núm. 93

Un relat de: VEGETA

núm. 93

Tres de la matinada, tota sola esperant un autobús que mai arriba, sembla mentida que una dona com jo , valenta amb la vida i els seus manaments tingui una mica de por. La foscor mai m'ha agradat, quan era nena els meus pares havien de deixar sempre un petit llum, era la meva llum, petit forat de claror que feia que jo sigues fora d'aquella habitació.
Falta encara mitja hora per n'arribi l'autobús i tinc fred, mai havia esperat amb tantes ganes un mitja de transport i un numero el 93n numero que ara per mi significa tot, sobre tot tranquil·litat i escalfor.
Sembla que ja se'n veu un, però no porta cap numero...buff altra estona esperat ...ho veig venir...sembla que para...

-Senyoreta, cap a on es dirigeix?

-espero el 93...

-pugi...que la portaré a casa seva

-però vostè no porta cap numero...

-soc el numero que vostè vulgui.

En aquell moment vaig pensar que no hi pujaria ni borratxa, pero tenia fred...molt fred, i por ...molta por. Vaig pujar sense estar gaire segura del que feia, vaig seure i li vaig indicar la meva adreça. No va dir cap paraula fins que vam arribar a un petit túnel on va parar. Encara que sembli mentida el túnel es va tancar, es va fer fosc per darrera i tambe per la part del davant del autobús, aquell home va para el motor del vehicle i sense dir res va baixar i desaparèixer.

Si digues que en aquell moment la por es va ficar dins meu no seria realment Fidel a la realitat...tremolava com un pollet acabat de néixer.

Nomes vaig escoltar una petita veu molt lluny que em va dir...-tranquil·la dona que no passa res.
Vaig quedar parada, sense moure ni un sol muscul i des de lluny es deixava entreveure una petita silueta que cada vegada era mes a prop.

Un home petit però que se li veia gran d'esperit, molt gran, deixava anar una força interior mai vista per mi, i aquell home va parlar.

-N'has agafat l'autobús correcte, l'autobús de la teva vida. Això que t'ha passat a tu no li passa a gaire gent, acabes de guanyar una segona oportunitat .

Vaig quedar bocabadada, que diu aquest home? Esta boig o que?...però no ho semblava...

-No, no soc un boig

Va endevinar el que jo pensava...mare meva traieu-me d'aquí!!!!

-Tranquil·la que ningú et farà res de dolent, soc conscient de que tot això pot semblar estrany i fins i tot irreal, però no es així. De vegades una persona entre milions en te la possibilitat de poder arreglar alguna cosa que ha fet malament a la seva vida, no tot es clar pero si una, la que consideri pitjor, la errada mes grossa que hagi comes la podrá tornar a rectificar i fer marxa enrere.

Jo no sabia que dir, el meu cor bategava a cent per hora i tot el que pensava en aquell moment no era res mes que fugir d'allà on era. Però aquell home m'inspirava confiança, no em pregunteu per que, ni jo mateixa ho sabria dir. Va començar a preguntar-me i jo vaig començar a parlar, vam estar-hi hores allà fent un petit repàs de tota la meva vida, fins que vam arribar a la pregunta final.

-Que vols canviar del que n'has fet fins ara?

Buff, bona pregunta i molt difícil de respondre, vam venir al meu cap imatges de la mort del meu pare, del meu divorci i el mes greu de tot de tota una vida treballant per treure una família endavant sense rebre res a canvi...Però ja se que vull canviar.

-Vull que mai hagués hagut de sortir tard de la feina...mai

El home em va mirar i va somriure, -això ja esta fet.

Espero que siguis feliç d'ara en davant.


4 d'agost de fa 4 anys, el meu marit és al bar amb els seus amics i arriba tard a recollir al nen a l'escola. Jo surto aviat de la feina i arribo amb el temps suficient per ser-hi allà encara que ell no hi sigui.


El nen no va creuar la carretera sol.


El nen encara es viu.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de VEGETA

VEGETA

17 Relats

14 Comentaris

17022 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
PETITA HISTORIA D'UN CATALÀ A MADRID
SILVERI GARCIA ROJAS

silverio.garcia2@gmail.com