Cinema

Dilluns, un dia com quasevol altre per sentir, de vegades penso que jo no soc res d'especial pero quan sento em tranformo i soc un altre persona.
Camino pel carrer hi ha un munt de persones, cadascuna en el seu paper, tothom et veu pero nungú et mira. Som animals que nomes pensen en la feina, el menjar, la casa, els diners...igual que jo suposo...o no?.

Al costat de casa meva hi ha una botiga, una bogaderia que porten uns veins meus des fa un munt d'anys, la filla petita d'aquest home no va voler estudiar i el seu pare la va posar darrera del taulell, -la vida es molt dura filla meva i treballar et fara una bona noia-. La veritat es que a ella no li feia res, en tenia un horari senzill i havia passat de no tenir mai un centim a almenys sobreviure amb el que el seu pare li podia pagar.

Les meves camises son una barreja de lli i cotò, molt dificils de plantxar, jo no es que en tingui cales pero hi ha coses que quan tens una feina com la meva sempre les has de tenir presents, una n'es vestir sempre net i ben plantxat, al meu banc no m'haurien permes el contrari.
Vaig entrar a la botiga i era allà, mirant papers i factures, el seu pare no s'enten gaire bè amb els ordinadors i li ha dit a la noia que segurament en comprara un de nou si ella es fa carrec de tota la paperassa. Vam parlar una estona de la roba que jo portava i fins a les hores tot normal pero de sobte ella es va quedar parada, el mon es va parar...no se que em pasava pero vaig presenciar una cosa inedita fins ara per mi, tot es va quedar sense cap moviment i vaig començar a veure un petit resum de la vida d'aquella noia en cinc minuts...No m'ho podia creure, imatge darrera imatge, la nena de petita jugant amb la seva mare, quan tenia 10 anys plorant per que s'havia puntxat un globos...tota la seva vida pasada rapidament en el meu cap...merda pero que es això? plorant ahir mateix, la noia esta prenyada i el seu pare no ho sap.

Vaig sortir de la botiga i no vaig reaccionar fins mig hora despres , que es el que m'ha passat?, aquestes coses tan sols poden ser fruit de la meva imaginacio o del cansament que porto de tant treballar cada dia... si ....segurament es això.
No podia dormir aquella nit, quan va arribar l'hora de llevar-me vaig anar corrents a veure si podia parlar amb ella, havia de saber si tot això n'era veritat. Dins de la botiga la noia no em va voler mirar als ulls, ho savia? vaig intentar-ho pero no em mirava, tan sols una vegada ens vam creuar i en tenia l'ull amb un blau molt gran, de sobte es va tornar a parar el mon i el meu cinema va començar, la noia li va dir al seu pare la noticia del seu embaras i despres de cridar molt ell li va pegar.
Calia que jo sabes tot allò? Tan si m'agrada com si no forma part de les seves vides mai de la meva. Quin significat te que jo ,una persona aliena a ells , comenci a ficar el nas on no em demanan?.
La vida o millor dit la natura m'ha donat aquest do per que jo m'hi fiqui?. No ho crec, jo en tinc la meva vida, els meus propis problemes.
L'endemà vaig continuar com si res, tot era al mateix lloc, això mai ha passat, crec que tinc la soluciò, no mirarè a la cara a ningú mes, m'explico, si torno a tenir la sensaciò de que em torna a passar em posarè les meves ulleres de sol, si no hi ha contacte visual no pasara res...espero.

La feina se'n va fer molt dura aquell dia, no parava de pensar en això, com pot ser que jo hagi vist la vida de un altra persona. Soc a casa meva i no vull pensar mes. La veina sembla que es a casa, mes que veina es una bona amiga, haig de desfogar-me amb algú. Nomes trucar el meu cos va reaccionar, sento les pases com es dirigeixen cap a la porta i s'obre. Ho savia, sense dir ni tan sols bona nit va començar de nou la pelicula, la dona ha estat fent el sopar tota la tarda, ha comprat un vestit i ha anat a la perruqueria, tot esperant que jo hi arribes, merda! ja ho he tornat a fer...Rapid, les ulleres de sol...Ara...oh no!.

Veig a la veina amb dos fills petits, bessons, un d'ells molt entremaliat, no para de cridar al seu marit...pero l'home es a la dutxa i no la sent, miro una foto de tota la familia damunt la tele....Soc jo!!!...es la meva dona...19 d'abril de 2012, la data del calendari...

Sense ulleres no feia mes que veure el passat, i em pensava que això era un problema pero amb ulleres veig el futur...no se que fer. Bè ...menteixò...si se que fer.

Camino cap a casa meva, sense parar ni un sol moment vull arribar a la meva habitaciò...El busco i no el trobo...es allà.

Ara fare una cosa molt lletja pero que cap esser humà pot evadir si en te la posibilitat.
Aviam, mirall meu digue'm el meu futur...