Compte amb les lliçons

Un relat de: peres

Vaig pel carrer (República Argentina) i m'atura una noia.

-Perdone, ¿tiene un momento para que le haga unas preguntas?

-És d'una empresa comercial?

Fa un gest com dient que sí.

-Doncs disculpi'm, però si és en castellà, no.

Només acceptaria l'enquesta en castellà, penso -no és que ho improvisi ara, sinó que ho he rumiat més d'un cop-, si és per ajudar algú, per exemple, si fos una recollida de signatures -d'opinions, en aquest cas- a favor d'immigrants indocumentats, o una cosa similar. No m'ha passat pel cap que qui necessitava ajuda, en aquests moments, podia ser la noia que em volia fer l'entrevista. M'ha semblat, però, que no era "una pobra noia", sinó algú que ha optat per demostrar que en aquest país es pot viure tranquil·lament amb una sola llengua, la seva. Tot això, en qüestió de dècimes de segon, perquè he contestat gairebé d'esma.

La noia, després de dubtar una mica, i amb cara de no haver entès prou bé el que jo li he dit ("si és en castellà, no" o "si es en castellano"), fa:

-Sí, es en castellano.

Procuro posar el meu millor somriure, que sé que no és gaire seductor. M'hi esforço, però:

-No, miri, tinc molta pressa. I, com li deia -recalcant les síl·labes-, si - és - en - cas - te - llà…, NO. Em sap greu, de debò. M'entén?

Crec que ha quedat desconcertada.

Cal donar aquestes lliçons, però caldria fer-ho amb més simpatia, ja ho sé. I potser, després de dir-ho, prestar-se a fer el servei que et demanen. Cal ser pedagògics en aquest tema de la llengua, però cada vegada que faig una cosa així quedo molt aixafat. El fet cert és que si hagués dit que sí i hagués ajudat la noia a fer la seva enquesta en castellà, també m'hauria trobat malament, com culpable d'haver traït les essències.

No hi ha manera de trobar el punt mig.

Comentaris

  • em sembla meravellós[Ofensiu]
    rosaur | 12-08-2004 | Valoració: 8

    no entenc gaire el comentari del miquel, a mi aquest relat "viscut" m'ha semblat meravellós i sensible i molt equilibrat, m'ha fet pensar en una expressió que ara no recordo però que és sobre l'equilibri entre la ment i el cor.

    Jo crec que l'autor ha sabut descriure amb poques paraules el que li havia passat pel cap en qüestió de segons, una vivència molt rica.

    Petons,

    Rosaura

  • Titol del comentari[Ofensiu]

    En un altre article t'acuses de ser tafaner. En aquesta ocasió, no vas tenir curiositat per saber de què anava l'enquesta.

    I, si el què volien era esbrinar quin percentatge d'enquestats està disposat a renunciar a comprar el seu article per no estar etiquetat en català?

    O, si el què pretenien era conèixer quanta gent es nega a fer l'enquesta pel fet de fer-la en castellà?

    Bén mirat, però, no crec que hi hagi cap empresa que li preocupin gaire aquests temes, oi?

    El més segur és que volguéssin saber quines perspectives hi ha per posar un negoci a la zona. Potser un altre Dia, o un Caprabo ?

    I no t'hi encaparris amb la pobra noia. Sempre té el recurs d'inventar-se les entrevistes.

l´Autor

peres

72 Relats

285 Comentaris

155040 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com