Com anar al cel i tornar

Ell va caminant pel passeig de Gràcia, sol, trist. Les cames van soles, el porten allà on volen. S'atura davant la Pedrera. Alça la vista cap al cel i sospira profundament.

Quan es van conèixer gairebé no sabien res l'un de l'altre. Fou amor a primera vista, encara que sembli tòpic. Ella, una noia de Cadaqués força reservada. Ell, un jove de Reus atractiu malgrat la seva cicatriu. Ambdós estudiaven a Barcelona, una volia ser arquitecte, l'altre anava per a advocat.
Al cap d'un temps llogaren un piset i anaren a viure junts. Tot era perfecte. Compartien moltes passions: el gust per la lectura, pel bon cinema... El seu amor era d'una magnitud immensa; fent broma, solien dir que era tan llarg com anar al cel i tornar.

Cada dia que passava ella sentia que li ho havia de dir. Sabia que no podia continuar amb aquella farsa, però mai trobava valor ni forces per exposar-li la temuda confessió. Fins el dia que ell tingué la recaiguda. Tot va ocórrer molt de pressa: sentí un fort dolor que li oprimia el pit i caigué a terra, i es colpejà fortament el cap contra el terra. Gràcies a Déu, només fou l'ensurt. Els metges van dir que havia patit una arítmia cardíaca, però que ara ja estava fora de perill. I fou aleshores, mentre ell encara estava a l'hospital recuperant-se, quan va reunir la valentia que li faltava per dir-li la veritat, aquella que durant tant i tant de temps va maldar per sortir:

- Tu portes el cor del meu difunt xicot.