Com el mar

Vas dir-me que mai em deixaries. I vaig aferrar-me a aquella certesa com un nadó s’aferra al dit del seu pare quan fa les seves primeres passes. Des del primer cop que ens vam veure tu sabies del cert que estàvem fets l’un per l’altre. Com sempre, tenies raó, tot i que jo mai volia reconèixer-ho. Era un vespre d’estiu i jo estava ajudant l’àvia a cosir i reparar les xarxes de la barca del meu pare. Tu vas acostar-te encuriosida, eres encara poc més que una nena d’ulls grans i vius, del color del mar un matí de calma d’estiu. Amb les mans rere l’esquena observaves atentament cada un dels meus moviments i cada un dels meus intents perquè allò que feia semblés més interessant. Vas riure a cor què vols quan se’m va entortolligar el peu en una de les sogues i vaig ensopegar, però de seguida, abans que la vergonya no pogués enrojolar-me fins les orelles, vas oferir-me la mà per ajudar-me a aixecar i vas demanar-me que t’ensenyés els secrets de les xarxes de pesca. Vaig poder veure de reüll com l’àvia somreia. Ella sabia el mateix que sabies tu. Ella també tenia sempre la raó.

Tu venies al poble a estiuejar cada any. Així vas convertir-te en sinònim de sol, de sorra i de sal. T’encantava sortir a navegar amb la barca del meu pare i escoltar les històries que ens explicava del mar i del que vivia sobre i sota la línia de l’horitzó. La que més t’agradava era la de Calypso, que protegia el mar i les seves criatures, que era justa però implacable i que es va enamorar d’un mortal pel que va deixar-ho tot. Jugàvem. Tu eres Calypso i jo Ulisses. Érem poc més que uns marrecs gaudint de cada eternitat d’estiu.

Els hiverns m’escrivies cartes, explicant-me la teva vida a la ciutat, com et costava estar allunyada del mar i com desitjaves que arribés el següent estiu. Resseguia aquell paper que uns dies abans havien fregat els teus dits i m’imaginava així, que a través dels kilòmetres, a través d’aquell tros de cel·lulosa, t’agafava de la mà. I em prometia que el següent estiu ho faria, que t’agafaria de la mà i no deixaria que marxessis mai més, que fugiríem els dos sols perquè no necessitàvem ningú més. Però jo mai m’atrevia i tu tenies la paciència que et conferia saber que tot passaria en el moment adequat.

Una tarda freda d’abril vam enterrar l’àvia i tu vas aparèixer. Estiu avançat. No vas dir-me res. Només vas abraçar-me i la resta de la nostra vida va començar en aquell instant. Ja no érem uns nens. Tu havies estudiat oceanografia i estaves buscant finançament per fer un estudi que et portés a recórrer els cinc oceans en un any.
Jo feia anys que navegava amb la barca del pare mentre ell ja es quedava a terra ferma. Vam llençar-nos a la mar en un vell catamarà al que vam posar de nom Calypso. Al teu costat em sentia capaç de tot. Eres la llum que em guiava entre la boira, eres l’estiu permanent en cada carícia, la sal del mar en cada bes. De dia analitzaves i prenies notes, de nit escrivies sense descans. Vam veure com el sol es ponia darrere la selva i com tornava a sortir brillant sobre el gel de l’Antàrtida. Sota les estrelles expectants recordàvem les històries que ens explicava el pare, tants anys enrere.

Quan vam acabar el nostre periple ja estaves embarassada de la Mar i quan vas presentar el teu estudi en un simposi tècnic especialitzat, davant de la flor i nata del món acadèmic, mentre recollies aplaudiments i elogis, vas trencar aigües al vestíbul. Una nit d’èxits. Eres així, no hi havia res impossible per a tu. Mai abans havies estat tan maca com amb la nostra filla acabada de néixer en braços.

La vida mai passa tan ràpid com quan veus créixer els teus fills. Tu em deies que volies gaudir de cada petit detall perquè els dies eren com les onades, cada una és única però s’emporta l’anterior. I la meva mà sobre la teva s’anaven omplint d’arrugues i d’instants. Mai vas penedir-te de res, perquè fins i tot els errors o els mals moments t’havien portat a aquella vida que tant t’estimaves. Aquella vida que va deixar-me un 31 d’agost. Sempre vas voler que llencéssim les teves cendres al mar, no podia ser d’una altra manera. Calypso et va rebre enmig d’un temporal que ens mullava la cara de llàgrimes i sal. Se’m va acabar l’estiu per sempre.

Vas dir-me que mai em deixaries. I en certa manera vas complir la teva promesa. Abans que arribés el següent estiu l’Ona va néixer i vaig poder veure’t en els ulls de la nostra neta. Uns ulls grans i vius, del color del mar un matí de calma d’estiu.

–Avi, si l’amor et deixa aquest buit, no vull estimar mai.
L’Ona estava asseguda en un banc al costat del seu avi que cada dia, des de que ella tenia ús de raó, anava a veure el mar en aquell indret. L’avi va somriure davant la innocència de la nena.

–Saps que diria la teva àvia? Que l’amor és com el mar, mai et deixa un buit. Sempre t’acompanya, t’omple i et reconforta. I saps una cosa? Ella sempre tenia raó, tot i que jo mai volia reconèixer-ho.