com costa arribar.2!

Estic a punt! S´acosta l´hora!! Sortiré a 2/4 i 5 minuts!!! Continua plovent a bots i a barrals!!!! Ara bé, es respira germanor. L´esplanada és curulla de gent i l´ambient és d´allò més distret. Vigilar els bassals del terra, anar amb compte amb el paraigües del company que hi ha davant per que no em tregui un ull, esquivar els esberats que van amunt i avall esquitxant fang. És massa. Quins nervis, queden deu minuts. L´organització ens obsequia amb una beguda d´alt valor energètic per poder començar amb força la cursa. Jo prefereixo una coca-cola que em bec de mica en mica, saborejarant-la, extenent el liquid per totes les papil·les gustatives per descobrir-ne l´anyada. Què hi deuen posar a la coca-cola per que tingui el gust que té i estigui tant bona? per què ningú no ha descobert mai encara? Els deuen fer desaparèixer i paguen al familiars per que no diguin res?
Queden cinc minuts. Surten els majors de 65 anys. L´ambient s´accelera i tothom està de gresca. Crits de suport per aquesta gent que a aquesta edat encara es veuen amb força per assolir l´objectiu d´arribar. S´ho ben mereixen. Si no tenim objectius a la vida, si no creiem que podem fer les coses no val la pena viure. Si després no les assolim no passa res. L´important és intentar-ho ja que això ens fa sentit vius i tirar endavant. Un deu per aquestes persones.
Ja és l´hora. Comencem a sortir els que encara cotitzem. És la quarta vegada que visc aquesta sortida i encara se´m fa un nus a l´estómac. No arribaré a lloc fins d´aquí unes vint-i-dues hores anant tot bé. Això si és que arribo. Anem cap al pla de la calma i anem xerrant. Continua plovent però aquesta vegada si, cap al nord, comença a trencar-se la nubolada. Albirem el Tagamanent i ja no plou. El cel comença a estar bastant seré. Veig una vista per la qual ja ha valgut la pena arribar fins aquí. El Tagamanent banyat pel sol de mitja tarda de setembre i grosses nubolades escampades per aquí i per allà. La vista és fantàstica, absorbent. A vegades amb coses ben simples en tenim prou per estar contents o per sentir una mena de felicitat interior difícil de definir. No és com si et toqués la loteria que deus estar boig d´alegria. És una mena de sensació de tranquilitat, de pau interior. Un dels meus avis va néixer aquí dalt, a la casa de Bellver. Hi penso un moment en ell. Cal continuar, que encara queda molt camí per fer.
Baixem cap a Aiguafreda i efectivament les lloses llisquen com pistes de gel. Caic de cul a terra un parell de vegades. Arribo a baix sense cap altre contratemps. Ara comença l´autèntica cursa. Fins aquí és un escalfament. Aquí ens separem i tothom tira amb el seu propi ritme. Estaré tota la nit sol. Sóc el de ritme més lent. i què importa?
Caminem i caminem, pugem i baixem muntanyes, passem per petits corriols de bosc i per urbanitzacions plenes a vessar de cases, travessem torrenteres i boscos d´alzines. Tota una nit així, tota una nit per rumiar, tota una nit per anar pensant en un mateix, tota una nit per anar pensant en els altres, tota una nit per no pensar en res. Possiblement allò que m agrada més d´aquesta cursa és això, tenir temps per perdre. Habitualment anem amb el coet al cul. Que si has d´organitzar la feina, que si has de netejar el pis, que si has d´anar a comprar... No és que em queixi però es troba a faltar una estona per no fer res o no pensar en res. I aquesta cursa és una oportunitat per fer-ho. Tens hores per poder-ho fer. Mirar el paisatge (és nit de lluna plena i al cel no hi ha ni un sol núvol), xerrar una estona amb algun altre que et trobes pel camí. Res, cinc minuts de xerrameca, quatre frases fetes i a continuar cada un al seu ritme. Possiblement no el veuré mai més però no importa. Passes l´estona, amb tranquilitat, sense presses, sense pressions. És agradable i m´agrada.
M´agrada quan hi ha passos més complicats i tots els caminants ens agrupem. Em recorda una colla de cuques de llum, tots amb el frontal al cap. Potser és una tonteria però m´agrada.
Anem avaçant, Sant LLorenç Savall, l´ermita de les Arenes, Vacarisses i els donuts de bon matí per esmorçar, la casa nova de l´Obac i al fons, l´objectiu, Montserrat. Queda lluny encara. Queden una vintena de kilometres encara però el tinc a tocar. N´he fet seixanta i en puc fer una vintena més. Aquest any està especialment bonic ja que hi ha un mar de boira fantàstic d´on sobresurt la mola la Montserrat. El cel és d´un blau lluent, nitid. No es veu cap núvol per enlloc. L´ambient és frescot i cal abrigar-se. Estic una estona mirant el paisatge. És preciós. Em ve al cap la meva futura filla, la meva Ariadna. Fins ara no hi havia pensat. Li agradarà una vista com aquesta quan sigui gran? Si no li agradés no m´importaria. Només vull que sigui feliç. Vinga Maurici, santorne-m´hi. No tens tot el dia. Has d´arribar abans de 2/4 de sis. De moment vaig bé, porto una hora d´avantatge respecte a l´any passat. A aquest ritme arribaré sobre les 13:00. Vaig caminant i per fi sóc a Monistrol. Ja em queda poc. Un control més i ja hauré arribat. Estic baldat. M´arribo fins a l´inici de la pujada i m´assec. No em vé de deu minuts. No lluito contra ningú, ni tan sols contra mi mateix. Ho faig per que m´agrada la montanya, per que m´agrada conèixer els paisatges del meu pais i per que m´agrada coneixe´m a mi mateix. Mentre penso en tot això em menjo un entrepà de pernil salat, una poma i un grapat d´ametlles. La darrera pujada és forta i cal estar preparat. Només l´he feta una vegada, l´any passat, que va ser la primera vegada que vaig acabar la cursa (les dues anteriors vaig abandonar) i la recordo com horrible. Em poso la motxil·la a l´esquena i aixeco el cul de pedrís. Ja estic a punt per la darrera pujada. El pernil salat ja fa efecte. Un peu rere un altre, una passa rere una altre i amunt. Com costa arribar!!!