Cel blau i Terra roja

Plorant. Va venir el vent amb molta força, justament quan amb més força pensava en ell, en tu. No va voler batre les fulles del pi del gran jardí però aprofitant la feblesa va prendre foc el meu cor. Plorant allà estava jo. Amb les llavis inflats i els ulls distrets, mig clucs, imaginant sense voler un d'eixos besos. Però ara la boca, les galtes empressonades per les meues mans, els meus dits que em fèien callar el sospirs i aquell buit que em resonava en la gola. Un nus a la gola que volia que m'alçara i anara corrent a abraçar aquell arbre, aquell record. El gust salofre de les meues llàgrimes em recordaven les teues, el primer dia que ens vam besar. Vas plorar, tu també. I amb els meus llavis vaig salvar les llàgrimes dels teus. Plorant, ajupida en la solitud d'aquella escala.Després de tres quarts d'hora sense una mala bufada de vent i milers de cavil·lacions hi va aparèixer, em va semblar trobar-lo al cel blau i la terra roja del jardí que xafava, i especialment al vent, que va acarciar-me la cara amb força, però amb sentiment, com ell ho feia. Tot era el mateix als voltants; dos quarts de cinc de la vesprada d'un diumenge ben esgotador i calurós.
El meu avi i ma mare pegant una becadeta a les maques de la terrassa, la meua avia agraint la frescor d'eixa bufada de vent i jo lamentant-la, perquè em recordava Xavi. Em venien al cap totes les voltes en què vam estar tot sols a la muntanya i havia bufat el vent amb el mateix sentiment queen aquell moment, però ara jo estava tota sola. Sola amb les pedres de l'escala suportant el pes dels meus pensaments, car el meu cap li els havia passat al meu cor. Aquest els havia rebutjat per una agra i desesperada mancança d'espai. En aquells moments "nothing else mattered", tan sols que jo el recordava i ell no em recordava, ni recordava de segur aquells dies plens de natura i de flors roges i liles, ni tampoc d'aquells dies d'amor a la platja, amb aigua salada, sorra dins al cos i vent. Amb Xavi vaig descobrir la força i el sentiment de les ones, el vol del ocells, el remoreig de la canal dels camps de tarongers, el flaire dels dies de turmenta, la nit i el dia, senzillament ell em tornava al lloc d'on sóc. Al qual sent que mai tornaré perquè ell ja no hi és. Ja mai més.
Amb Xavi jo descobria la simpatia dels nostres amics, ara tots em semblen força falsos i superficials. Ja ho diuen, la soledat és estar envoltada de tots i pensar en el qui no hi és.