Cavall de foc

Al Romà la resistència passiva no va servir-li de res. El Miquel i el Jaume van arrossegar-lo fins al cementeri. Aquell parell de ganàpies eren més grans que ell, i l’estiraven amb força.

Va intentar aturar-se clavant els peus al camí de terra, però només va aconseguir destrossar les bambes noves i dibuixar dos solcs al mig del fang.

Es trobava exactament al lloc on no volia ser-hi, envoltat per làpides antigues mig aixecades per les arrels del arbres. Va sentir una descàrrega recorrent-li l’esquena. No volia pensar en els cossos dels morts que jeien dins les tombes. No volia sentir esgarrifances. Es va mirar les bambes empastifades i va pensar que a casa s’enfadarien.

El cas és que no suportava les beneiteries d’aquell parell, i ells ho notaven, ho ensumaven, i per això el perseguien. El Miquel i el Jaume no en tenien prou amb prendre-li el berenar cada tarda, no. Sempre necessitaven anar una mica més lluny. Per això l’obligaven a participar en les seves bromes de mal gust.

El Romà només desitjava que passés el temps ràpid i s’acabés el curs. L’any següent començaria el batxillerat. Adéu escola! Adéu barri! Adéu falsos amics! Una mica més de paciència i els perdria de vista per sempre més. Això era el què volia. Què desapareguessin. Què se’ls tragués la terra.

Ja quedaven pocs mesos i sabia que ho aconseguiria. Fins i tot, havia perfeccionat tècniques d’autocontrol, i ara se sentia com un faquir, capaç de dormir sobre un llit de claus. Però aquell cop els seus aprenentatges orientals no van servir-li de res.

El primer ensurt del dia va passar al dematí, quan va trobar-se una sorpresa dins la taquilla de l’escola. A primera vista li havia semblat una pedra rovellada. Però aquell parell l’observaven recolzats contra la paret, esperant la seva reacció.

Quan va tornar a agafar-la va veure que es tractava d’una mandíbula humana, i no va poder reprimir un xiscle agut i histèric que va recórrer els passadissos, mentre aquella cosa fastigosa se li queia de les mans. El Miquel i el Jaume es pixaven de riure i en pocs segons ja els tenia a sobre, burlant-se de la seva reacció, dient-li que havia comés un sacrilegi i que havia de retornar la mandíbula a la seva calavera.

Però al Romà no se li havia perdut res al cementiri. No! No seria ell qui remogués les tombes descobertes per les pluges dels darrers dies. Aguantaria el que li haguessin de fer, però no participaria.

La foscor de la nit començava a grapar-los l’esquena quan, a cops d’empenta, el van portar al davant d’una làpida amb la llosa trencada i li van dir que allà trobaria al propietari de la mandíbula.

Com que el Romà no movia ni un múscul, els dos trinxeraires van acabar de descobrir la tomba a patades. I, en mig de rialles, van fer ballar la mandíbula com si parlés.

Què et faig por ? Vinga, torna’m a la boca a l’esquelet perquè pugui intercanviar acudits amb el diable.

Però el Romà s’havia quedat glaçat. Era el primer cop que es trobava cara a cara amb unes restes humanes. Veure la mort de tan a prop l’havia petrificat. No podia reaccionar a cap impuls. Ni tan sols va moure les parpelles quan una resplendor encegadora va fer tremolar el terra.

Una forta sotragada els va tirar a tots tres. Semblava un terratrèmol. El sòl va obrir-se sota els seus peus i un cavall de foc va sorgir de les entranyes de la terra i va començar a donar voltes sobre els seus caps. El Romà va recordar la llegenda que explicava el seu avi. Era el cavall infernal que s’emportava a tots aquells que es mofaven dels difunts.

Un cercle de flames cobria el cel. El cavall estava incontrolat, embogit i carbonitzava tot allò que tocava. En un moment donat, va aturar-se sobre la tomba oberta, va posar-se sobre dos potes, va renillar, i amb els ulls ensangonats va llançar-se sobre els dos trinxeraires, i se’ls va emportar al fons de l’infern.

El van trobar inconscient, al mig d’un cercle calcinat, tapant-se els ulls amb els braços. L’envoltava un grup de gent. Tothom volia escoltar el relat del què havia passat.
Un policia va retirar-li els braços de la cara i els va col•locar al costat del cos. Aleshores el Romà va obrir els ulls i un brogit de veus horroritzades va esclatar. Cap mirada humana podia suportar les flames del cavall de foc que havien quedat gravades com tatuatges a la pupila dels seus ulls.

Havia salvat la vida, però la marca del diable l’allunyaria per sempre de les mirades dels demés. Una maledicció que l’acompanyaria la resta de la seva malaurada vida.

FI