Recorda'm

Un relat de: Mr. Rubick
L’última vegada que el vaig veure estava assegut en una petita taula d’un d’aquells forns que han desterrat els bars de tota la vida. A fora, una cortina de pluja semblava voler esborrar el món oferint un espectacle de calidoscòpiques llums a través de les gotes que lliscaven vidre avall. Ell s’ho mirava, aferrat a una tassa de cafè calent com un nàufrag al salvavides enmig d’una tempesta, amb els seus ulls d’un blau profund que només sabien escrutar, com si sempre cerquessin alguna cosa més enllà que ningú més podia trobar. Recordo com de severa podia ser aquella mirada sense necessitat de venir acompanyada de cap més paraula. De petit em desarmava i m’enganxava totes les excuses i mentides. Fins i tot les que em deia a mi mateix.

No deixava de sorprendre’m com semblava no haver envellit més des de que el vaig conèixer. Com si des de jove ja hagués assolit aquell aspecte rude de vell llop de mar, tot i no haver trepitjat mai un vaixell. Tenia unes mans grans i aspres, que la vida havia llaurat amb durícies i cicatrius. Unes mans que semblaven poder arreglar-ho tot sense cap esforç, maldestres pels treballs minuciosos, però afectuoses quan agafaven la seva dona i la feia voleiar pels aires mentre ella fingia enfadar-se sense massa convicció. Era de les poques vegades que podies veure’l riure de debò. Deien que a la guerra havia perdut la parla, que des de que havia tornat ningú l’hi havia sentit dir ni una paraula. No tenia cap problema a les cordes vocals, ni a la llengua. Simplement les medalles que havia guanyat no li podien fer oblidar els horrors viscuts. Tot i això es feia entendre a la seva manera i puc dir que amb ell havia tingut converses més interessants que amb d’altres persones més versades en el diàleg. I és que, tot i no haver anat mai a l’escola, darrera d’aquell aspecte imponent, d’esquenes amples i braços forts, s’hi amagava una intel·ligència cultivada amb convicció, a còpia de lectures sempiternes. Llegia –no, devorava– tot el que li queia a les mans: estudis de filosofia, literatura clàssica, prospectes de medicaments, narrativa de ciència ficció, assajos de física, contes infantils, memòries de grans personalitats, manuals de maquinària agrícola,… deia –sense paraules– que aquelles històries, aquells pensaments, li permetien fugir d’aquest món que li semblava absurd i il·lògic. Quina lògica tenia que una persona pogués llevar la vida d’una altra? En aquella època jo encara no entenia la profunditat del que intentava explicar-me, però vaig tenir sort i ell molta paciència.

El primer dia que vaig aparèixer al seu taller amb la roda de la bicicleta punxada va semblar-me un gegant, amb la barba canosa i ben retallada que li marcava una mandíbula prominent i perfilada, un nas ample i angulós que gairebé no tenia pont i unes celles arrufades sota les que brillaven –com dos fars en la foscor de la nit– aquells petits ulls profunds. Encara no sé perquè li vaig caure en gràcia i des d’aleshores vaig passar-me allí la majoria de les hores lliures que tenia, aprenent de les seves mans i dels seus silencis. Vaig a aprendre a comunicar-me amb ell a base de gestos i grunys, i suposo que per empatia, jo mateix vaig anar economitzant paraules. Em feia treballar en una màquina que deia que li permetria fugir d’aquell món. Crec que era la seva excusa per tenir-me allí fent alguna cosa, remenant cargols, alternadors i bovines. Però el que ell no sabia és que no necessitava cap excusa per mantenir-me al seu costat.

L’última vegada que el vaig veure va acomiadar-se de mi. Va dir-me que ja tenia la màquina llesta, que sense mi no hagués pogut fer-ho i que havia arribat l’hora de marxar. Seguia tenint aquella mirada intensa que aquell dia brillava amb la il·lusió de l’inici d’una gran aventura. No vaig poder portar-li la contrària. Un cop escurat el cafè i pagada la comanda, vam sortir sota la pluja. Per primer cop va abraçar-me. Ja no em semblava tan gros però tot i així vaig sentir l’escalfor i l’assossec de quan tornes a un lloc de la infància.

Aquella nit un soroll intens va despertar-me. Vaig obrir la finestra per localitzar-ne la procedència i de cop vaig veure un feix de llum que partia la foscor en dos. Venia de l’antic taller del vell. Després un brunzit agut i després res. Silenci i foscor de nou. Encara en pijama vaig córrer sota la pluja que s’entestava en voler esborrar aquell món. Quan vaig arribar-hi l’edifici havia desaparegut, com si mai hagués estat allí. En el lloc on hi havia hagut el taller ara només hi quedava un solar fumejant sota una estranya brillantor que es va anar apaivagant. En aquell moment vaig recordar la darrera trobada que havíem tingut unes hores abans. Mentre m’abraçava sota la pluja li havia sentit per primer cop la veu, aspra i profunda, a cau d’orella:
–Recorda’m.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Mr. Rubick

2 Relats

7 Comentaris

241 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
El concepte "escriptor novell" m'agafa gran, però estic acabant la meva primera novel·la. Dissenyador gràfic de professió.

Últims relats de l'autor