Sota la pell

L’Àngel avançà somnàmbul per l'estret passadís fins a arribar al rebedor, on va aturar-se. Quatre trams d'escala separaven el seu somni de la vigília del carrer. Es va posar la jaqueta, obrí la porta i sortí al replà.

Jo vaig seguir-lo des de la cuina, però abans, per precaució, vaig emportar-me un ganivet, pel què pogués passar. En arribar al rebedor, a l'igual que ell, vaig posar-me l’abric sobre la camisa de dormir, i després d'amagar el ganivet vaig sortir en la seva cerca, seguint-lo en silenci.

El vigilava. Si em mantenia al seu costat, no podria passar-li res de dolent. Jo l'estimava. Em sentia sota la seva pell. Tot el meu ésser fluïa per la seva sang.

L’Àngel deambulava sense rumb aparent. I de sobte, en un carreró, va aparèixer la figura d'una anciana descabellada i bruta, que li va fer senyals perquè el seguís.

L'harpia el va guiar fins a un petit portal envoltat d'escombraries pestilents. Ell es va girar i va mirar amb ulls absents cap a l'avinguda que crepitava a l'altre costat del carreró. Però l’Àngel era un somnàmbul i no podia reaccionar ni tornar sobre els seus passos. Encara no havia redreçat la mirada, quan la vella li va estirar del braç, arrossegant-lo cap al seu cau, un soterrani humit i fosc.

En aquell forat, hi havia escombraries per totes bandes. Bosses de plàstic apilades cobrien els mobles i a les cantonades s'amagaven fosques masses que semblaven vísceres bategants. Nius de paneroles, potser cucs, degustant el banquet d'algun gos mort. La llum amb prou feines entrava al cau. A saber quina vida naixia de la mort en aquells racons funestos!

Era un lloc on no hi havia portes, sinó cortines que penjaven, per les quals la vella entrava i sortia, entrava i sortia, perdent-se entre les ombres. La única guia per seguir-la dins el laberint era la seva veu, i em desesperava. No els volia perdre, però amb les sabatilles de llit que portava, no podia caminar ràpid. Havia d'anar apartant les teranyines que se m’enganxaven a la cara mentre els seguia. Era impossible no perdre'ls de vista!

A mesura que avançava, l'espai es feia més petit, més fosc i l'aire estava més viciat. L'olor nauseabund em provocava arcades que intentava aturar tapant-me la boca amb la mà. Aquell lloc ja no era un edifici normal, era una cova, un pou, una claveguera, i l'anciana pestilent va emetre el xiscle agut d'una rata. Vaig córrer, tement-me lo pitjor, i al girar la darrera cantonada ens vam trobar cara a cara. Ella obrí la boca i em va mostrar unes dents afilades com a espases mentre seguia cridant.

L’Àngel havia estat arrossegat fins al seu cau de rata gegant. La maleïda bruixa girava sobre la cua metàl•lica i acorralava el meu noi contra la cantonada, per atacar-lo. La rata lladre de tresors, devoradora d'ànimes. L'harpia que arrossegava fins als seus dominis una víctima per a sotmetre-la. La bruixa convertida en rata, que arrencava del meu pit al meu estimat, extirpant un tros de meu propi ésser.

No ho podia permetre. Vaig treure el ganivet de cuina que portava amagat sota l’abric i li vaig apuntar al coll. La rata em va mirar amb els seus ulls negres com la nit. Va xisclar amb totes les forces i les parets del túnel van retrunyir. L’expressió perduda de l’Àngel acorralat contra la paret en mig d'un estrany malson. Les dents afilades, la resplendor de l'acer i el ganivet travessant el coll de la maleïda bèstia.

La sang brollava a rius però la fera continuava xisclant. La molt puta tenia mig cap penjant però no callava. Vaig agafar-la pel clatell i em va envair una sensació de poder com mai no havia sentit. Una energia inusitada que em va atorgar la força i la perícia d'un carnisser. El ganivet va travessar el coll fins que el cap es va separar del cos, i va caure al terra rebotant com un sac de patates. Llavors, amb triomf de guerrer Apatxe i port de botxí, vaig alçar en l'aire el cap derrotat i el vaig agitar davant l'Àngel perquè es tranquil•litzés, perquè se sentís sa i estalvi.

-Fill, mira. He acabat amb ella, ja no pot fer-te mal. Veus quant t'estimo?

El somnàmbul va obrir els ulls i va trobar-se acorralat al soterrani, al seu cau de solter. Davant seu, una de les dones que més estimava, la seva mare, agitava el cap decapitat de l'altra dona que més s'estimava, la seva xicota.

-Donaria la vida per tu. Ara saps quant t'estimo.

El jove va ensorrar-se a la cantonada formant el tercer vèrtex d'un triangle perfecte. El cos destrossat de la seva estimada en un costat, la figura alienada de la seva mare sostenint el cap decapitat, en l'altre. I els tres units per la intersecció de les seves vides, sobre un immens bassal de sang.

- Mare, Oh, no! mare. No vull el teu amor.
- No diguis ximpleries i dóna'm un petó de bona nit, fill meu.

Aleshores, l'Àngel es va tapar els ulls desitjant desaparèixer en un somni que el tragués d'allà en aquell mateix instant. La seva ment va creuar la frontera invisible que separa la bogeria de la cordura i la seva ànima va ser condemnada a viure en un malson etern.