Cinc Cèntims

Enmig d'unes immenses i sorolloses màquines d'una gran fàbrica en una encara més gran ciutat, vaig néixer jo, petitona com l'ungla d'un dit petit. Sense pare ni mare, de seguida vaig saber quin nom m'havia tocat: Cinc Cèntims. No està malament, però el trobo una mica massa típic, sobretot a Europa.

De seguida em van tancar en una bossa de plàstic juntament amb una infinitat de monedes que eren com jo, exactament iguals, clòniques, i em van traslladar a un banc. Al banc no vaig estar-m'hi masses dies perquè de seguida em va venir a cercar un botiguer d'un antiquari que feia olor a fusta vella, molt vella, i a humitat. Em mirava com si fos, no ho sé, com si fos un tresor únic i sagrat. Quan obria el calaix on habitava amb els meus companys i companyes, el seu rostre en pla picat ens amenaçava silenciosament amb una mirada extasiada i avariciosa. Tanmateix, em sembla que érem els nou vinguts els qui li despertàvem aquella atenció tan especial. A vegades, fins i tot murmurava mentre ens mirava o ens acaronava, i deia "oh, que belles que són, tan debò es reproduïssin entre elles". El dia que em van voler separar del grup, però, no va posar-hi cap mena d'inconvenient. Al contrari, es va mostrar efusivament content: entraven al calaix un bon grapat de papers prims de tots colors mentre en sortíem jo i algunes monedes més.

El nou habitatge va ser un dels llocs més estranys i desagradables on aniria a parar mai. Era un pis petit i brut que regentava un jove gras i pelut que vestia samarretes negres amb monstres i calaveres dibuixades tètricament. Venerava un reproductor de vinills que feia sonar, disc rere disc, temes i més temes de música ràpida amb veus estridents. I al capvespre, per si no n'hi havia prou, solia agafar-me, m'enganxava un tros d'alguna cosa marró i la feia cremar més i més fins que començava a desfer-se. Aleshores refregava els dits per extreure'n el material desfet fins que l'arrencava pràcticament tot. Crec que si m'hagués hagut d'estar massa temps més en aquell manicomi m'hauria tornat boja jo també.

Per sort, al cap de no massa temps vaig canviar de propietari: d'un pis a quin quiosc. Un quiosc d'una plaça molt petita i coquetona, poblada per arbres baixos i una font força sovintejada. Els avis hi jugaven a petanca, i em tenien distreta tot el dia. I, des d'allà, dies més tard, vaig començar un viatge trepidant que m'ha permès conèixer pràcticament tots els racons del continent: del quiosc a la butxaca d'una nano entremaliat i despistat que em faria anar a parar entre els seients d'un cotxe vell; del cotxe, al cap de molt temps, a una casa plena de llits on les dones esperaven despullades i els homes entraves amb corbata; d'allà a un immens bingo de Monaco; del bingo a una botiga de fruites, i de la fruiteria a un restaurant Italià des d'on veia passar gòndoles governades per enamorats amb cara de badocs; del restaurant a un pudorós magatzem de peix a Alemanya; del magatzem a un avorrit despatx que venia pisos i despatxava constantment els treballadors; de la camisa d'un dels despatxats a un estanc d'aigua dels que diuen que porten bona sort; del bassal a una casa gran, i d'allà a una màquina de tabac, i d'allà altre cop a un pis, i del pis a un bar de mala mort en un barri parisenc, i... etcètera, etcètera, etcètera.

Durant aquests anys he anat acumulant una gran quantitat d'experiències, algunes de bones, algunes de no tan bones i algunes de dolentes. En alguna ocasió fins i tot he estat a punt de perdre la vida en una escletxa de claveguera o en algun racó d'un carrer envoltada de pols, cigarretes i papers estripats. La meva situació, però, va canviar radicalment la setmana passada. L'últim propietari que he tingut em va dur a fer una volta amb vaixell, des de Gibraltar fins al Marroc. Estava consentíssima perquè pràcticament he recorregut tot Europa, i descobrir el continent africà era una idea que m'apassionava i trobava d'allò més interessant. Però quan el bon home, barbut i molt bru de pell, em va voler canviar en una carnisseria, li van dir que no, que no em volien, que no servia per res. Emprenyat, em va llançar violentament contra una paret. Mai se m'havia acudit abans que algú em pogués despreciar d'aquella manera, tant contundentment.

Al cap de poc, una nena petita em va trobar, se'm va posar a la boca - quin fàstic! - i el seu germà, no gaire més gran que ella, em va treure d'allí per anar a parar a una guardiola on posa amb lletres majúscules: "ESPANA". No se si m'hi estaré gaire temps aquí, però la veritat és que em sento molt sola. El que més m'agradaria en aquests moments és poder sortir d'aquí i continuar voltant pel món. És una llàstima que les monedes no ens puguem comunicar amb els humans perquè a vegades, potser, donaríem bones idees. De moment us diria: "no us entenc, però sóc el vostre bé més apreciat".