com costa arribar.3

Un relat de: maurici

Són les dotze del migdia i començo la pujada final cap al santuari de Montserrat. Fa un dia clar, lluminós, lleugerament ventós. La calor és intensa aquesta hora. Res a veure amb el dia anterior. La pujada, després de les primeres escales es desdibuixa i s´insinua en forma de corriol estret però ben fresat. Som tota una corrua, els uns darrera els altres, els uns una mica més ràpid i els altres una mica més lents però tots sense esma, tots cansats i baldats de tantes hores d´esforç. Tots semblem tant desdibuixats com la drecera que ens mena cap amunt.
La pujada no té res d´especial tot i que inicialment és ben dreta. Allò que quinze o vint hores abans ens hauria semblat una pujadeta ben senzilla, ara es gairebé un torment. Els ossos comencen a grinyolar i la musculatura a gemegar. Cal continuar. Són dos quarts d´una i darrer control. Gairebé he arribat. Fa setze o disset hores que camino sol. El meu company (de caminades, no malpensem) em va deixar enrera al pla de La Garga. Ell sempre em diu que em falta rauxa, que sóc massa caut. Sempre em recorda quan fa dos anys vaig plegar a Vacarrisses per que anava massa cansat i tenia por de no poder anar a treballar el dia seguent. Potser té raó però jo sóc així. Ell és tot el contrari, capaç d´arribar al límit de l´esgotament. Segur que tots els que som aquí som ben diferents, tots amb els nostres gustos i manies. Però aquí estem i ens anem ajudant pel camí. No podria ser així en altres àmbits de la vida? Per que ho fem? per que ens passem dos dies caminant podent ser a casa o a la platja? Jo ja ho he dit abans, m´agrada caminar però també posar-me a prova, veure quin és el meu limit, comprobar fins on sóc capaç d´arribar i potser també, comprobar si el que diu el meu company és cert. Només que pugui portar-li la contrària ja és un alicient per arribar al final. L´amistat és així. Un misteri.
S´acaba la pujada i començo a vorejar el massís. Cada vegada sóc més a prop. Hi ha un bon marge però la vista és sensacional. Estic cansat i planto el cul en una pedra. Una alzina no gaire gran em fa ombra i m´ostatja una estona. La meva dona es diu alzina i també em dóna suport quan cal i em suporta la resta del temps. Es veu el Montseny, el cingles, la mola i l´obac. Collons! vinc de molt lluny. Porto una hora pujant i ja són la una de la tarda. Es fa molt llarga la pujada aquesta. Arribo a les escales finals i les començo a pujar. Vaig a càmara lenta. Sé que m´estant esperant a dalt. La meva dona i els amics. M´animo i continuo pujant. Faig quatre graons i paro a descansar. Estic esgotat. Ha estat de cop i volta. El cos em diu prou. Torno a seure, pelo quatre mandarines i me les menjo una darrera l´altre. Va passant gent escales amunt. Som tots barreja de sofriment, de dolor i d´una mica d´orgull. Adéu-siau!! Bon profit!! Vinga que ja hi som!! Ho tenim a tocar!! És un quart de dues i la cara de l´Albert rient de mi i dient-me que tenia raó em fa aixecar del terra. Amunt i endavant. Faig tres graons i descanso. Tres graons més i torno a descansar. Així, de mica en mica, sense fer soroll vaig fent via. Un professor de l´escola em deia que era com una formigueta, que anava fent i no parava mai. Potser tenia raó i tot. Ja veig l´estació del cremallera. Em queda res. Són dos quarts menys cinc de dues i arribo a la plaça. Les darreres escales i ja estarà. Arribo a lloc i em segellen. Són dos quarts de dues en punt. Estic content però massa cansat per celebrar res. He trigat una hora menys que l´any anterior. He arribat. Sovint ens passa que ens pensem que ens costarà arribar i ja no ho intentem, no emprenem el projecte. Però cal fer-ho. Sovint allò més important no és el destí si no tot el que hi ha entremig, tot allò que anem vivint. Prefereixo les vistes del Montseny, els corriols que he caminat, les masies al mig del bosc, que no el fet d´arribar a Montserrat. En gaudeixo més i en guardo més bon record. El camí et permet que et coneguis a tu mateix. L´arribada és la confirmació que et coneixes, que saps qui ets però no té cap valor per ella sola. No costa arribar, més aviat tenim por d´arribar i no gosem emprendre el camí. Cal confiar en un mateix i en el recolçament que tindrem dels altres, de tots aquells que ens estimen i ens donen suport. Només així podrem dir finalment, com costa arribar, però he arribat!!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

maurici

50 Relats

68 Comentaris

68953 Lectures

Valoració de l'autor: 9.54

Biografia:
Vaig néixer al desembre del 1972 (el 23) i es veu que feia un fred de nassos a Vic. El meu pare sempre em diu que va sortir del cotxe amb el que portava a la meva mare a l´hospital per fer un riu (ja veus tu quins moment d´anar a pixar també) i se li congelava la font del riu. Tot i néixer a Vic sóc garriguenc de tota la vida.
M ´agrada escriure i llegir i fer maquetes i trescar per les muntanyes i viatjar als països nòrdics (quan puc i tinc diners, que pràcticament és mai) això darrer potser record d´aquell fred dia d´hivern vigatà en el qual vaig néixer.
Casat i amb dos fills genials. Es poden tenir més coses a la vida però jo em vaig conformant amb el que he aconseguit, que prou m´ha costat.
només una cosa més desitjo, que us agradin els meus contes i que passeu una bona estona amb ells.