... has fet una obra d´art... abstracta, innovadora, surrealista, superoriginal, amb unes pinzellades magistrals... digue- m, contesta, urgent: per què no escrius més? no pot ser!
Capdelin@hotmail.com
promete´m que seguiràs escribint i jo gaudint del teu estil únic!!!
un ptó "contradictori" i una abraçada amb "confiança"... vull dir, un petó i una abraçada sense "contradicció, amb confiança" je je je
espero resposta, eh?

l'odi és una onada en la que cavalcas.
a dreta llei.
molt aconseguit

la foto molt bona.

es veritat que escrius molt bé, peró e llegit un comentari teu i imagino lo infeliç que deus ser.


(perdo per les faltes)

El relat amb què em va fer pensar el teu "contradicció//confiança" és "Adaptar-se o morir", per si et ve de gust llegir-lo.
Per cert, espero llegir nous relats teus!
I més sabent que aquest és un text que ni tan sols vas retocar...
M'agrada el teu pensament profund!

Unes reflexions molt profundes. Has tret a fora la sinceritat.
A més m'has fet pensar en el tema de què ens parles. I m'has recordat a una amiga que sempre esperava ser papallona i volar, però sempre creia que encara era una crisàlide... i mai s'atrevia a volar.
D'altra banda, crec que un equilibri entre interior/exterior, sinceritat/falsetat i totes les dualitats que tu vulguis és sempre molt difícil. Jo sempre l'he buscat. Tot i tenir èpoques en què valorava més una cosa que l'altra: associava l'exterior amb la falsetat i per tant donava preeminència a l'interior... Estava en guerra amb mi mateix i el meu físic hi sortia perdent a base d'excessos...
Amb el temps no he trobat l'equilibri (seria avorrit trobar-lo tant aviat), i sempre el seguiré buscant...
Tot i això en la guerra en la que combatem, la vida, no està de menys saber representar ni que sigui una mica (tot i que sigui odiós); si no estem morts.

Per cert, la foto clarobscura de tu esdevé com una il·lustració perfecta del teu relat. I la frase amb que començo el comentari potser també ens hauria de servir: treure a fora la sinceritat, exterioritzar-la com tu has fet amb el relat. Amb el temps no et sentiràs feble, ja ho veuràs.

Perdona per un comentari tan llarg, però el teu relat m'ha recordat moltes coses. Com un text que vaig escriure fa temps i que aviat enviaré.